pd 2165 L'abstinència de la "viatgitis"

(arafa---)

... Havíem arribat a aquell punt en què si no viatjaves no eres ningú. El low cost ens havia convertit en esclaus del turisme ultraràpid... 

La pandèmia ens ha alliberat de la dictadura del viatge com a norma, com a mesura de la nostra felicitat, com a desfogament de totes les misèries i rutines hivernals. Hem passat anys col·leccionant destins com si fossin segells. Qüestió d’estatus. En els temps llunyans dels pares i avis, quan no existien vols barats, viatjar era cosa de rics o de hippies amb motxilla. Un dia, però, de cop tots vam poder donar-nos una pàtina cosmopolita. Es tractava de sumar a la llista països, ciutats, illes, postes de sol, cims, animals ferotges, restaurants, monuments, obres d'art...

Però ara... l’obligació moral de no viatjar. Per no contagiar ni contagiar-se, perquè tenim les butxaques buides i per respecte a la natura... es tracta d'un efecte pèndol, d'una reacció defensiva circumstancial, amb data de caducitat. Tot plegat tindrà efectes limitats. Potser durarà una temporada, la d’aquest estiu. Perquè resulta molt difícil aturar els guanys tecnològics. En realitat, resulta impossible...  ... l’abstinència del vici de la viatgitis no serà tan traumàtica. Serà com una petita, agradable i forçada cura de desintoxicació. L'any que ve és probable que tornem a marxar lluny, a la recerca d’un fals paradís perdut, però potser ho farem amb nostàlgia d’aquell estiu del confinament tan reposat, tan poc estressant, tan íntim i lliure.

Ignasi Aragay 21.6.2020

pd 2164 Torna el debat sobre el sexe dels àngels

(arafa---)

Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones...

La discussió trans té molts aspectes de debat mal plantejat. L’argument que diu que el sexe és també una construcció social em sembla totalment fal·laç: certament, les maneres de practicar el sexe, de parlar-ne, de relacionar-nos-hi, han anat canviant amb els temps, i per tant són un constructe cultural; però això no té res a veure amb el fet que els humans naixem, en la majoria dels casos, amb un sexe mascle o femella que implica una funció diferent en la reproducció. Assumir o no les funcions reproductives que ens marca el sexe ja és una decisió personal, i el feminisme ha lluitat enormement perquè ho sigui...

Sisplau, no fem més classificacions, més divisions, més calaixets tancats. Sempre establir models i barreres implica jerarquies i limitacions a la llibertat. Classifiquem-nos com a homes o dones, d’acord amb el sexe que ens ha donat la naturalesa, i visquem com vulguem, i deixem que tothom visqui com vulgui. Aquest ha de ser l'objectiu comú. 

Marina Subirats 21.6.2020

 

pd 2163 L'antiracisme com a ideologia 2

 

(arafa---)

... Les races són vestigis de milions d'anys d'humanització biològica. Part de la humanitat, nascuda negra, es va emblanquir per aprofitar millor l’escassa llum de certes latituds. La humanització cultural és una part ínfima de la nostra història com a espècie. Però no partim, com tampoc ho fan els nens, de l’antiracisme. L’antiracisme és una fita del nostre procés d'humanització. És la cultura la que ens fa antiracistes, i no serà destruint-la sinó assumint-la i aprenent a llegir-la que els trets racials ens seran tan indiferents com la manera de vestir... no crec en l’estratègia d’acabar amb el racisme subsumint-nos en una raça de color de gos com fuig. Barregem-nos, sí, des de tots els punts de vista, però no renunciem a ser diversos, perquè sense diversitat no hi ha barreges. Els prejudicis no els derrotarem acabant amb les races, els gèneres, les llengües..., els derrotarem amb cultura, i la cultura s'alimenta de diversitat.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

LliVre 3 Bressol de gat

  " ... No és la mida el que fa que algú sigui un manefla. És la seva manera de pensar... Un manefla és una persona que es creu molt llesta i sempre ha de dir l'última paraula. És igual el que diguis, ell t'ho discutirà... Un manefla sempre fa el possible per fer-te sentir com un idiota. És igual de què parlis, ell segur que en sap més..."

Kurt Vonnegut. Bressol de gat, pàg. 105

pd 2162 L'antiracisme com a ideologia 1

 (arafa---)

Tenint raó gairebé en tot, una part del moviment Me Too i de l’antiracisme ... corre el perill de derivar cap a una caça de bruixes: una pulsió social en què una massa humana identifica el Mal en persones concretes...I no, el Mal és part consubstancial de la condició humana, i el Bé és un ideal: hi podem aspirar, però no el podem posseir... La necessitat d’objectivar el Mal és tan humana com infantil... Ens passa amb les persones i amb les idees. Només som capaços d’abordar la complexitat humana amb ideologies. I tota ideologia, per noble que sigui, simplifica, conté excessos i distorsions, incloent-hi l’antiracisme. Per això les millors idees tenen derives injustes o estúpides. ¿És de sentit comú? Potser sí, però si poguéssim inocular aquest relativisme s'extingeixen els votants d’ultradreta.

Albert Pla Nualart 14.6.2020

pd 2161 El plet català explicat a un estranger

 (arafa---)

El futur. L’independentisme no és prou fort per imposar-se ni prou dèbil per ser derrotat. A Catalunya, només el 36% de la població té el català com a llengua habitual, el 48% el castellà. L’idioma propi ha reculat molt en pocs anys. Políticament, en canvi, la independència té un suport poc per sota del 50%. Al Parlament hi ha majoria independentista. Catalunya va rebre molta immigració espanyola al XX. Al tombant del XX al XXI, un altre milió i mig de Llatinoamèrica, Àfrica i Àsia. Rellevants independentistes tenen cognoms i avis espanyols. Ideològicament, l'independentisme inclou des de conservadors catòlics fins a l’esquerra alternativa anticapitalista. Aquesta pluralitat és el seu èxit però també la seva creu (no és un moviment unitari). La mateixa pluralitat existeix en l’unionisme, tot i que més decantat cap a la dreta, incloent-hi la ultradreta de Vox. Ara mateix, l’esquerra independentista majoritària (ERC), liderada des de la presó, és imprescindible per formar govern a Espanya, una paradoxa més que fa difícil predir el futur.

Ignasi Aragay 8.12.2019

pd 2160 El consentiment del perdedor

 (arafa---)

... El poder de l'estat espanyol a Catalunya ha entrat en una profunda crisi de legitimitat, que s'ha agreujat a partir de l'ús indiscriminat i abusiu de la repressió policial i judicial contra l'independentisme. Quan els règims polítics van curts de consentiment, necessiten recórrer a la coerció i la violència institucional.

... hi ha una asimetria de fons que indigna molts independentistes: com és que l’statu quo no necessita el nostre consentiment, i en canvi per instaurar una república catalana sí que hem de buscar el consentiment dels contraris a la independència?... qui disposa dels aparells de coerció, de la capacitat d’imposar-se per la força, dissoldre el Parlament, empresonar el govern, reprimir manifestacions i segrestar pàgines web és l'Estat. I per revertir aquesta situació l’independentisme té poques alternatives practicables més enllà de mirar d’aprofundir en la deslegitimació de l’statu quo, i en la recerca d’un acord intern prou ampli que doti de legitimitat suficient a una alternativa republicana...

Jordi Muñoz 14.6.2020