pd 2395 La conspiració dels pares

(ara...mateix)

Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta dels seus bebès. Per què plora tota l'estona? Per què es desperta tant a la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada? Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys, vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors, aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per evitar l'extinció de l'espècie.

Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí, que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena. Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica cursi...ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu d'una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell tan suau, i fa sempre tan bona olor!"...

Carlos González, 26.2.2022

 

pd 2394 Munició per esdevenir tsar

(ara...mateix)

L’escenari previ a una guerra sempre enfronta els bons amb els dolents. I no cal dir que els bons d'un univers mediàtic són sempre els dolents de l’altre. Cal que sigui així, perquè els costos d'una guerra són tan devastadors que només sentint que ets el Bé defensant-te del Mal pots estar disposat a assumir-los... L'actual crisi a Ucraïna pot ser vista com el desig d'un poder malèfic de trepitjar i sotmetre els seus veïns, o com un símptoma més que els EUA van perdent pistonada com a gendarme mundial. La podem considerar una lluita de la democràcia per mantenir i expandir els drets humans o els espeternecs d'un imperi decadent per imposar el seu ordre mundial... Cal ser cec per no veure que la Casa Blanca promou i sosté les dictadures més sanguinàries quan li convé, i que -només quan li convé- fa veure que enarbora la bandera de la llibertat. Cal ser cínic per dir-li a Moscou des de Washington: “És inadmissible que un país poderós imposi la seva voluntat dins de la seva esfera d’influència i que pugui arribar a derrocar un govern veí més feble sense que el món hi pugui interferir”...

El que ambicionen fer Putin o Xi ho han ambicionat fer i ho han fet -en un grau o altre- tots els presidents nord-americans des dels anys 50... El fet que Occident hagi arribat a un nivell de democràcia molt superior al de Rússia o de la Xina no el converteix en el Bé enfront del Mal quan parlem de política exterior... Argüir que Rússia no pot trepitjar la sobirania d’Ucraïna ni de cap altra nació veïna vetant el seu ingrés a l'OTAN és impecable en el món dels ideals. Però en el de la política exterior, sobretot si qui t’ho exigeix trepitja el doble, resulta humiliant. Quan Washington li va prometre verbalment a Gorbatxov que l’OTAN no s’estendria cap a l'Est, feia un exercici de realisme. Quan es va saltar aquesta promesa, posava en perill la pau i donava munició a un obscur oficial del KGB per esdevenir tsar.

Albert Pla Nualart, 20.2.2022

 

pd 2393 "Lluitar contra els pares és lluitar contra tu mateix"

(arafa<d'1any)

... Quan se't moren els pares, pensar en ells és inevitable. La mort del pare, que és un fet pel qual normalment tothom passa, és molt constitutiu de la teva persona... A la vida busques comparar-te amb ells. De jove per distanciar-te'n i anar-hi en contra, però a mesura que sumes anys, potser perquè t'adones que el teu caràcter està molt lligat a la teva família i veus que lluitar contra els pares és lluitar contra tu mateix, llavors acabes buscant la comprensió de tu mateix a través d'ells, que estan tan lligats a tu. Entenent què va fer el teu pare entens què fas tu. I viceversa. Això és absolutament universal.

Quan se't moren els pares, al davant hi tens un desert. El meu pare va morir als 48 anys, i jo en tenia 22. Ara en tinc 52. Els primers anys de perdre'l em trobava en una terra ignota, un paisatge que no tenia amb qui confrontar íntimament. La teva unió amb la sang és molt forta. Hi ha una altra cosa que em sembla important: el que és normal és estar mort, no viu, el nostre trànsit per aquest món és breu. Aquest moment que som aquí, val la pena ser conscient dels avantpassats i també ser capaç de passar el relleu. Quan recordes el pare el fas viure, i ell fa viure l'avi, i l'avi el besavi. ... "Els fills de l'heroi són la veu que el salva de la mort" (Esquil) ...

A casa no tenien cap cultura de llibres. No eren analfabets, perquè sabien llegir i escriure, però tampoc eren cultes. Així i tot, tenien un gran respecte per la cultura...  Això s'ha perdut i és el que ens matarà. Ara no hi ha cap respecte. La cultura s'ha convertit en una nosa, per als polítics independentistes. Si poguessin prémer un botó i fer desaparèixer la cultura catalana no dubtarien ni un segon a fer-ho... No hi ha consciència de la cultura. L'hem perdut. Ens hem tornat tan ignorants que tenim grans atreviments ... Si el catalanisme ha funcionat políticament és perquè venia d'una cultura. Primer va venir la cultura, i després els polítics. No va ser a l'inrevés. Són ells que ens ho deuen a nosaltres. Sense Verdaguer, Guimerà i Oller, el catalanisme del segle XX no hauria existit.

Toni Sala (Una família) entrevistat per Jordi Nopca, 22.5.21

pd 2392 Espectadors de desgràcies

(arafa<d'1any)

... ens fan espectadors de desgràcies. I com més ens limitem a ser-ho més s’afebleix la nostra empatia...  tenyeix (la informació) d’entreteniment i ens reafirma com a espectadors, com a passius, davant realitats que no són cap espectacle i ens haurien de revoltar... Les desgràcies de la no-ficció -les de les persones reals- haurien de suscitar sempre, en una persona emocionalment sana, una empatia activa, una implicació. I el fet que com a espectadors ens limitem a contemplar-les, ens suscita inevitablement -perquè la passivitat estronca els bons sentiments- uns sentiments morbosos: el plaer de sentir que no ets tan desgraciat, tan dolent o tan miserable. De veure el mal allà, objectivat, i a tu ben lluny. El plaer de reconciliar-te amb la teva mediocritat... Les desgràcies i el mal que les causa són tan humans que quan ens limitem a ser-ne espectadors -a ser públic - ens deshumanitzem.       

Albert Pla Nualart, 23.5.21

 

pd 2391 Creences silvestres i dreta extrema 2

(arafa<d'1any)

Partint d'aquest preàmbul intento contestar a preguntes inquietants que suscita l’auge de la dreta extrema. Per què tants perdedors socials s’apunten al model econòmic que els condemna a ser-ho? Per què el nacionalisme que més exigeix una sobirania radical abona un neoliberalisme que posa les nacions a mercè de les corporacions? Per què els partits de dreta extrema són de vegades tan votats també en barris molt pobres? Apunto algunes respostes. Les creences silvestres, les que no cultivem, neixen de les llavors que disseminen les creences més omnipresents i poderoses. Qui no pensa per ell mateix assumeix creences que de tan repetides ja li sembla que són evidències. La ignorància és reaccionària perquè és una suma de creences silvestres. Per tant, en lloc de fer-nos vergonya tenir creences, ens hauria d’alarmar creure que no en tenim. Si sentim que en tenim és perquè les hem cultivat i les podem canviar. Ningú que sap que té creences pot no dubtar-ne. Si les confonem amb veritats és que són silvestres. I la nostra incapacitat per qüestionar-les no ens deixarà créixer com a persones ni conviure com a ciutadans.

Albert Pla Nualart, 9.5.21

 

pd 2390 Creences silvestres i dreta extrema 1

 (arafa<d'1any)

Diu Yuval Noah Harari que l’Homo sapiens ha dominat els altres Homo i la resta d'éssers vius perquè pot cooperar en grans nombres gràcies a la seva capacitat única de creure en coses que només existeixen en la seva imaginació, com ara els déus o els drets humans. Les creences, enteses així, són eines de l'evolució humana...Però és també evident que la mateixa creença que ha permès evolucionar pot impedir fer-ho quan és només una herència del passat. Un pensament humanista, tal com jo el concebo, creu que ens fem més humans a través de l'evolució cultural (i, per tant, canviant de creences), i que com a espècie tenim una brúixola genètica que ens orienta en aquest procés i ens empeny –entre sotracs, retrocessos i ensulsiades– a la humanització.

... les creences són un intent de contestar a preguntes que no sabem respondre però necessitem respondre; de donar sentit a una absència de sentit que se’ns faria invivible. I que no és possible ser humà sense creences. No ens humanitza, doncs, deixar-ne de tenir, sinó qüestionar-les i modificar-les. ... Entre les teories científiques i els dogmes religiosos hi ha una terra de ningú on –si un pensament racional no la cultiva– hi creixen com plantes silvestres les creences. Hi creixen, sense tenir-ne control ni sovint consciència. D'una banda, són imprescindibles per donar sentit a la vida. De l'altra, no es té la capacitat de qüestionar-les ni de modificar-les. Així doncs, només queda defensar-les amb violència.

Albert Pla Nualart, 9.5.21

pd 2389 ¿Moisès era un cornut?

 (arafa<d'1any)

Tothom deu recordar que el Moisès de Miquel Àngel, exhibit a San Pietro in Vincoli, a Roma, porta dues banyes al front. ¿És que Moisès era un cornut —és a dir, aquell que pateix adulteri per part de la muller legítima–? Això no té cap versemblança.

La cosa ve del llarg recorregut de la Bíblia dels jueus entre les llengües semítiques, és a dir, de les diverses llengües a través de les quals ens ha arribat aquesta suma de llibres. No conec les versions llatines anteriors a la de sant Jeroni (la dita Vulgata); tampoc no tinc a mà la traducció de la Bíblia en llengua grega, dita d’Alexandria o dels Setanta, però la de Jeroni va caure en un error –en una colla, de fet– que resulta del tot inversemblant. A l’original hebreu es diu que Moisès, quan va baixar del mont Sinaí, presentava una cara “resplendent” o “amb una pell radiant”, és a dir, que fa llum, no que porta banyes.

Jeroni, en llegir la paraula hebrea corresponent, per manca de vocals va entendre keren (banya) en comptes de karan, derivat de keren i que vol dir raig de llum en aquella llengua. I així ho va escriure en la seva traducció llatina: “Qui videbant faciem egredientis Moysi esse cornutam...” Això no va durar gaire –però és el que va llegir Miquel Àngel i els seus contemporanis–, perquè la Bíblia de Cipriano de Valera ja diu, encara que sigui amb una sintaxi incorrecta: “Y veían los hijos de Israel el rostro de Moisés, que la tez de su rostro era resplandeciente...” (Èxode, 34,35). I, com és natural, quasi totes les Bíblies posteriors al segle XVI ja no parlen d'un Moisès “cornut”, sinó de “pell radiant” o “que irradia llum”. Així, la Bíblia de Jerusalem, que posseeix autoritat: “Los israelitas veían entonces que el rostro de Moisés irradiava”, i la recent Bíblia Catalana Interconfessional diu: “Els israelites contemplaven com resplendia la seva cara”...

Jordi Llovet, 8.5.21