pd 1811 La mà del pare

(arafa...)

... em ve al cap una situació semblant que vaig viure quan era petita i que, ara me n’adono, havia oblidat per complet. Però, com està demostrat, als calaixos de la memòria només cal regirar-hi una mica per fer-hi troballes insospitades... I aquell dia també anava agafada de la mà del pare, però es veu que, per alguna raó o simplement per distracció, en un moment determinat ens vam deixar anar. Immediatament –obedient com era– em vaig recordar de la recomanació i vaig córrer a agafar la mà paterna. Però em vaig confondre de mà...  vaig agafar la mà d’un home que no era el meu pare i que poc després es va aturar i em va mirar, divertit. Semblava que ho tingués esborrat i, tanmateix, recordo vivament la vergonya i la desorientació, una sensació molt semblant a l’angoixa. I l’angúnia que em feia haver anat agafada de la mà d’un desconegut... El record em fa pensar fins a quin punt la sensació de seguretat i de confiança d’anar agafada de la mà del pare és rotunda, incomparable. I, sobretot, irrecuperable. Penseu què donaríeu per tornar-vos a sentir així.

Sílvia Soler

Nota de l'amanuense: tal dia com avui de fa 101 anys va néixer mon pare.

pd 1810 29/9 Vergonya

(arafa...)

La convocatòria d’una manifestació a Barcelona de suport a l’actuació de la policia espanyola l'1 d’octubre de l’any passat (per part d’organitzacions policials!) és una vergonya. Ho és en primer lloc perquè no va ser precisament una actuació gloriosa: contra persones indefenses, que volien votar... En segon lloc, perquè hi ha evidències periodístiques i investigacions judicials en curs sobre com es va fer, en què la paraula 'desproporcionada' és la més suau que es pot fer servir. Però sobretot perquè aquesta actuació policial va ser un fracàs. No va aconseguir els seus objectius. Es tractava d’evitar el referèndum, i el referèndum es va fer. A un cost immens de violència, d’imatge i de milions es va aconseguir –fins i tot des de la perspectiva de qui enviava la policia– ben poca cosa. A Catalunya ara fa un any va passar allò que el govern espanyol no volia que passés i que s’havia compromès davant del món que no passaria. L’acumulació de forces policials no va tenir èxit. La manifestació, ara, només té un sentit polític: els qui volien muntar un Ulster a Catalunya han d’organitzar les seves marxes orangistes.

Vicenç Villatoro

pd 1809 Honorats d'haver defensat els drets civils l'1 d'Octubre

(arafa...)

El primer aniversari de l’1 d’Octubre converteix aquest cap de setmana i dilluns en uns dies de gran intensitat emocional. I de la mateixa manera que és important que el sobiranisme no quedi atrapat en la nostàlgia si no vol perdre impuls, és important no deixar de dir algunes coses: que no oblidarem l’emoció de veure arribar les urnes als col·legis, que l’estat espanyol va perdre el cor i les ments de molts catalans per sempre aquell diumenge, que és vergonyosa l'ocultació de la violència policial d’aquell dia que han fet la majoria de mitjans espanyols, que és igualment vergonyós el silenci dels intel·lectuals espanyols i que ens sentim molt honorats d’haver protagonitzat una història de determinació democràtica col·lectiva en defensa dels drets civils, que és com avança la llibertat dels pobles.

Antoni Bassas

pd 1808 Aquells dies que

(arafa...)

... arriben els aniversaris assenyalats d’aquells mesos –tan recents i tan llunyans– que vam intentar ser lliures. Tornaràs a sortir al carrer per commemorar-ho, per no oblidar, per reivindicar aquells dies que ens pensàvem que tot era possible. I, sobretot, sortiràs al carrer per cridar fins a esgargamellar-te que hi ha homes innocents a la presó. Que no estan sols. Que els volem a casa. Però el curs de la història segueix endavant...

Has après a dir 'no' quan volies dir 'sí', has après a fer de la necessitat virtut, has après que, d’algunes coses, no n’hi ha cap necessitat. T’ho deien a casa quan eres una adolescent rebel. I ja no ho ets.

Hi ha dies que neixen capgirats. Vull llegir i acabo mirant una sèrie. Vull córrer i acabo asseguda contemplant el mar. Vull riure i acabo plorant.

Sílvia Soler

pd 1807 Via unilateral o imaginació lateral?

(arafa...)

Democràcia espanyola? Més aviat opulència desigual. N’hi ha que tenen massa per triar. Està accedint al poder una generació que ha passat del “Nen, quin iogurt vols?” al “Nen, quin màster vols?” Tot sense esforç... Democràcia catalana? Volem triar. No ens deixen. Com ho fem? No necessitem més herois ni màrtirs, sinó ciutadans de debò, molts i molt exigents. Falten més persones lliures, sense por. Mig milió més... Molts catalans han tingut i tenen por de la independència, per absurd que a alguns ens pugui semblar. La por és una cosa ben real per a qui la sent. I crea monstres. És possible que el que més por els faci sigui la nostra valentia. Potser si som una mica més prudents, ells tindran menys por...           Vam creure que pel simple fet d’actuar com calia -pacíficament i democràticament- ja ho teníem guanyat. No: és tot just ara, després de la derrota, que comença tot. Ara sí que podem començar a guanyar.  La revolta catalana, d’ara i d’abans, ha tingut sempre dues ànimes, la social i la nacional. L’afany de progrés ha donat fruits quan les dues ànimes s’han trobat o han sumat o s’han respectat...  

Ignasi Aragay

pd 1806 "Deep state" i unilateralitats

(arafa...)

el deep state espanyol ( deep state es tradueix com a “estat profund” o “estat dins de l’estat”), format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera.

En cas de crisi política greu, bona part dels membres del deep state probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent...

No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i els actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’Estat. El que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir (els) que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable...

Ferran Requejo

pd 1805 Som nació, però del tipus equivocat

(arafa...)

“Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”... Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.

Però fins i tot si admetéssim que no totes les nacions han de ser estats, em continuaria semblant inevitable que “tot grup social que senti que pertany a una mateixa cultura, llengua, societat, que tingui consciència d’ell mateix” (i estic citant Borrell parlant de com se sent català), no pugui acceptar de bon grat ser manat per una altre grup social que té una altra cultura, una altra llengua i una altra consciència d’ell mateix... I això és possible dins un estat plurinacional, però és incompatible amb ser part d’un estat nació. La idea que una nació cultural i sociològica pot no ser -pot renunciar a ser- nació política simplement no se sosté. Tota nació cultural i sociològica és política i viceversa. La necessitat de ser subjecte polític emana de la consciència d’identitat col·lectiva...

Albert Pla Nualart