pd 2178 Sis, sis, sis...

 (arafa...)

Llegeixo que el rei Joan Carles va treure 100.000 euros al mes del compte de Suïssa entre el 2008 i el 2012 “que s'haurien destinat a despeses quotidianes de la família reial espanyola”...  Cent mil al mes per a “despeses quotidianes”. No pas extraordinàries, entenguem-nos... els de Palau no compren menjar, ni beure, perquè hi ha un pressupost a part. No han d’anar a la fruiteria, no han de pagar lampistes, jardiners o el manteniment de la piscina. Comptant que no paguen tot això, cent mil per a despeses “quotidianes” em sembla molt fins i tot a mi, que, per desgràcia, tinc la mà foradada. Cent mil entre cinc: el rei, la reina i els tres fills. Són vint mil al mes per a cadascú... Compto, esclar, que aquesta gent quan van als llocs són convidats. Si comptem que un mes té trenta dies, ens surt que podien gastar cada dia 666,666 euros. El número de la bèstia.

Empar Moliner 11.7.2020

pd 2177 Amnistia

 (arafa---)

“Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és... Per retornar el conflicte a la política cal una amnistia, que és un acte polític... Estem en una alarmant fase de judicialització de la política, impulsada per la dreta... 

Josep Ramoneda 5.7.2020

pd 2176 Quina unitat? Quin diàleg?

(arafa---)

El miratge de la unitat independentista ha quedat aquesta setmana definitivament esborrat... Les ànimes de l'independentisme són moltes i variades, la pluralitat ideològica del moviment és el que li ha donat ales durant una dècada. En canvi, al llarg d'aquests anys les unitats polítiques tumultuoses i forçades no han quallat, ni han estat mai completes...

La idea d’unitat ja no és creïble. Respon a la falsa il·lusió nacionalista romàntica d’imaginar un país compacte, homogeni, unànime. Catalunya, ni segurament cap societat moderna, no és així. Ni crec que ens agradés que ho fos. Una altra qüestió és l’estratègia per avançar cap a la independència. Aquí sí que és imprescindible buscar la unitat, però una que respongui al país veritable, que aconsegueixi sumar la seva diversitat social, cultural i ideològica. Que respecti els ritmes i entengui les motivacions de cadascú. Això sens dubte és més difícil i més lent, però si s’aconsegueix també és més sòlid.

I de la mateixa manera que la unitat simplista, naïf o populista ja no serveix, també ha caducat el clam del diàleg a seques, onanista...

Comença una segona dècada del Procés, que serà menys excitant, però que hauria de ser més efectiva. 

Ignasi Aragay 5.7.2020

pd 2175 Un "fucking" drama

(arafa---)

En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix....

Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra. Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!... 

... el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la simpatia l’única estratègia. Primer se'ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics. “No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.    

Albert Pla Nualart 5.7.2020

pd 2174 Sánchez contra ERC

 (arafa---)

Em jugo un pèsol que no hi haurà convocatòria abans de les eleccions catalanes de la taula de negociació a la qual Sánchez es va comprometre amb Esquerra. Sánchez és un mal estadista, però és un excel·lent filibuster: els seus moviments no tenen per objectiu resoldre els problemes sinó obtenir rèdits electorals i conservar el poder. I, en aquesta lògica, sap que la convocatòria de la taula és un actiu electoral per a Esquerra. I ara això no li interessa. Fa uns mesos potser sí: llavors necessitava Esquerra i sabia que la castració de la taula de diàleg alimentava el món de JxCat i de Puigdemont...  a Sánchez li interessa un PSC reforçat i un independentisme afeblit. Per resoldre el problema català? No! Això és irrellevant. Per no dependre necessàriament d’un sol soci, per tenir més d'un soci possible i així abaixar-ne les exigències i poder triar el que li surti més bé de preu.

Vicenç Villatoro 4.7.2020

pd 2173 Per què no ens prenem seriosament l’atenció domiciliària de la gent gran?

 (arafa---)

... Vivim en una societat que no valora la gent gran. Fan nosa... els dos grans problemes de la gent gran són la soledat i la pèrdua del sentit de la vida.

Pèrdua del sentit de la vida?

Per la meva experiència, aquesta pèrdua pot aparèixer quan se’t mor la parella de tota la vida, que l’un aguantava l’altre, o quan va morint la gent de la teva generació, o se t’ha mort un fill, o si estàs bé del cap però el cos no et segueix. No tot se soluciona aprenent a fer servir l'iPad o passant la tarda veient sèries a Netflix.

Aquesta idea de construir pisos on vagin a viure parelles amigues quan siguin grans, és possible?

Sí, però han de tenir prevista l’atenció sanitària. Tant si vius en una caseta a Suècia amb un prat al davant com si vius en un pis tronat, si ve el coronavirus l’atenció sanitària no serà tan diferent.

Entrevista a Josep M. Via Redon 5.7.2020 

pd 2172 Carta a la manifestació del 10 de juliol de 2010: 'Catalunya en miniatura'

(arafa---)

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura...

Divendres, 9 de juliol de 2010: el Tribunal Constitucional fa pública la sentència completa per la qual retalla l'Estatut i nega els drets històrics i la condició de nació a Catalunya. Dissabte, 10 de juliol de 2010: un milió de persones (i el 85% dels diputats al Parlament) es manifesten contra la sentència, amb crits majoritaris d'independència i desenes de milers d'estelades que surten de l'armari. Diumenge, 11 de juliol de 2010: les que surten de l'armari a Barcelona són les banderes espanyoles i ho fan per celebrar, en una pantalla gegant a l'avinguda Maria Cristina, un gol d'Iniesta que dona el primer Mundial de futbol a Espanya.

Aquells tres dies són un retrat bastant aproximat del que som. Catalunya és divendres... És acceptar que no té el poder ni la força per canviar, ni amb el màxim consens ni amb la llei a la mà, l'estat del qual forma part. Catalunya és dissabte. És un altre milió de persones que el catalanisme posa al carrer i que comença a dir que si no és per les bones, potser serà per les males, però que alguna sortida hi ha d'haver. I, finalment, Catalunya és diumenge. La victòria de la roja, celebrada eufòricament a Barcelona, perquè una part important dels seus ciutadans també se senten legítimament espanyols. I després d'aquell cap de setmana ha vingut una dècada que ha semblat un segle...

P.D. Aquella manifestació devia ser l'últim assaig d'unitat del catalanisme. A les imatges, s'hi veu més il·lusió que indignació. L'Estat se'n va defensar (i se'n defensa encara) amb el mateix esperit de l'“A por ellos” que els aficionats de la selecció espanyola cridaven contra els holandesos.

Albert Om 4.7.2020