E.E. 54 Shakira i Piqué

La institució matrimonial tal com encara és concebuda a l'Occident d'influència cristiana fa aigües pertot...és molt difícil que l’amor passió duri eternament; i tampoc és bo per a la salut. L'única manera de conservar el matrimoni és que els casats, que per força devien tenir-se avinença quan es van unir, transformin el furor sexual –així comença la cosa– en una relació de respecte i cordialitat i, per ser més exactes, d’amistat, relació que sol ser considerada molt més perdurable que la unió carnal. Ara bé, per tenir amistat amb algú, cal que les afinitats entre els dos que formen parella —del sexe que sigui— s’enforteixin i es multipliquin amb el diàleg, amb la relació verbal...  

A Shakira i Piqué...  sembla que els ha mancat la capacitat de dialogar a fons per convertir-se en amics. No deuen llegir. L’un empaita pilotes i l'altra canta amb la roba justa; amb això no n'hi ha prou per en-raonar.

​J​​ordi Llovet, ​11.6.2022

E.E. 53 Rosa Insensat

L'antic president de la Xunta de Galícia i ara president del PP espanyol ha deixat anar que a les escoles catalanes “es practica l’apartheid lingüístic” (contra el castellà, aquesta llengua en perill d'extinció)...

Si totes les fantasies d'aquests senyors sobre l'escola catalana, a mig camí entre un camp de concentració i una spartan race, fossin certes, hauríem de dur els mestres al Tribunal Europeu de Drets Humans i jutjar-los per crims contra la humanitat. Si Rosa Sensat aixequés el cap es canviaria el cognom.

La dèria d’aquest home deu ser la de residualitzar el català al nivell d’altres llengües peninsulars. El català ha anat massa lluny en la normalitat, i no pot ser. Que serveixi per fer quatre balls tribals, per dir “hola” i “adeu”, per posar noms a les barques i perquè algun personatge molt vell i molt rural i molt analfabet el parli en alguna sèrie. No ha de servir per a la normalitat. I aquest comportament és el que apliquen els fatxes a tot el que els amenaça els privilegis... El català no pot servir per al programa d'humor polític de TV3, que fa riure tant a la gent. El català no pot servir per escriure bestsellers. On s'és vist que per Sant Jordi la gent es compri llibres en català, i que els facin crítiques i els tradueixin, com si fossin llibres normals? El català no pot servir per fer pel·lis, perquè llavors passa el que passa. El català no pot servir per fer cançons modernes, només folklòriques, que després la gent les canta, se les sap. Si tot això passa, el català podria arribar a ser com el castellà. I això sí que no.

Empar Moliner,4.6.2022

 

E.E. 52 Barcelona, l'altre soroll que també mata

 ... Mata el soroll de les terrasses, el dels botellons i el dels skaters... el que l'Ajuntament presenta com una "pacificació" amenaça de convertir-se, en realitat, en una guerra de nervis. No és coherent invocar la necessitat d’un aire net a la ciutat i, en canvi, deixar que la contaminació acústica ataqui el sistema nerviós dels barcelonins que tenen la mala sort de viure a sobre d'una vorera amb terrassa.

¿I què dir dels skaters ... tenen llicència per convertir un espai per passejar en una desagradable pista de velocitat per a ganàpies, on al soroll i al deteriorament del material s'hi afegeix el risc per a la integritat física dels vianants que el creuen? No és al mig del carrer on haurien d'estar practicant les seves piruetes.

Antoni Bassas, 4.6.2022

E.E. 51 Boies en la tempesta

Sigui com sigui, el cas és que, entre bromes i veres... jo (i probablement tu, que em llegeixes), estem aterrides davant d’aquesta certesa: si no és que ens morim abans, perspectiva poc afalagadora, totes i tots anirem a parar al mateix lloc: a la vellesa, aquesta estació final de la qual tots voldríem fugir...  quan siguem vells de veritat, cal esbrinar què és el que de veritat volem fer cada dia. Si estem vivint els últims dies de la nostra vida, mirem de fer-ho de la manera que ens faci més feliços. I si només podem aspirar a una passejada pel parc, doncs mirem de fer-la. I si un pastís que ens torna bojos pot fer-nos el dia més agradable, anem a buscar-lo. I sobretot procurem tenir a prop la gent que ens agrada...

Sílvia Soler, 4.6.2022

 

E.E. 50 Universitaris davant la vida adulta

 ... l'actitud és més important que l'aptitud... als universitaris els falta contacte amb el món real (treballar a l'estiu és una gran escola), aguantar el primer no, insistir quan s'ha enviat un correu i no hi ha resposta, aprendre a resoldre problemes i, en general, sortir d'aquest enquadrament per edat del sistema educatiu que fa que l’estudiant tingui la percepció que falta molt per a la vida adulta, quan en realitat no hi ha un dia que et gradues a la universitat i ja ets gran perquè t’han donat un diploma: et vas fent gran, que vol dir que et vas fent responsable.

Antoni Bassas, 21.5.2022

E.E. 49 En procés de...

 La darrera cosa que ha generat perplexitat entre la població ha estat que les antigues qualificacions dels resultats acadèmics dels estudiants jovenets hagin iniciat un camí d’eufemismes que, certament, mou a una gran inquietud. Temps enrere, un estudiant "aprovava" o "suspenia" una matèria a l'escola, o, filant més prim, obtenia un suspens, un aprovat, un notable o un excel·lent. Després, un primer eufemisme va substituir aquesta gradació, i es va parlar de "suficient" i "insuficient". Per fi, en un nou grau de dissimulació del gran fracàs escolar que existeix i existirà tal com van les coses –sempre sense cap culpa dels pedagogs– s’ha ordit un nou eufemisme que consisteix a dir que un alumne "ha assolit les competències" en una disciplina determinada, o que es troba "en procés d'assoliment" de la mateixa cosa. Potser que siguem realistes: hi ha escolars, avui, que no assoliran mai cap competència en gairebé res. Són pocs; però és obvi que n’hi ha uns quants, aquells que no fan res de res, que no obren mai un llibre, que són ignorants i estan encantats de ser-ho, o que fins i tot no es presenten a l'aula sempre que els sembla que s'ho passaran més bé en un escenari alternatiu. ¿Hem de dir, d'aquests, que es troben "en procés d'assoliment" de cap cosa? Més aviat es troben en procés de convertir-se en tot el contrari d'un jove preparat per entrar dignament en la vida social, moral, econòmica i intel·lectual del país a què pertanyen.

Jordi Llovet, 21.5.2022

E.E. 48 Dies de setembre

... 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S'ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l'aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món...

Narcís Comadira, 11.9.2021