pd 2242 Arran del cas Arrufat

 (arafa...)

Ningú mínimament informat i objectiu pot negar que les dones que n’han sigut víctimes no han trobat normalment -ni en la societat ni en els jutjats,- l'empatia necessària per sentir que denunciar-la compensava. Només s'han denunciat un petit percentatge dels casos reals i encara amb una barreja de vergonya, humiliació i culpabilitat. La impunitat derivada d'aquesta situació és molt greu, perquè dona a l'agressor una barra lliure que trepitja els drets de mitja humanitat...

Albert Pla Nualart 11.10.2020

pd 2241 Per què Torra no ha aconseguit la República?

 (arafa...)

Un dels errors persistents d’un cert independentisme és pensar que aconseguir la República depèn exclusivament de tenir uns polítics concrets, independentistes de debò, i que això per si sol canviarà la correlació de forces amb l’Estat i el context internacional. És a dir, els que consideren que si no es va aconseguir la independència l’octubre del 2017 és perquè Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no van estar a l'altura.

L’habilitat i la determinació dels líders és, certament, una variable important en els processos d’independència, però ni de bon tros és la més decisiva...  la variable de tenir un president i un Govern disposats a assumir un cost personal ja s'ha portat a terme, i tenim presó i exili. També es fa difícil pensar en un president més independentista que Quim Torra, però això, a la pràctica, no s'ha traduït en res. I és lògic, perquè els polítics fan política, però no miracles... I quina és la realitat? Doncs una societat en què independentistes i unionistes estan dividits al 50% i, sobretot, un estat inserit en les estructures internacionals que es nega a reconèixer Catalunya com a subjecte polític i té la capacitat de fer servir el monopoli de la violència en aquest territori. I ni un president ni 75 diputats clons de Quim Torra podrien canviar això. Per molts discursos i proclames que es fessin.

Una de les lliçons dels darrers anys és que la variable de quina estratègia se segueix té molta més incidència que no pas les persones concretes que l’han d’executar. Però això contrasta amb els relats historiogràfics, que tendeixen a subratllar el paper dels líders perquè és d'aquesta manera que es creen els mites nacionals. I no ens enganyem, és molt més fàcil creure en alguna mena d’adveniment messiànic, cosa que descarrega de responsabilitat els ciutadans, que enfrontar-se a la crua realitat i discutir una estratègia a llarg termini. I molt menys èpic, esclar. 

David Miró 4.10.2020

pd 2240 Classe mitjana: fins quan?

 (arafa...)

​... ​el que et fa classe mitjana no són tant les dades objectives com els valors subjectius​..​.​  Et fa classe mitjana la cultura, i no parlo d’acumular coneixements sinó d’ordenar bé les prioritats. No es pot ser classe mitjana sense valorar l'esforç, tenir un punt d'austeritat i donar molta importància als estudis... La idea que la pobresa i la riquesa excessives fan un mal moral és clau per entendre la importància social de la classe mitjana. No és només que la gent més feliç sigui de classe mitjana, és que una societat és més sana i civilitzada com més gran sigui la seva classe mitjana...  I no és irrellevant que les classes mitjanes no estiguin dominades per l’afany d’enriquir-se. Si ho estan i tenen èxit, es desclassen, els seus valors canvien i esdevenen nou-rics, que és tota una altra cosa.​ ​La destrucció de la classe mitjana per part del neoliberalisme​... té un correlat moral i intel·lectual que travessa tota la societat i actua com un àcid corrosiu. N’està amarada la teleporqueria i el destil·len les escoles d'alta direcció. És el que fa que ja no ens sembli criticable enriquir-se sense límits, que idolatrem els milionaris i entenguem que, per raons d'eficiència, això que anomenen CEOs guanyin 100 vegades més que els seus treballadors.

Els valors de la classe mitjana passen per viure bé sense explotar ningú, sense aprofitar-se de ningú, integrat en una comunitat i sentint-se responsable del seu benestar.​...​

Albert Pla Nualart 4.10.2020

pd 2239 Quedar a deure

(arafa...)

Quan un frare l’adverteix que un dia o altre serà jutjat per les seves malifetes, el Tenorio de Tirso de Molina, gallardo y calavera, respon: “Cuán largo me lo fiáis, siendo tan breve el cobrarse”. És a dir, m’amenaces amb una cosa que potser arribarà més endavant, però de moment no passa res i jo vaig gaudint dels beneficis dels meus actes. La frase retrata una mentalitat. Davant del procés independentista català, l’Estat va muntar una antologia de nyaps que no s'aguanten per enlloc, però que han servit per tenir gent a la presó, enderrocar presidents i reprimir idees... Quan se l’adverteix que això acabarà passant factura, als tribunals europeus o fins i tot als espanyols, la resposta implícita és la del Tenorio: “Cuán largo me lo fiáis”. Perquè mentre això arriba, l’efecte buscat ja s’ha aconseguit. ¿Que un dia ens renyen pel que hem fet? I què! Ja estarà fet. Va passar amb Atutxa i amb Otegi. Ara ha començat en el cas català, i sense arribar a Europa, amb Tamara Carrasco... El deute es va cobrant. Però el mal està fet i és irreversible. I, com intuïa el Tenorio de Tirso, no passa res.

Vicenç Villatoro 10.10.2020

 

pd 2238 "Delenda est monarchia" 2

 (arafa...)

Als catalans, que caigui la monarquia espanyola no ens garanteix la independència. Potser ni tan sols ens hi acosta -caldria que Espanya, un cop fet fora el rei, fos capaç de reinventar-se, per la qual cosa s'ha de tenir molta fe-. Però de la mateixa manera que tots estem d'acord que hem de ser més, també hem d’entendre que els altres han de ser menys; que cal afeblir l’adversari i posar-lo en contradicció. Per molt que els oracles d’una banda i l’altra intentin fer veure que el procés català ha estat una pèrdua de temps, l'evolució dels fets ha afavorit un moviment de plaques tectòniques de caràcter defensiu en el rovell de l'ou del règim. Fora del govern, la dreta s'atrinxera sota les togues. El rei, afeblit i a la defensiva, també hi busca aixopluc. Si es constitueix una nova santa aliança, si el monarca, la dreta política i el poder judicial fan pinya amb l'Ibex, la patronal i els Fainés i els Olius de tota mena, els demòcrates catalans ens carregarem de raons, el socialisme es trobarà en un atzucac i els cagadubtes ho tindran més complicat per mantenir els seus equilibris. Cal lliurar altres batalles en molts altres fronts, però avui voldria recordar la necessitat de no descuidar aquesta.

Toni Soler 27.9.2020

pd 2237 "Delenda est monarchia" 1

(arafa...)

... Ortega y Gasset va sentenciar Alfons XIII adaptant aquesta llatinada als imperatius del moment, i va escriure en un article a El Sol : “Delenda est monarchia”... volia parlar... de la cita d’Ortega i la seva vigència. Ara que regna el besnét d'Alfons XIII, cal tornar a cridar ben fort: la monarquia ha de ser destruïda... Cap iniciativa regeneradora a Espanya serà creïble si Felipe VI es manté en el tron. La monarquia és una institució massa podrida, i al mateix temps massa nuclear, massa representativa del sistema, per deixar-la subsistir... Els Borbons representen el pitjor de la història d’Espanya, i ara, a través de Felip i el seu pare, la Corona és la cara visible de la corrupció, de la preeminència dels poders opacs de l'Estat i de la repressió contra Catalunya -que és des de fa tres segles, diguem-ho amb orgull, la gran enemiga dels Borbons...  

Toni Soler 27.9.2020

 

pd 2236 Aclamat pels jutges

 (arafa...)

Trucant al cap del poder judicial per lamentar una decisió del cap del poder executiu, Felip​e​ VI ha franquejat la línia que separa l’actuació d’una monarca que regna però no governa de la d’un rei que no regna, però governa. Permetent que se sàpiga que ha pres partit contra una decisió del govern espanyol, ha comès un acte impropi de qui va presentar-se com a model d’observança de la Constitució el dia de la seva proclamació. Felip​e​ VI respira el fum de l'encens dels adoradors del discurs del 3 d'Octubre i ara, necessitat de suports per salvar la posició en què l’ha posat el seu pare –el rei emèrit enriquit i apartat a l’estranger–, ha adoptat el paper de víctima d’un govern d'esquerres que no el deixa anar a Barcelona. Els jutges van acabar cridant “Viv​a el re​y!” Catalunya ha tornat a servir per ocultar la corrupció, la pandèmia i la crisi.

Antoni Bassas 26.9.2020