pd 2462 Pàtria

(arafa<d'1any)

 

Una de les paraules del diccionari més carregades de lloances i condemnes és pàtria...  Jo m’emociono amb El cant de la senyera, potser perquè recordo com emocionava els meus pares, que van tenir prohibit de cantar-lo en públic durant anys i panys. I quan el sento, portat de la mà de Maragall, veig la bandera onejant en sa dolça majestat i sento que tinc més força al braç, ves quines coses de sentir. I sé quin és el meu lloc al món, o sigui, la meva pàtria.

 

Antoni Bassas, 11.9.2021

 

pd 2461 Salvar la llengua

(arafa<d'1any)

És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu... Fa la classe en castellà (potser l'hi fan fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris, bromes i queixes són en català.

És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”, fa la taxista... I ja no passa com abans, que la taxista canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia, entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.

És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants. Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares, l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà... Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool, anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure. Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa acurat...

Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.

Empar Moliner, 11.9.2021

 

pd 2460 Una dècada de mobilitzacions

(arafa<d'1any)

2012 La Diada que marca el camí de Mas.

2013 L'any de la Via Catalana.

2014 Pressió a les portes del 9-N.

2015 La Via Lliure cap a les plebiscitàries.

2016 Crida a la unitat per culminar el Procés.

2017 Escalfant motors per l’1-O.

2018 Rebuig a la repressió.

2019 La Diada més crítica.  

2020 Independentisme en temps de covid.

Anna Mascaró, 11.9.2021

 

pd 2459 Guapos i valents

 (arafa<d'1any)

... "Llegir ens fa tornar guapos" (Biel Mesquida). Sí senyor. I trobo que als usuaris joves d’Instagram els aniria molt bé de saber-ho, això. I posats a contribuir a la festa, jo encara diria més: llegir en català i parlar en català ens fa tornar guapos i valents. Perquè no hi ha dia que no sentis que fent servir el català estàs salvant una espècie, desafiant la història, molestant algun poder, posant en evidència un fals cosmopolita, contribuint a la diversitat, exercint un dret, fent descobrir un món nou a una ànima pura, honorant els avantpassats i fent de grada d'animació de catalanoparlants amb tendència al tribunerisme. I si a sobre t’esforces a parlar bé el català, aleshores, fill meu, seràs guapo, valent i un exemple a imitar.

 Antoni Bassas, 18.9.2021

pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...

En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 

Ignasi Aragay, 1.8.2021

pd 2457 "Totis"

 (arafa<d'1any)

La moda del llenguatge dit “inclusiu” atempta cada vegada més contra una llengua gramaticalment correcta, o, simplement, contra la naturalitat d’una llengua que només modifiquen, en realitat, la suma dels parlants...una moda que pot portar uns quants catalans a parlar una llengua que acabarà causant perplexitat en la resta dels éssers parlants del país, si no un atac de riure.

Resulta que la consellera Tània Verge ha proposat que, a partir d'ara, a falta d'una paraula que equivalgui a la suma de tots i totes, adoptem el vocable italianitzant totis. És una proposta delirant...

Només conec una expressió que ha esdevingut moda entre els parlants catalans, que no existia fa cosa de trenta o quaranta anys, que és “bona tarda”. A Catalunya es deia sempre “bon dia” mentre hi havia llum, i “bona nit” quan ja no n’hi havia. Però això ha agafat: no és cap bestiesa, però està copiat del castellà, per pura enveja. Va ser un invent de TV3.

Junyent posa l'exemple del que passarà si això del totis acaba imposant-se en la nostra parla. La suma de: “Tots els pares de nens petits diuen que estan cansats però feliços” i “Totes les mares de nenes petites diuen que estan cansades però felices”, donaria una cosa així: “Totis lis paris i maris de nenis petitis diuen que estan cansadis però felicis”. És impossible que un llenguatge basat en aquesta inflació, per no dir ximpleria, de la “inclusió”, arribi a quallar entre la població. Sort en tenim de la sensatesa de la gent comuna, la gent del carrer, especialment la de pagès. Ciutadans de Catalunya: respecteu les dones, però també la gramàtica natural de la llengua catalana!

Jordi Llovet, 4.9.2021

pd 2456 Illa, unànime

(arafa<d'1any)

Quan algú diu “Aquests són els deu pitjors anys de la història de Catalunya”, la primera pregunta és: per a qui? Perquè els anys dolents per a uns poden ser bons per a d'altres. I de vegades els anys bons per a l'economia són dolents per a la salut o per a la política o per a la cultura... En aquest sentit, Salvador Illa ha aconseguit en una sola frase una unanimitat absoluta, en negatiu. Ha dit que els últims deu anys són els pitjors de la història de Catalunya des de fa tres segles. I això és notòriament fals no per a uns o per a uns altres, sinó per a tothom i des de qualsevol perspectiva. Potser catòlics, catalanistes, socialistes, reaccionaris o anarquistes no es posarien d'acord en quins són per a ells els pitjors anys dels darrers tres segles. Però tots es posarien d'acord que no són aquests deu darrers. Perquè tots han tingut alguna dècada molt pitjor. Potser no la mateixa. Però molt pitjor. Es miri com es miri i des d'on es miri no és gens difícil –en tres segles terribles– trobar per a tothom deu anys molt i molt pitjors. L’afirmació d’Illa no pot acontentar ningú, perquè és falsa per a tothom. Visqui on visqui i pensi com pensi. Quan s'ajunten el sectarisme i la ignorància el resultat només pot ser un error. O una tonteria.

Vicenç Villatoro Lamolla, 4.9.2021