pd 428

AVUI? ..... 2010?

EL CARRER I L'ESCOLA

Manuel Cuyàs

Diu Mariano Rajoy... que s'ha de fer normal a l'escola el que és normal al carrer...

Molt bé. Només que les escoles es van inventar precisament per no reproduir el que passa al carrer o allò que hi passaria si les escoles no s'haguessin inventat. Com que la gent al carrer no llegeix..., a l'escola es fa llegir. Com que al carrer no s'hi aprèn història ni matemàtiques, l'escola reacciona i s'hi fan lletres i números. Com que al carrer hi ha qui tira papers a terra i guixa les portes i les parets, a l'escola es fa urbanitat... Com que al carrer es parla en català i en castellà d'una manera que fa pena, a l'escola s'ensenya català i castellà. I com que el català fa patir perquè si segueix al carrer en condicions d'inferioritat desapareixerà abans de gaire, com deia mossèn Cinto, l'escola fa possible que se salvi i es pugui seguir parlant al carrer i on sigui aquest patrimoni nostre, que és més patrimoni de la humanitat entera que la Sagrada Família, l'Escorial o el Machu Picchu...

Rajoy vol fer normal a l'escola el que és normal al carrer quan la intenció aquí, a la Xina i allà on sigui... es tracta del contrari: fer normal al carrer el que és normal a l'escola.

pd 416 (saltat i oblidat)

TE (Trebajadores de la Enseñanza) ... 2009

REPETIR CURSO SALE CARO Y APENAS SIRVE AL ALUMNO

... ?

L'anàlisi dels experts de la OCDE constata una relació directa entre repetir curs i fracàs escolar...

Mentre a paisos com Corea, Japó o Noruega, on cap alumne repeteix curs, s'obtenen els millors resultats, aquells que lideren el nombre de repetidors - com França, Luxemburg, Espanya, Portugal o Bèlgica - obtenen resultats mediocres...

El sistema de repetició de curs també agreuja, segons la OCDE, les desigualtat socials en el sí de l'escola...

La mitjana d'alumnes de 15 anys que han repetit algun curs és del 13%... Amb un 35% de repetidors, Espanya és el tercer país europeu on més es repeteix.

pd 427

ARA dimarts , 1 de febrer del 2011

AUTORITAT I PROGRESSISME A L'ESCOLA

Jordi Serrano

(Sobre Summerhill d'A.S. Neill)

... el mateix Neill ja havia previst que caldria posar límits: "Per exemple, a la meva escola un nen és lliure d'assistir o no a les lliçons perquè això és cosa seva, però no és lliure de tocar la trompeta quan altres volen estudiar o dormir". Fins i tot avança problemes que ara són molt comuns:" Deixar que el nen se surti amb la seva, o que faci el que vulgui a costa dels altres, és dolent per al nen. El converteix en un nen mimat, i un nen mimat és un mal ciutadà"...

I acaba fent una mena de profecia molt actual: "Quan el nen mimat es fa gran, ho passa fins i tot pitjor que el que ja estat sotmès a un excés de disciplina. El nen mimat és terriblement egocèntric"...

No és acceptable que posar un mínim d'ordre sigui una tasca tan feixuga per las professors. No calen ni tarimes, ni parlar de vós, ni aixecar-se quan entra el professor, però tampoc no és lògic que es tolerin actes d'indisciplina constantment... 

les idees de Neill poden ser un bon instrument, paradoxalment, per tornar a una disciplina i una autoritat democràtica, que per molt democràtica que sigui no ha de ser menys eficaç... 

pd 426

EL PUNT / 3 d'abril de 2009

ELS WEBS DE LES ESCOLES

Ramon Sargatal

Per exemple, el bloc d'una de Santa Coloma de Farners... A l'enllaç de l'escola hi trobaran la vella quaresma... Al de Música, podran sentir el rock de l'escola, ballat i cantat en català per vailets de color de cafè, cafè amb llet, llet sola i uns quants tirant al de la camamilla... a Infantil, hi ha totes les fotos de les celebracions de festes de l'any: la castanyada, el dijous llarder, el tió, el carnestoltes... 

És l'escola. És el país. Després d'escanyar-nos amb el finançament i ofegar-nos amb un assetjament mediàtic de cadenes privades, ara Castella es disposa a enderrocar l'última muralla de la catalanitat, la que aguanta encara dreta aquesta mínima noció de nació. Vénen pluges molt fortes de ponent i grans inundacions. Per això aquestes webs no tenen res de virtuals. A internet, els mestres, els blocs no els "pengen": els dipositen a terra, un sobre l'altre, per anar refent i refent i refent el dic que conté la riuada final. Ells sostenen la diferència i no pas els polítics, ells tapen les fuites d'aigua! No sé pas com s'incorporarien tots aquests nous catalans a l'imaginari tradicional sense el seu capteniment i conviccions. Doncs què esperem? Que a cada pati hi pengi una medalla (la Creu!) de Sant Jordi.

pd 425

AVUI, 24 d'abril del 2008

VALORS TRANSVERSALS

Francesc Torralba

... La qüestió dels valors ha esdevingut vital, vital de necessitat... Els partits polítics han perdut, ja fa temps, qualsevol possibilitat de fer un discurs sobre aquesta temàtica. Fa la impressió que l'únic que els interessa  és el partidisme de vol gallinaci  i la coça al ventre...

S'espera que l'escola faci aquesta funció, però a l'escola les mestres heroïnes que la sostenen cada dia se senten impotents, soles, molt poc recolzades per l'administració, pels mateixos estudiants. Qui, doncs, ha de fer possible la transmissió de valors de futur? Qui ha de fer possible que en aquest país valors com l'esforç, la constància, la prudència, l'eficiència i l'equitat adquireixin el prestigi social que mereixen?...

Cal tensar la corda i prendre's seriosament la qüestió dels valors. El discurs sobre els valors no és un conte de velles, ni un pretext per farcir la sobretaula del diumenge dels nostàlgics. És una qüestió vital de necessitat...

pd 424

EL PUNT / Dissabte, 5 de juliol del 2008

DOS MESTRES SOMRIENTS

Enric Ramionet

... que acaben de jubilar-se...

... No sé si ferits ja per l'efecte endolcidor de la nostàlgia afirmen que, clarament, no es penedeixen d'haver dedicat tants anys a la docència...

Tots dos van arribar a Llagostera a principi del setanta, en un temps en què els mestres encara havien d'anar-se a presentar a l'alcalde i entraven a formar part d'un ordre social selecte conjuntament amb el metge, el cap de la Guàrdia Civil i el capellà. Tenien més de 40 alumnes per classe, el doble que ara, però a les aules l'ambient era molt més plàcid...

Han ensenyat íntegrament en castellà, han vist com s'hi celebrava el mes de Maria, es resava l'àngelus i s'exaltaven les fites i els mites del franquisme. Van memoritzar i han fet memoritzar, varen passar al català, a prioritzar la comprensió, i sempre, diuen, han vist alumnes que segueixen i d'altres que no. Ara, però, els que no segueixen, se'ls procura rescatar. Afirmen que en l'actualitat hi ha molta més pressió: els pares, l'administració, la magnitud de les escoles... I tot i que se'n van amb un somrís, sense retrets, juraria que ho fan convençuts que si alguna cosa ha canviat radicalment a l'escola és la vida dels mestres.

pd 423

EL PUNT/ Dijous, 29 de novembre del 2007

QUÈ VOLEM SER QUAN SIGUEM GRANS

Pius Pujades

L'educació a Catalunya no va bé...

Les causes del deteriorament del sistema educatiu són moltes i les tenim prou detectades: poca inversió en el sector, creixement de la pressió demogràfica, incidència important de la immigració, legislació desafortunada i vacil·lant, desafecció escolar de sectors de l'alumnat, desànim i desmotivació d'alguns professors, relacions escola família poc afavoridores, desprestigi de la funció educativa, organització escolar poc eficaç...

Però la nostra societat occidental, capitalista, democràtica, benintencionada, egoista, descreguda, liberal, ecologista, consumista, anti tot... sap quina educació cal donar als seus fills? Jo crec que no.

Ens movem vacil·lant contínuament entre el blanc de les paraules i el negre de les accions, entre les doctrines defensades de cor i les realitats contràries consumides per rutina. Fins i tot som capaços d'anar a dormir sense cap pes a la consciència: la contradicció forma part del nostre anar fent...

És l'escola la que construeix el pensament de les futures generacions? O és la nostra generació la que determina el pensament de l'escola del futur?

No ens en sortirem pas. Canviar la societat és complex i no ho tenen a les mans ni els grans líders de la política. Els polítics només poden atacar els símptomes més greus. Pal·liar el problema... Mentrestant, però, algú hauria de començar a pensar en què volem ser quan siguem grans. Si no ho sabem, no serem res.