pd 2076 Otegi a la tele

(arafa...)

Una entrevista a Arnaldo Otegi a TVE ha posat la dreta espanyola en peu de guerra (o hi està sempre?). Això denota que en la cultura política d’aquest sector la informació es considera propaganda. Ser entrevistat no és un dret (dret d'expressió, dret a la informació, dret dels ciutadans a sentir totes les opinions), sinó que és un premi, un privilegi, que es concedeix als bons i es nega als dolents. No existeix el periodisme, sinó la publicitat... Otegi no mereixeria ser entrevistat perquè no condemna els crims d'ETA. Però Otegi ha condemnat els crims d’ETA (absolutament condemnables) molt més intensament que moltes personalitats polítiques que surten cada dia entrevistades a la televisió pública han condemnat els crims del franquisme (també condemnables, oi?). Amb una diferència: Otegi ho ha expiat a la presó i els altres no. Per tant, el problema no és que no es condemnin els crims. El problema és que hi ha crims i crims. I em temo que si l’entrevista hagués estat a Puigdemont o Junqueras, que no tenen cap crim per condemnar, també haurien posat el crit al cel els mateixos que l’han posat ara. Tornem al començament: ser entrevistat és un privilegi reservat als seus.

Vicenç Villatoro 29/6/2019

pd 2075 Tornar-ho a fer

(arafa...)

... La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que l'exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai per a cap penediment sinó només per a la persistència en l'exercici de drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta...  Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita... el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats contraposats però igualment paralitzants. D'una banda, hi ha el fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer” res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l'estat espanyol s'asseurà mai a negociar res... El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està... El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l'idealisme...

Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això. Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa l'efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i les correlacions de forces...

Jordi Muñoz 16/6/2019

 

https://www.ara.cat/opinio/tornar-ho_129_2667477.html

pd 2074 Valls ha guanyat

 (arafa...)

... la política espanyola es fa als despatxos i als tribunals, no a les urnes. En el règim espanyol actual - des que un tribunal va tombar un Estatut que ja havia estat votat - les urnes són secundàries o fins i tot castigades penalment, mentre que són els despatxos i els tribunals els qui acaben decidint qui són els nostres representants i qui no ho pot ser encara que l’hagin votat...  En règims com el nostre, el veritable poder és darrere la cortina. Els Mèdici no van ser mai els governants formals de la Florència dita dels Mèdici. No hi tenien cap càrrec. Simplement eren els qui triaven qui podia i qui no podia tenir els càrrecs. A la Florència dels Mèdici i a l'Espanya actual, els qui manen no són els alcaldes. Els qui manen són els qui posen (i treuen) els alcaldes.

Vicenç Villatoro 16/6/2019

pd 2073 Contra el verí de la intolerància

(arafa...)

Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona... Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l'instint classificador, estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos, de veure’ns millors que els altres... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma d’autoajuda... No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser concret... Contra el verí de la intolerància, no es tracta d'anar pel món amb una actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular.  

Ignasi Aragay 7/7/2019

pd 2072 El filó

 (arafa...)

El negoci polític de l'extrema dreta, ara com als anys trenta, és explotar la sensació d’inseguretat de la gent. No pas inventar aquesta sensació i encara menys solucionar-la. La seva especialitat és agafar una sensació legítima d’inseguretat, amplificar-la, inflar-la, manipular-la, focalitzar-la i obtenir-ne un rèdit polític. Una certa acumulació de successos injustificables en els últims dies, a casa nostra, ha estat percebuda per l'extrema dreta local com un filó per dur a terme aquesta seva operació, clàssica. ... Contra això, la resposta no ha de ser culpabilitzar la ciutadania per la seva sensació d’inseguretat. No és negar-ho o minimitzar-ho. Ha de ser, en primer lloc, intentar-ho solucionar. No tan sols per frenar-ne l’explotació per part de l'extrema dreta, sinó sobretot perquè és un problema i cal solucionar-lo. I també, de manera paral·lela, denunciar l'explotació que en fa l'extrema dreta. Per raons morals. Per raons democràtiques. I també per una raó confirmada per la història: l'extrema dreta no ha solucionat mai la inseguretat ni la violència. Al contrari. Les ha multiplicades. El doble d’inseguretat, el doble de violència.

Vicenç Villatoro 7/7/2019

pd 2071 Jo també vull parlar en català amb la torradora

 (arafa...)

¿És cert que el català està en perill? Doncs mirin, sí. I alhora també és cert que el català no és una llengua minoritària i que és una llengua dinàmica i viva. I vostès diran: com es menja això? El català té 10 milions de parlants, és la 14a. llengua més parlada d'Europa, i es parla en quatre estats europeus diferents. Però, a la vegada, d’aquests 10 milions, poc més de 5 la fan servir habitualment, i d’aquests, molts hi renuncien quan parlen amb castellanoparlants; o pitjor encara, amb qui creuen que pot ser-ho... El 94,6% de les persones que viuen a Catalunya entenen el català. No pateixin per si no els entenen, les probabilitats són només del 5,4%...   El català és llengua pròpia i oficial a Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, i els catalanoparlants tenim el dret de fer-la servir. Però, a la vegada, els funcionaris estatals no tenen l'obligació d’entendre’ns, i, per tant, aquest dret acaba sent paper mullat. Així que sí, el català és una llengua viva i dinàmica, però també és una llengua en perill... poder parlar en català a la torradora quan estigui connectada a un assistent per veu seria una mostra que el català és útil en tots els àmbits. Que es pot viure plenament en aquesta llengua i no cal renunciar-hi per fer segons què... que la llengua sigui útil en tots els aspectes i s'adapti a les noves necessitats i escenaris, és fonamental perquè les noves generacions no hi renunciïn...  

Òscar Escuder 6/7/2019

pd 2070 Contra els avorrits 2

(arafa...)

(... continuació)

... No és el Procés el que em té abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el 2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui per gaudir d'una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i amb els que davant d'una situació tan excepcional, que hauria de mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del seu avorriment oceànic...

Toni Soler 30/6/2019