pd 2079 Autarquia

(arafa...)

El règim franquista es podria definir amb moltes paraules: una dictadura militar, un sistema autoritari, el resultat d'un cop d’estat d’inspiració feixista... Però una paraula clau per definir-lo és autarquia. El franquisme volia ser i era una autarquia. És a dir, un règim políticament, econòmicament, jurídicament i culturalment autoreferenciat, blindat de qualsevol vincle extern, impermeable a tot allò que vingui de fora. Un règim que s'anava coent en la seva pròpia salsa, aliè al que li deia la resta del món. L'argument era el típic de l’aïllacionisme: qui es creuen que són per jutjar-nos o criticar-nos?... Els comentaris insòlits, fora de lloc, que inclou la interlocutòria del jutge Marchena contra l’informe de l'ONU sobre detencions arbitràries són l’expressió de la continuïtat i de la vigència actual d’aquest pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de l’ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la vocació autàrquica del franquisme. No pas la seva reencarnació: perquè una cosa es pugui reencarnar hauria d’haver mort abans.

Vicenç Villatoro 23/6/2019

pd 2078 Música i ciència

(arafa...)

...l’emissora catalana de música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només “fragments”, així ho diuen, tot sovint... De música, poca... de galimaties i taral·la, tanta com un es pugui imaginar...

la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions científiques de la seva substància escrita o fònica?...

Però la música es va inventar (és la primera art inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l'emoció i a un món de sensacions amb total independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la divinitat...

Jordi Llovet 29/6/2019

pd 2077 Hem de respectar els comentaris ofensius?

(arafa...)

... Això de posar límits a la llibertat d'expressió sempre (em) crea dubtes. A priori, entenc que la llibertat no hauria d’excloure la responsabilitat dels qui calumnien, insulten o atempten contra l’honor aliè. La pregunta és qui estableix els límits, i amb quins criteris. He interioritzat aquell raonament de Noam Chomsky segons el qual si no creiem en la llibertat d'expressió dels que menyspreem, senyal que no creiem en la llibertat d’expressió en absolut. Potser es tracta d'actuar a la manera de Voltaire: “No estic d'acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”. 

Em dic que els qui profereixen animalades -i els qui els aplaudeixen o els inciten a fer-ho- ja es retraten i desqualifiquen sols... em ve al cap el llibre Instruccions per fer-se feixista (Empúries), de Michela Murgia: l’autora hi explica que el feixisme latent aprofita els instruments de la democràcia per fer-se fort i acabar-se imposant. “Aquesta propensió dels demòcrates a legitimar-ho tot és indubtablement estúpida”, afirma Murgia...

Eva Piquer 29/6/2019

Nota de l'amanuense:​ recomano ferventment aquest llibret de Michela Murgia

pd 2076 Otegi a la tele

(arafa...)

Una entrevista a Arnaldo Otegi a TVE ha posat la dreta espanyola en peu de guerra (o hi està sempre?). Això denota que en la cultura política d’aquest sector la informació es considera propaganda. Ser entrevistat no és un dret (dret d'expressió, dret a la informació, dret dels ciutadans a sentir totes les opinions), sinó que és un premi, un privilegi, que es concedeix als bons i es nega als dolents. No existeix el periodisme, sinó la publicitat... Otegi no mereixeria ser entrevistat perquè no condemna els crims d'ETA. Però Otegi ha condemnat els crims d’ETA (absolutament condemnables) molt més intensament que moltes personalitats polítiques que surten cada dia entrevistades a la televisió pública han condemnat els crims del franquisme (també condemnables, oi?). Amb una diferència: Otegi ho ha expiat a la presó i els altres no. Per tant, el problema no és que no es condemnin els crims. El problema és que hi ha crims i crims. I em temo que si l’entrevista hagués estat a Puigdemont o Junqueras, que no tenen cap crim per condemnar, també haurien posat el crit al cel els mateixos que l’han posat ara. Tornem al començament: ser entrevistat és un privilegi reservat als seus.

Vicenç Villatoro 29/6/2019

pd 2075 Tornar-ho a fer

(arafa...)

... La frase ha ressonat perquè té una potència comunicativa innegable, i perquè sintetitza en bona mesura el que van expressar la majoria dels acusats: en aquest procés s’hi jutgen uns fets que no són més que l'exercici de drets civils i democràtics. Incloent-hi, sí, la desobediència civil. I, per tant, en aquesta dimensió, no hi ha espai per a cap penediment sinó només per a la persistència en l'exercici de drets i la voluntat de tornar-ho a fer tantes vegades com faci falta...  Expressa un estat d’ànim, el de la voluntat de persistir i la mirada optimista al futur que el sobiranisme necessita... el sobiranisme corre el risc de quedar atrapat entre dos relats contraposats però igualment paralitzants. D'una banda, hi ha el fatalisme de la impotència, que suggereix que no podrem “tornar a fer” res, perquè ni la via unilateral és possible, ni l'estat espanyol s'asseurà mai a negociar res... El relat contraposat és el que insisteix que hem de tornar a fer el que ja hem fet abans, i ja està... El repte, doncs, és escapar-se de la doble paràlisi de la impotència i l'idealisme...

Caldrà tornar-hi, sí. Sempre i tantes vegades com calgui, perquè si l’Estat insisteix en el tancament a una solució democràtica, no queda cap altra opció que tornar-hi amb la desobediència i el desbordament democràtic. Cap moviment polític emancipador hauria de renunciar a això. Però si no volem tornar-hi per acabar igual o pitjor que el 2017, fa l'efecte que caldrà molt de treball de fons per canviar les condicions, i les correlacions de forces...

Jordi Muñoz 16/6/2019

 

https://www.ara.cat/opinio/tornar-ho_129_2667477.html

pd 2074 Valls ha guanyat

 (arafa...)

... la política espanyola es fa als despatxos i als tribunals, no a les urnes. En el règim espanyol actual - des que un tribunal va tombar un Estatut que ja havia estat votat - les urnes són secundàries o fins i tot castigades penalment, mentre que són els despatxos i els tribunals els qui acaben decidint qui són els nostres representants i qui no ho pot ser encara que l’hagin votat...  En règims com el nostre, el veritable poder és darrere la cortina. Els Mèdici no van ser mai els governants formals de la Florència dita dels Mèdici. No hi tenien cap càrrec. Simplement eren els qui triaven qui podia i qui no podia tenir els càrrecs. A la Florència dels Mèdici i a l'Espanya actual, els qui manen no són els alcaldes. Els qui manen són els qui posen (i treuen) els alcaldes.

Vicenç Villatoro 16/6/2019

pd 2073 Contra el verí de la intolerància

(arafa...)

Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona... Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l'instint classificador, estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos, de veure’ns millors que els altres... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma d’autoajuda... No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser concret... Contra el verí de la intolerància, no es tracta d'anar pel món amb una actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular.  

Ignasi Aragay 7/7/2019