pd 2464 L'invent

(arafa<d'1any)

Hi ha gent que es pensa que el món va començar el dia que ells van néixer. I que abans no hi havia res. El periodista Max Pradera diu que això de la independència de Catalunya va ser un invent d’Artur Mas i de la dreta ara fa una desena d'anys, quan no els van donar el concert econòmic. Deixo de banda la cosa aquesta de la dreta i l'esquerra, per suada i per cansada. Miro només la cronologia. Ara resultarà que el meu avi, d'Esquerra, que se'n va haver d’anar a l'exili l'any 1939 per separatista, era un visionari que ja intuïa una cosa que resulta que només s’inventarien uns altres vuitanta anys més tard! Em fa l'efecte que certes eufòries hispàniques -però també certes depressions catalanes- neixen d'una manca de memòria, de considerar conjunturals en les causes i els efectes el que són moviments de fons llargs i estructurals. Ni el catalanisme ni l’independentisme ni l’unitarisme espanyol ni la tendència a renunciar abans a la democràcia que a la unitat de l’Estat no són fenòmens que neixen de les necessitats immediates d'un partit o de la genialitat d'un líder. És un fil continu que fa molts anys que dura i que en moments diferents troba encarnacions i protagonistes diversos. Que ve de lluny i que costa de trencar.

Vicenç Villatoro Lamolla, 19.9.2021

 

pd 2463 Subvencionant la riquesa

(arafa<d'1any)

... L’enriquiment dels més rics a costa de l’empobriment de les classes mitjanes -un procés que degrada la democràcia- té un lligam directe amb el sou mínim interprofessional (SMI). Un SMI baix, que no arriba ni al 60% del sou mitjà, afavoreix uns ultrarics que ja paguen uns impostos molt inferiors -pel que guanyen- als dels assalariats (i, per tant, fiscalitzats). Però és més greu que això: un SMI miserable no arriba a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies que l’ingressen, que, poc o molt, hauran d’acabar rebent uns ajuts públics que provenen, majoritàriament, dels impostos dels assalariats. Un SMI baix provoca un efecte pervers i revoltant: fa que els que s’empobreixen subvencionin els que s’enriqueixen; obliga els primers a completar els sous de misèria que paguen els segons.

La patronal es nega a descongelar l’SMI per uns motius que no són gens críptics: perquè qualsevol pujada farà que un bon negoci no et faci tan (ultra)ric i perquè farà menys fàcil l’aventura d’enriquir-se esmolant l’enginy i explotant el proïsme. Una aventura que se sol vendre com a emprenedoria i que sovint només resulta factible per als que tenen excel·lents contactes, pocs escrúpols, un sòlid patrimoni i la millor formació (a més d'haver-ho mamat des de petits). S’hi nega, doncs, per obstruir el creixement inclusiu i afavorir l’elitista...

Albert Pla Nualart, 19.9.2021

 

pd 2462 Pàtria

(arafa<d'1any)

 

Una de les paraules del diccionari més carregades de lloances i condemnes és pàtria...  Jo m’emociono amb El cant de la senyera, potser perquè recordo com emocionava els meus pares, que van tenir prohibit de cantar-lo en públic durant anys i panys. I quan el sento, portat de la mà de Maragall, veig la bandera onejant en sa dolça majestat i sento que tinc més força al braç, ves quines coses de sentir. I sé quin és el meu lloc al món, o sigui, la meva pàtria.

 

Antoni Bassas, 11.9.2021

 

pd 2461 Salvar la llengua

(arafa<d'1any)

És un noi jove i simpatiquíssim, que fa classes de spinning i d’aquagym en un complex esportiu... Fa la classe en castellà (potser l'hi fan fer, potser ho troba més “oficial”) malgrat que tots els comentaris, bromes i queixes són en català.

És una taxista jove que s’espera a la parada. “Bon dia”, fa la usuària. “Buenos días, guapa, dónde vamos?”, fa la taxista... I ja no passa com abans, que la taxista canviava d’idioma –entén i parla el català– quan veia que el client se li dirigia. Ara fa un to amable, amabilíssim, que ve a dir: “No segueixis per aquí, no va enlloc, fes el que esperem de tu, renuncia, entra a la cleda, t’estem esperant amb els braços oberts”.

És un adolescent, fill de catalanoparlants, net de castellanoparlants. Ha estat escolaritzat en català. No fa faltes d’ortografia, llegeix, li agrada anar al teatre. Però últimament, quan parla amb els pares, l'última paraula de la frase la diu sempre en castellà... Ho fa perquè tots els companys parlen en castellà per relacionar-se de manera cool, anar a la botiga a comprar berenar o anar a dinar a un bufet lliure. Ell no ho vol fer, però tampoc no vol semblar que parla un català massa acurat...

Es tracta de salvar la llengua. Jo no volia ser una heroïna. Volia romandre –mama, romandre?– al sofà. Però, per desgràcia, no podrà ser.

Empar Moliner, 11.9.2021

 

pd 2460 Una dècada de mobilitzacions

(arafa<d'1any)

2012 La Diada que marca el camí de Mas.

2013 L'any de la Via Catalana.

2014 Pressió a les portes del 9-N.

2015 La Via Lliure cap a les plebiscitàries.

2016 Crida a la unitat per culminar el Procés.

2017 Escalfant motors per l’1-O.

2018 Rebuig a la repressió.

2019 La Diada més crítica.  

2020 Independentisme en temps de covid.

Anna Mascaró, 11.9.2021

 

pd 2459 Guapos i valents

 (arafa<d'1any)

... "Llegir ens fa tornar guapos" (Biel Mesquida). Sí senyor. I trobo que als usuaris joves d’Instagram els aniria molt bé de saber-ho, això. I posats a contribuir a la festa, jo encara diria més: llegir en català i parlar en català ens fa tornar guapos i valents. Perquè no hi ha dia que no sentis que fent servir el català estàs salvant una espècie, desafiant la història, molestant algun poder, posant en evidència un fals cosmopolita, contribuint a la diversitat, exercint un dret, fent descobrir un món nou a una ànima pura, honorant els avantpassats i fent de grada d'animació de catalanoparlants amb tendència al tribunerisme. I si a sobre t’esforces a parlar bé el català, aleshores, fill meu, seràs guapo, valent i un exemple a imitar.

 Antoni Bassas, 18.9.2021

pd 2458 Derrotistes del món, feu un pas al costat, sisplau

 (arafa<d'1any)

... En l’ambient es nota el retorn del català rondinaire que en tot hi veu un problema, un perill, un engany, que ja no creu en res, que desconfia per sistema. Esclar, portem dues crisis seguides (la del 2008 i l'actual pandèmica) i arroseguem l'esgotament del procés sobiranista. Són tres sotragades de campionat que poden deixar estabornit a qualsevol. La societat catalana està cansada, desinflada i escèptica. S'entén. I no s'entén. Vull dir que si aquesta és l’actitud que ens ha de seguir guiant els pròxims anys, difícilment ens en sortirem, ni de la crisi econòmica ni del plet polític, ni de res. El derrotisme no porta enlloc...

En política: els que no creuen en la taula de diàleg, que s’abstinguin, però que deixin intentar-ho als altres. En educació: els que no creuen en la transformació de l’escola, del batxillerat o de la universitat, que com a mínim no posin bastons a les rodes als que no paren de tenir iniciatives. En l'administració: els que donen per perduda la batalla per modernitzar-la i fer-la més àgil, que vagin fent d'esma, però que no boicotegin els canvis quan vinguin (i tant de bo que vinguin). En la lluita contra la pobresa i l'exclusió: els que han tirat la tovallola davant les desigualtats que deixin fer els que no paren de pencar malgrat les immenses dificultats. En fi, derrotistes el món, feu un pas al costat, sisplau. I deixeu fer als optimistes que s’arremanguen. 

Ignasi Aragay, 1.8.2021