pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)

Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.

Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021

 

pd 2455 No hi ha líders

Manel Fontdevila, 4.9.2021

 

pd 2454 La culpa és del PSOE

(arafa<d'1any)

Els socialistes van tenir durant la Transició, sobretot des del moment que van accedir al poder, la missió històrica de recuperar la memòria democràtica republicana, bescantada per la dictadura. No ho van fer. Era una qüestió de “veritat i justícia”, una parella indestriable,... Però els socialistes van preferir girar full, suposadament per tancar ferides. Se sentien forts i joves, guanyadors de la història, sense entendre que només es pot guanyar històricament si s’afronta el passat, sobretot si se’n rescabala les víctimes. Deixar cadàvers oblidats a la cuneta, deixar perdedors frustrats en vida, no són maneres. Aquella victòria desmemoriada augurava una futura derrota, la que tenim ara, quan ens adonem que la cultura democràtica s’ha construït amb peus de fang sobre la injustícia i la mentida. S’ha imposat la idea que l’aixecament militar estava justificat... per salvar Espanya del comunisme i el separatisme. El PP encara no ha condemnat mai el franquisme...

Ignasi Aragay, 4.7.2021

 

pd 2453 Qui sigui ens roba

(arafa>d'1any)

Sempre he estat en contra de la substitució del terme Espanya per estat espanyol... Espanya és un terme polític des de fa segles (tot i que encara amb Felip V se’n deia, tot sovint, “les Espanyes”, fent honor al seu passat de monarquia composta), i a més designa, des de fa mil·lennis, una realitat geogràfica (mutilada des de la independència de Portugal). S’ha d’entendre, però, que a casa nostra el topònim i el gentilici s'interpretin de forma política, perquè a Catalunya ens ha tocat mamar grans quantitats d’espanyolitat sentimental i, sobretot, excloent. Es pot formar part de l'Estat mantenint la identitat catalana; però quan Espanya entra per la porta la plurinacionalitat salta per la finestra...

¿Podem dir, doncs, que Espanya reprimeix l'independentisme? ¿O això és molt ofensiu? ¿És només l’Estat, qui reprimeix? ¿O ni tan sols l’Estat, sinó el deep state, aquest gran boc expiatori que tan útil li resulta al PSOE? En aquest cas, tindrien raó els dirigents de Podem, i hi ha a Espanya una majoria republicana, progressista, plural, tolerant, que espera arraulida el moment de sortir a la superfície i expressar-nos la seva solidaritat. Tant de bo. Però mentre esperem la bona nova, és obligat dir que ens estan robant i que ens estan reprimint. Ho fan uns quants amb el suport de molts i amb el silenci còmplice de molts més. Si aquest subjecte elidit és Espanya o és l'Estat, o una part de l’Estat que va per lliure, ho deixo a criteri del lector.

Toni Soler, 4.7.2021

 

pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...

Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...

Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.

Albert Pla Nualart, 30.8.2020

pd 2451 De Camus a Messi 2

 (arafatemps)

...

El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.

Miquel Seguró, 30.8.2020

pd 2450 De Camus a Messi 1

 (arafatemps)

El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...

Miquel Seguró, 30.8.2020