pd 2210 Okupes, ocupes i delinqüents

 (arafa...)

L’antic okupa -amb tota la seva càrrega alternativa i llibertària- està deixant pas a un desideologitzat ocupa cada cop més associat amb màfies, robatoris i plantacions de marihuana. L'antiga tolerància progre, encara incrustada en la llei, està sent substituïda per una ira popular que acabarà premiant el rearmament repressiu. La percepció policial, i del carrer, és que ocupar surt massa barat, i que només endurint-ne el cost es combatrà un fenomen que amenaça el dret a la propietat de les minvants i empobrides classes mitjanes. L'okupa o squatter lluitava i lluita contra l'especulació, però els ocupes com els que aquests dies rebenten portes a Salou, especulen amb els forats legals: en fan un negoci d’espavilats sense escrúpols. I a l’esquerra li toca preguntar-se si la tolerància davant qui se salta la llei per nobles motivacions polítiques no acaba sempre obrint la porta al delinqüent pur i dur.... 

El dret a posseir, quan no té límits i els béns són finits, esdevé sempre dret a desposseir. Un dret salvatge, un dret que genera violència perquè és violència en ell mateix. I les seves primeres víctimes no acostumen a ser mai els que tenen més, sinó els que no tenen prou per defensar el poc més que tenen. La paradoxa de ser lax en la defensa policial i legal de la propietat privada és que volent protegir el feble s’acaba avalant la llei del més violent. L’esquerra es dispara un tret al peu quan no fa que siguin les lleis, sinó els que se les salten els que limiten el dret a la propietat. Perquè la frontera entre saltar-se-la per ideals, per misèria o per delinqüència ningú la pot dirimir...

Albert Pla Nualart 16.8.2020

pd 2209 Torrealdai

(arafa...)

Era 20 de febrer. Era la una de la matinada. Eren les unitats especials de la Guàrdia Civil. I esbotzant-ho tot i a punta de metralleta, es van endur en Joan Mari Torrealdai. I tots els seus arxius. Al Regne d’Espanya estaven tancant i torturant Egunkaria. I ens el van empresonar...

...un sol cas pot acabar explicant gairebé tot un règim. No m’estalviaré de recordar el que molts obliden deliberadament cada cop que s’omplen la boca d’España Global i pòdiums ficticis de democràcia simulada. Sí: vuit anys després dels cops i les tortures, de les fuetades de la claveguera i les impunitats d'estat, tots els detinguts no només foren absolts en tots els termes per l'Audiència Nacional, sinó que la mateixa sentència afegiria contundentment que el tancament de l’únic diari escrit en euskera no tenia cap encaix jurídic ni "habilitació constitucional directa". En els paràgrafs finals, fet poc habitual, els jutges afegien una consideració: les denúncies per tortures eren massa versemblants. Val la pena recordar que, poc després, Estrasburg condemnaria el Regne d’Espanya per no investigar les tortures patides per l’admirat Martxelo Otamendi. I no resulta sobrer tenir present, cara i creu, el densíssim i espessíssim silenci –amb l'única excepció del comunicat de les capçaleres catalanes, descomptant La Vanguardia– d'un periodisme que no va callar, sinó aplaudir, celebrar i esperonar. De fet, encara calla avui... Els que li van robar els arxius, els que el van detenir, els que el van humiliar, encara cobren nòmina –o pensió– com a funcionaris públics al servei del Regne d'Espanya. I els que el van torturar ho feien sota la foto de Juan Carlos I de Borbón. I en nom seu. No trobo pitjor corrupció sistèmica que tot el que li van fer a Torrealdai..

David Fernàndez 8.8.2020

 

pd 2208 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" i 2

(arafa...)

(Davant del "pessimisme remugaire") cal dir-nos i dir-los que tot canvia. El món sempre ha anat a gran velocitat. Jo no sóc el que era. Ells tampoc seran sempre com ara. Això no vol dir relativisme moral. Hi ha unes idees bàsiques, però les pots anar matisant, enriquint, posant-hi colors. Tingueu confiança i no tingueu por de la diferència, de la diversitat, no tingueu por d’estimar. És molt més fàcil odiar, crear-se un enemic i viure en contra d'aquest enemic. Tenir un bon amic requereix molt més esforç...  estimar les persones que estimes costa molt. Passa entre pares i fills, entre parelles, entre amics: costa estimar els que estimes, és més fàcil cultivar els teus enemics. I quan et dediques a cultivar els enemics, descuides els amics. El que passa és que la maldat té bona prèdica, sembla valenta i fins i tot divertida. Però és molt fàcil. És molt més difícil viure amb el que Orwell en deia la common decency, la dignitat ordinària de la gent normal i corrent, tenir aquella facultat instintiva de copsar el bé i el mal, aquell sentit espontani d’ajudar el veí. Perquè no cal ser un heroi per estar pendent dels altres...

Jo m’aplico el triple filtre socràtic. Que el que facis sigui “veritable, bo i útil”. Això ho aplico als fills, al periodisme i la vida en general. Ara bé, som imperfectes. Si ho sabem veure, no és tan dolent ser imperfecte. La perfecció més aviat crea monstres. La imperfecció és més real...

jo ja he tingut fills, ja he plantat arbres, ja he escrit llibres i ara em començo a preparar per trobar un nou sentit de la vida quan la vida ja va de baixada. És molt important tenir projectes. Les persones que tenen un objectiu viuen més anys, i amb més plenitud. I el projecte no pot ser “Vull ser feliç”, la felicitat es troba fent coses. I si a algú li queda aquella recança de què faran els meus fills quan jo no hi sigui, estic segur que els fills, fins i tot quan ja no hi serem, sempre ens trobaran.

Ignasi Aragay 2.8.2020

pd 2207 "Als fills, el més important és que els ensenyis a pensar" 1

 (arafa...)

Ser pare és anar-se empetitint. Ets el protagonista absolut a l'escenari i, de cop i volta, et trobes que vas perdent paper i et converteixes en un secundari a qui ja no escolten ni li riuen les gràcies, que ja no controla ni domina, i llavors has d’aprendre a retirar-te de l’escenari... 

(Els fills) ... han de sortir a buscar el món, que s'han de comprometre, passar-s'ho bé, buscar els altres... És un crit al compromís. No exactament al compromís amb una causa, sinó al compromís amb la pròpia vida. El llibre està travessat per una cita de Voltaire: “La veritable vida de l'esperit és estimar i pensar”. Tenim la responsabilitat de ser humans, d’estimar l’altre (posar-nos en la seva pell) i de pensar per nosaltres mateixos...

Gramsci deia que el gran pes mort de la història és la indiferència... els joves d'ara han vingut a un món on el compromís va de baixa i puja l’individualisme, potser com a refugi perquè les coses no funcionen i els grans ideals, religiosos o laics, s’han ensorrat o han retrocedit molt...

    

Ignasi Aragay 2.8.2020

pd 2206 Consumisme i "eudaimonia"

 (arafa...)

... Cada cop tenim més clar que el neoliberalisme -la idea que desfermar i lloar l’afany d’enriquir-se ens enriqueix a tots- ha sigut una religió destructiva i perniciosa... ¿Es pot fer de ser ric el gran objectiu d’una vida sense menysprear els altres?... La versió pop de ser ric és el consumisme. Mentre que pocs podem ser rics, tots podem ser consumistes. Només hem de comprar el que no necessitem... ¿Fa feliç el consumisme? No, fa obès i llança a tràgiques emigracions. Però és el motor del model econòmic que du al desastre ecològic...

Perquè happiness equivalgui a eudaimonia hem d’aprendre a tenir i compartir només el que necessitem, i a desitjar ser tan rics o pobres com tothom. “És que sense consumisme tot s’atura.Tots ens morirem de gana!” I si ho provem? I si parem de celebrar aniversaris a Tailàndia aprofitant vols low cost?... Per no morir de gana és millor tenir un hort que viatjar on no se'ns ha perdut res, però el que és segur és que només deixant de consumir el que no necessitem, i de voler enriquir-nos peti qui peti, tenim alguna opció de sobreviure humanament. 

Albert Pla Nualart 2.8.2020

pd 2205 Despullada, sense mascareta

 (arafa...)

Me n'adono, amb una foguerada de pànic: m'he descuidat la mascareta! A la bossa de sempre n'hi dec tenir alguna, de rebregada, però avui porto la motxilla i no hi tinc totes les coses quotidianes i de primera necessitat que tinc a la bossa de sempre: bolígrafs, llibretes, raspall de dents, mascaretes. A casa també en tinc per tot arreu. Al moble de l'entrada, a la taula d’escriure, a la tauleta de nit. Aviat faran anuncis que ens explicaran com reciclar mascaretes, que ens advertiran que les mascaretes contaminen, que no les podem llençar a terra.

Tornar a casa a buscar-ne una, ara, seria desfer el camí, de nou sense mascareta. A la farmàcia de la plaça en venen, però si no porto mascareta potser no m’hi deixaran entrar a comprar-ne una. Entro a l’estació i agafo el tren. Acoto el cap i procuro fer veure que em miro els missatges del mòbil. Tothom va amb mascareta, fins i tot el pidolaire que toca l'acordió. Al clatell, noto les mirades (potser sorpreses, potser reprovadores) de tothom. Els voldria dir, a cadascun dels passatgers que em miren, que me l’he descuidada, que no és que no vulgui portar-la. Preferiria haver-me descuidat les sabates, preferiria dur un estrip al cul. Em sento despullada, com si els estigués ensenyant una part del cos que no s’ha d’ensenyar, talment com un nudista en una platja de les denominades familiars. Una senyora –ens coneixem de vista, de coincidir a l’estació– se m'acosta... Treu un paquet de mascaretes de la bossa i me'n dona una. L’accepto agraïda. “Gràcies, me l'he descuidat...”, barbotejo. I faig el gest familiar d’enganxar les gomes a les orelles. Ja està. Ja tinc la boca tapada, ja no crido l'atenció, ja no l’ensenyo, ja no em miraran.

Empar Moliner 18.7.2020

pd 2204 Els catalans i el Minotaure

 (arafa...)

"El Minotaure és un personatge important de la Història i de l’actualitat. És el Poder. A vegades s’emmascara i adopta formes benvolents i pacífiques [...]. Això és l'excepció. Generalment s'allunya i es fa respectar, i cada dia que passa, més [...]. Hi ha pobles que hi estan familiaritzats, d'altres que no saben com fer-s'hi. Aquest darrer és el cas de Catalunya"(Jaume Vicens i Vives, 'Notícia de Catalunya')

​... ​per als catalans, i per raons històriques, l'Estat és una cosa distant, inassolible i incomprensible​...​ l’Estat només respecta els drets humans quan no se sent amenaçat, perquè el poder no és un ésser que atén a raons, sinó un monstre, i és per aquest motiu que Vicens va triar la metàfora del Minotaure, el clàssic monstre devorador de persones. En definitiva, em sembla que els catalans de bona fe es divideixen en dos grups... els indignats i els que han encongit les espatlles davant un fet que consideren lamentable però inevitable: que el monstre hagi esclafat els seus enemics amb les eines que ha tingut al seu abast...

Per als que considerem que la millor opció és la independència, crec que les lliçons són tres. La primera, que el camí no serà fàcil, perquè el Minotaure “es farà respectar” sempre que se senti amenaçat; la segona, que només podrà ser vençut en la mesura que el preu que hagi de pagar per mantenir la seva integritat resulti excessiu; la tercera, que per vèncer-lo cal deixar de banda els sentiments i actuar amb la mateixa fredor que ell.​ ​En aquest sentit, em semblen desencertades les demandes d’amnistia, d’indult... que permeti l'excarceració dels presos, perquè suposaria reduir el preu que està pagant el Minotaure. Els més fervorosos defensors d’aquestes mesures haurien de ser els màxims defensors de la unitat d'Espanya, perquè res desactivaria més l'independentisme com la generositat...   ​   ​  ​

Miquel Puig 1.8.2020