pd 1906 Toros a Olot

(arafa...)

... No entro en la qüestió legal: l’anul·lació de la llei catalana que prohibia les corrides perquè el Constitucional considera que els toros són un bé cultural a protegir i promoure. Mirem-ho des d'un altre punt de vista. La plaça d’Olot és municipal i la gestiona l'Institut Municipal de Cultura. L’Ajuntament d’Olot, propietari de la plaça, no vol que s'hi facin toros. Ho ha consultat als ciutadans. ¿Es pot obligar algú a fer a casa seva una cosa que no vol fer? ¿Un propietari no té dret a decidir què es fa i què no es fa a casa seva? ¿Un ajuntament no té autonomia per decidir què es fa i què no a les dependències municipals? ¿Es pot fer en una ciutat una cosa que va contra la voluntat de la gent de la ciutat? Que sigui legal, si és que ho és, no ho converteix en obligatori....

Vicenç Villatoro

pd 1905 Un blindatge foradat

(arafa...)

... m’agradaria creure que hem aconseguit blindar la immersió lingüística i que la defensa de la llengua aplega avui un gran consens social. I ho voldria creure perquè la nostra escola pública el necessita més que mai per afrontar un drama que li pot acabar fent molt mal com a imprescindible marc de convivència. El drama es descriu fàcilment. Determinades associacions, mogudes per la ideologia d’espanyolitzar Catalunya, han après que la millor estratègia per avançar posicions és convertir l'escola pública en un camp de batalla. Només cal que convencin uns pocs pares que, legalment, els seus fills tenen tot el dret a rebre més classes en castellà. L’associació ja fa tots els papers i presenta tots els recursos. I el més terrible és que, en efecte, la llei els fa costat. El teòric blindatge és de paper de fumar. Ja fa temps que aquesta batalla legal la vam perdre i ens limitem a tocar fusta perquè els enemics de la llengua no se n’adonin i ho aprofitin. Quan ho fan –i cada dia ho faran més– la direcció de l'escola es queda sola i desemparada. El departament es limita a dir-li que no hi pot fer res, que la llei és la llei. Alguna cosa s'ha fet molt malament. La defensa del català no es pot convertir en una guerra de guerrilles en cada escola... Als cada dia més heroics equips directius de les escoles –i a tot el magnífic personal que les integra– no se’ls pot demanar que afrontin, enmig de tants altres problemes, aquest escenari impossible, un escenari que fa inviable qualsevol projecte educatiu. Si el gran consens pel català existeix de debò, necessitem que es tradueixi en un marc legal que blindi l'estatus que com a societat li volem donar. Tenint molt clar que només plantant cara –fent-ne una línia vermella– evitarem que l’Estat l’acabi tombant o aigualint. I si el consens no és tan gran, assumim-ho i fem el que sigui possible a partir de la nostra força democràtica. Posar l'escola en primera línia és una gravissima irresponsabilitat.

Albert Pla Nualart

pd 1904 Democràcia franquista?

(arafa...)

Vuitanta anys després de l’entrada a Barcelona de les tropes del militar colpista Francisco Franco, preàmbul de la desfeta de la Catalunya autònoma i l'Espanya republicana, l’ombra del franquisme segueix pesant com una llosa. Les quatre dècades de democràcia no han aconseguit fer net de l’empremta ideològica, institucional i econòmica d’una dictadura que va durar quaranta anys i es va fonamentar en la revenja... Vox és el càstig per la por que va impedir al règim del 78 mirar-se al mirall de la història. Un càstig que no ve sol. L’existència d’uns cossos de seguretat de l'Estat amb tics repressors i ultranacionalistes n’és un altre. L’existència d’una endogàmica alta judicatura que s'atorga el paper de guardiana de la unitat de la pàtria, si cal violentant les seves pròpies funcions, un més. L’existència d’uns mitjans de comunicació que actuen com a òrgans de propaganda inquisitorial, també. I encara hi ha l’existència d’un rei que rere el to paternalista no és ni neutral ni conciliador.

Espanya és una democràcia, sí. Però és incapaç de desfer-se del tot del seu passat dictatorial. Sí, l’ombra del franquisme és allargada i ens està deixant sense futur. A tots.

Ignasi Aragay

pd 1903 Dolor i creació

(arafa...)

... quan estàs patint de veritat, pot resultar frívol i fins i tot repugnant, pensar a treure alguna cosa positiva d’aquest dolor. I, tanmateix, per experiència pròpia sé que la creació sovint beu del dolor viscut. Per això de vegades hem pensat que es tractava d’una simple regla de tres: qui més ha patit millor pot crear. ... El que és imprescindible per crear és viure, experimentar, sentir. (“Primer visqui i després escrigui”, li van dir a una jove Mercè Rodoreda). Però els moments plens, l’alegria, les petites felicitats en forma de rialla, també són matèria creativa.  

He d’admetre, però, una possibilitat: si mai no has viscut el dolor, la pèrdua, la renúncia, la solitud, pot ser que no hagis après a viure adequadament, és a dir amb intensitat, l’alegria, la placidesa i la companyia. Som així: si tot va bé, donem l’absència de dolor per descomptada, sense saber que s'assembla molt a ser feliç.

Sílvia Soler

pd 1902 Bons propòsits

(arafa...)

... És vital que els partits sobiranistes guanyin posicions i s’omplin de legitimitat; que els electors no hi vegin només l'horitzó somiat, sinó una legió d'homes i dones competents, honestos i amb afany de defensar els interessos catalans cada dia i en cada trinxera. Només l’hegemonia electoral independentista ens acostarà a la independència.

Els deures, doncs, d’aquest 2019 són els següents. Recuperar un espai transversal d’unitat per discutir estratègies comunes. Plantar-se davant del govern de Sánchez amb una proposta de diàleg, encara que només sigui per tenir la possessió de la pilota, com en diu Miquel Puig. Generar un cordó sanitari que aïlli a Catalunya els partits del tripartit andalús. Crear lideratges nous. Refer l’espai postconvergent... Donar ple suport als presos però no permetre que Espanya els utilitzi com a ostatges. I no llençar a la brossa la legislatura: encara que hi hagi eleccions catalanes a la tardor, hi ha molts mesos per endavant, que cal aprofitar per aprovar uns pressupostos i demostrar ambició de govern.  

Toni Soler

pd 1901 En defensa dels partits i dels polítics 2

(arafa...)

... els partits, és a dir, les agrupacions per afinitats ideològiques i interessos, són eines necessàries. Naturalment a repensar, però imprescindibles.... Carregar-se tot això és perillós. L'alternativa acostuma a suposar una baixada de nivell en l'acció pública, una feblesa estructural de les organitzacions, una entrada d’arribistes o d’il·luminats al poder... Costa molt construir i poc destruir. ... 

Enlluernats per l'èxit de l'ANC -ara en hores baixes, precisament quan ha volgut impulsar candidats polítics- o per la feinada d’Òmnium, amb una certa alegria l'independentisme ha entrat en una espiral de menyspreu i canvi partidista permanent. L’unionisme a Catalunya està més ben falcat: el PSC, malgrat tot, ha resistit, i Cs és el recanvi del PP. Del costat sobiranista, en canvi, tenim uns comuns amb una base quasi només barcelonina, una ERC en constant qüestionament i un centredreta ara mateix sense marca. El més estable, paradoxalment, és la CUP, que en una situació normal tindria el paper clàssic de formació minoritària experimental.

Ningú no dubta que el pols democràtic amb l’estat espanyol -tant polític com judicial- serà llarg, i que encara queda molta feina interna a fer a Catalunya, a més del front internacional. Doncs bé, per afrontar això calen estructures estables, partits reinventats (oberts i creïbles) i polítics professionals bregats. I entitats civils que actuïn com a tals.

Ignasi Aragay

pd 1900 En defensa dels partits i dels polítics 1

(arafa...)

En la desorientació de l’independentisme, més enllà de la pugna sobre com s'ha de bastir la unitat estratègica, hi ha una qüestió de fons: la crisi dels partits i de la classe política. Aquí i arreu, els partits s’han guanyat a pols el desprestigi, igual que els mitjans de comunicació i la justícia, o les institucions en un sentit ampli (burocràcia, amiguisme, desconnexió amb la ciutadania)...

una opinió pública instal·lada en la contraposició entre polítics i gent, entre partits i poble. És una idea que respon clarament al populisme més clàssic, segons el qual hi hauria un poble (així, en genèric) al qual els líders i els seus mecanismes de poder no escolten i fins i tot traeixen.

És una creença perillosa que neix d’una contraposició massa simple per ser certa. Parteix de la base que els polítics són tots iguals. Doncs no. I que existeix un tot homogeni anomenat poble. Doncs tampoc. Una cosa és la sobirania popular, i una altra el poble com a absolut...

Ignasi Aragay