pd 1984 Més enllà del CEO

(arafa...)

... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

... si els socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny i prou.

Toni Soler

pd 1983 Cortesia

 (arafa...)

... la cortesia no pot ser forçada ni obligatòria. I sobretot no pot ser unilateral. No pot reclamar ser tractat amb cortesia qui no tracta amb cortesia els altres. I diria que la pèrdua de la cortesia política, a Catalunya, no comença amb els exemples que ens en fan parlar en les últimes setmanes. Desitjar, aplaudir, gaudir de l’empresonament o de la venjança econòmica contra l'adversari, demanar iradament que continuï o que s’incrementi, no és precisament un exercici de cortesia. Tampoc ho és arrencar els símbols polítics dels adversaris, tractant-los literalment com a enemics. L’“ A por ellos ” no és un lema gaire cortès. Em costaria somriure i donar la mà a algú que exigeix la presó i la humiliació, que considero injusta, de persones que aprecio i estimo. La cortesia o és multilateral, de tots amb tots, o no és cortesia. La cortesia unilateral obligatòria és submissió.

Vicenç Villatoro

pd 1982 Antoni Bassas entrevista Joan B. Culla

(arafa...)

 

- No entenc aquesta necessitat compulsiva de fer una foto del plat que estàs menjant en un restaurant o de dir qualsevol bestiesa. Com cantava en Raimon, jo no sóc d'eixe món.

- A casa el meu pare m'havia transmès, sense cap sermó adoctrinador, una catalanitat de base.

- (Respecte el PSUC i l'Opus Dei) No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix. Sempre he estat gelosíssim de la meva pròpia llibertat d’esperit i de pensament. 

- Sóc molt fidel als amics i fidelíssim als enemics... els enemics són aquells amb qui he tingut una enganxada i que, en la meva opinió parcial, no han jugat net.

Quanta gent li deu tenir posada la creu? Espero i desitjo que tanta com aquella a qui jo l’hi tinc posada. Quan tinc una enganxada forta amb algú que no ha jugat net, dic: “Amb aquesta persona, creu i ratlla”

- ... el Procés ha sacsejat moltes coses. Jo no era independentista de fàbrica, i creia que la societat catalana tampoc perquè vivia massa bé perquè ho volgués posar en risc... A mi m’han empès a puntades de peu a ser independentista, com a tanta altra gent.

- ... no ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns. Per tant, la seva reacció ha sigut: “És un suflé i baixarà”. I no passa, i llavors és rebel·lió i sedició i “Tothom a la presó”. Després diuen que “España sin Cataluña no sería España ”, i el que és segur és que a Espanya sense Catalunya no sortirien els comptes. Per això no estan disposats a acceptar la independència ni el concert econòmic.

Joan B. Culla

 

pd 1981 Supervivent

 

(arafa...)

 Tots els polítics volen el poder. Tots els polítics tenen idees. Però hi ha polítics que volen el poder per dur a terme les seves idees (en diem estadistes). I hi ha polítics que juguen amb les idees per guanyar o mantenir el poder. Pedro Sánchez és del segon grup. No és un estadista, és un supervivent. Valent en les derrotes, pusil·lànime en les victòries. Quan sembla derrotat, és capaç de posar sobre la taula idees sobre els grans temes de fons, per generar esperances. Però quan guanya, aparca les idees amb què ha jugat i es torna conservador i acoquinat. El Financial Times diu que Sánchez té ara l’ocasió de resoldre la qüestió catalana. No ho farà. Necessitaria coratge en la victòria, i no en té. Mentre la dreta voldria extirpar el problema català i el sobiranisme el voldria resoldre, Sánchez es conforma amb convertir-lo en un problema crònic amb el qual es pot conviure a base de somriures, gestos compensatoris a banda i banda (asimètrics) i conllevancia. L’estratègia del supervivent, que només vol durar. No la de l’estadista, que aspira a passar a la història per haver resolt problemes de fons...

  

Vicenç Villatoro 

pd 1980 La humanització dels animals (i 2)

 

(arafa...)

... I és que els humans només podem empatitzar amb altres éssers vius humanitzant-los. No en tenim ni idea, ni sabrem mai, què sent de debò un animal. Malgrat això, només cal ser humanista per tenir clar que tenim l'obligació de no causar-los patiments innecessaris. I només cal ser ecologista per saber que menjar carn no és sostenible. Però esborrar o difuminar tot el que separa humans i animals, i deixar de prioritzar el patiment humà -quan n'hi ha tant-, no només atempta contra el sentit comú: té greus conseqüències. Unes conseqüències que ens obliguen a plantejar-nos seriosament què hi ha de progressista i què de sectari en el creixent i influent animalisme.

Albert Pla Nualart

pd 1979 La humanització dels animals 1

 

(arafa...)

...Tendim a ficar en un mateix sac progressista ideologies ja del tot integrades en el progrés moral -com la igualtat de sexes o races- i altres de força més discutibles. I fent-ho regalem a la dreta, més o menys extrema, el que li resulta fàcil vendre com a “sentit comú”... vam veure mítings d’Iglesias o Rivera acariciant els seus gossos. I Podem proposa endurir les penes per abandonar mascotes. S’adrecen a votants que volen protegir i mimar els animals que estimen. No, en principi, els que es mengen. La font de drets és, en aquest cas, del tot antropocèntrica. No es planteja si un porc és més capaç de sentir que un gat. Donen drets al gat perquè és el centre dels seus afectes, com un infant podria donar drets al seu osset de peluix.

... l'assaltant de la granja de porcs Massin va dir: “Em preocupa molt com es normalitza la violència amb què estem tractant mares i fills. I són noies que han sigut forçades a ser mares. De fet és una violació”. “Menjar carn no és una decisió personal, perquè afecta una altra persona”. I quan Terribas va matisar que potser volia dir ésser viu, ell va replicar “A un altre individu”. Per a Massin, les truges són noies, són persones, perquè “tots som animals”, i totes les “persones i individus tenen dret a ser lliures i feliços”. És un exemple extrem d’activista molt jove i molt adoctrinat, però si hi ha un animalisme menys radical, més racional, hauria de deixar clar com es distancia d’aquesta manera de veure les coses.

 

Albert Pla Nualart

pd 1978 5+1+1 (2ª part)

 

(arafa...)

(... continuació)

... cada cop que les tres dretes histriòniques s’esbronquen entre si sobre com ha de ser la reconquesta i amb quina intensitat i extensió variable s'ha de tornar a aplicar el 155 –llarg, permanent o perpetu–, estan reconeixent la derrota. Renuncien ja d’entrada a guanyar res per les urnes. Només parlen  de càstigs, pors i lleis. Subtext: fa temps que donen per fet que, democràticament, ja han perdut. M’incloc entre els que valoren –i molt– que el bloc 'hooligan' només hagi tret set diputats a Catalunya, però em comptaré sempre entre els que mai oblidarem que el PSC també va integrar el bloc del 155... un dia Rubalcaba (referint-se al País Basc) va dir: "Ja que han d'arribar, que arribin el més tard possible i en les pitjors condicions imaginables". Fer renunciar, fer desistir, fer abandonar: hi ha moltes maneres de fer-ho. Hi ha tantes formes de victòria com de derrota...  Podran allargar l’excepció però difícilment podran impedir la solució. Amb mirada llarga, sobre el paper i sense data de concreció encara, la pregunta ja no és el què, sinó el com i el quan. No hi ha haurà cap resolució democràtica que no passi per un referèndum: si és acordat o si és desobedient ja ho dirà el futur i nosaltres mateixos. En tots dos casos, votaré legítimament 'sí' pendent dels qui legítimament votin 'no'. En diuen democràcia. I cada cop que puja, temps estranys de retrocés, la borsa baixa.  

David Fernàndez