E.E. 258 HISTÒRIA D'UN AMOR

... un clàssic cinematogràfic, la trilogia dirigida per Richard Linklater sobre la història d’amor d’un noi americà i una noia francesa que es coneixen casualment en un tren... Abans de l’alba, Abans del capvespre i Abans que es faci fosc. Es van rodar l'any 1995, el 2004 i el 2013, respectivament. Els protagonistes, Ethan Hawke i Julie Delpy, maduren davant dels nostres ulls: una arrugueta per aquí, uns cabells blancs per allà. Sense maquillatge. Real com la vida mateixa. Aquest fet contribueix decisivament a fer més creïble aquesta història d’amor que ens atrapa com una bona novel·la. La primera part és ingènua i lluminosa, com una albada i com els mateixos protagonistes. La segona ens porta tons vermellosos, roses, taronges, com el cel a la posta de sol, i la tercera s'omple d'ombres, de retrets i de dolor. Totes tres tenen l'eix vertebral en els diàlegs entre els dos amants. Són converses intenses i brillants, però a la vegada, quotidianes i realistes. L'amor se'ns mostra amb tot el ventall d’incomprensions, ferides i decepcions, sense que en cap moment perdis de vista la seva bellesa. És un amor real, no “de cine” però tota l’estona tens clar que és un amor que val la pena...  ens enlluerna amb la resplendor que desprèn l’amor del bo...

Sílvia Soler, 9.9.2023

E.E. 257 UNA NEGOCIACIÓ, DUES DERROTES

En política, com ironitzava dijous Salvador Cardús, no hi ha miracles. El que hi ha és una permanent recerca del punt mitjà entre ideals i resultats, entre èpica i pragmatisme, entre ideologia i govern del dia a dia. Junts s’havia encallat en els ideals i ERC s’havia concentrat en la recerca de resultats via negociació i via Govern. Els primers acusaven els segons de vendre’s per quatre molles, els segons acusaven els primers de no tocar de peus a terra... Podem gesticular i escandalitzar-nos tant com vulguem, però tots aquests girs formen part de la normalitat política, aquí i arreu.

Seria del gènere estúpid tenir una clau i no intentar fer-la servir. Puigdemont ha tornat al tauler de joc. La debilitat de l’independentisme i el cul-de-sac de l'exili l’han empès a aprofitar l'oportunitat. D’aquests regalets n'hi ha pocs a la vida... Ja es veu, però, que no hi haurà unitat independentista negociadora, però potser no està tan malament. En realitat, al PSOE li seria més fàcil negociar amb una sola veu...

Les febleses mútues (de l'independentisme i del PSOE) fan pensar que tots faran de la necessitat virtut. No serà fàcil, esclar. Estem parlant d'un plet històric que fa segles que dura. Després de molta èpica i massa guerres, la gràcia d’aquest cop és que no parlem d'una batalla, sinó d'una negociació entre derrotats: Sánchez va perdre les eleccions a Espanya i l'independentisme les va perdre a Catalunya. A banda i banda tots estan prou dèbils per no pretendre anorrear el rival. La victòria serà compartida o no serà. Tothom haurà de guanyar, però no del tot. Ningú quedarà satisfet. Si hi ha acord, serà tan important el seu contingut en si com explicar-lo bé a les pròpies parròquies: explicar bé el punt mitjà entre ideals i resultats.

Ignasi Aragay, 10.9.2023

 

E.E. 256 ENGUANY JESÚS NEIX A GAZA

ENGUANY JESÚS NEIX A GAZA

Fruit de la humana ceguesa

la terra s’esquerda lassa,

la guerra encara no cessa.

Enguany Jesús neix a Gaza.

Quin horror tanta matança,

creix cada dia que passa

i esquartera l'esperança.

Enguany Jesús neix a Gaza.

Crits, desesperació, dolors,

feixuga angoixa emmordassa

el feble ressonar dels cors.

Enguany Jesús neix a Gaza.

Presos són els nostres batecs

d’una fredor que el cor glaça,

entre runes i forts gemecs

Enguany Jesús neix a Gaza.

Plora l'infant desconsolat,

la seva mare l’abraça.

Enmig d’odis ferrenys és nat,

Enguany Jesús neix a Gaza.

El Misteri és la carn trista

I neix un Amor que abrasa

tot sentiment egoista.

Enguany Jesús neix a Gaza.

El Nen Déu no neix a palau,

entre els febles té la casa.

Viure amb ells és el que li plau,

Enguany Jesús neix a Gaza.

Albert Maroto, Nadal 2023

 

E.E. 255 NIT DE NADAL (1895)

Nadal és la festa de l’hivern i de la nit. El seu nom evoca de seguida una visió de tenebres espurnejades de neu i de fogueres de pastors; i allà lluny, molt lluny, una cova misteriosament il·luminada, el Nen blanc i nuet damunt les palles, escalfat per l’alè del bou i de la mula, la Verge Mare amb mantell blau fent costat al Nen i contemplant-lo, Sant Josep recolzant-se en la vara florida a l'entrada de la cova, i davant d'ella i caminant cap a ella reis i pastors guiats per estels i per àngels que canten i es posen sobre l’establia meravellosa. [...] Si arribem a saber tanta història que podem reconstruir un plànol de Betlem i de la seva rodalia amb la posició exacta del portal o de la cova de la Nit del Naixement, i indagant minuciosament els costums i manera de viure d’aquells temps creiem haver ressuscitat el fet en la seva actualitat... ¿què veurem llavors? Res, o allò que és menys de res, una cosa insignificant. I, en canvi, un nen amb els ulls grossos imaginatius es posa davant el pessebre que ell mateix ha muntat amb petits trossos de suro, molsa, anacròniques cases de cartró i desproporcionades figures de fang mal pintat... i aquell nen ho veu tot : veu allò que els historiadors i arqueòlegs són incapaços de fer-nos veure: veu la Nit de Nadal en la seva única realitat i en tota la seva divina poesia; i a l’apropar-se fervorosament als seus llavis aquell trosset de guix que per a ell és el Nen Déu, l’adora de veritat i sent el diví com mai no podrà adorar-lo ni sentir-lo el filòsof a seques contemplant totes les meravelles de la Naturalesa i de l’art, ni baixant vers els més profunds racons de l’esperit. Ai d'aquell que en aquestes coses no sent sempre dins seu alguna cosa de nen! ¡Ai d'aquell per qui la Nit de Nadal hagi arribat a ser una nit com les altres, i no percep l'aroma que aquesta gran flor d'hivern escampa encara fins nosaltres a través de tants segles! [...] La Missa del Gall és la condensació d’aquest sentiment. [...] Delectem-nos, doncs, en la Nit de Nadal com a nens o com a pastors; deixem-nos penetrar de l’inefable encís que ve suspès en les fredes ones de la seva atmosfera; banyem-hi la nostra ànima per tal de restaurar la innocència i la frescor dels nostres sentiments. [...] ¿Per què, doncs, entristir-nos en l’estació nua del nostre esperit i desesperar-nos en les tenebres? No. Qui sap si en el fons de la terra gelada es prepara ja el primer estremiment de la primavera!, qui sap si del fons de la nit fosca està a punt de brotar el primer raig del nou dia...!

Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911) ​article publicat fa anys a Diario de Barcelona (24-XII-1895).

 

E.E. 254 "UN COTI BEN SALSERO" (i 2)

 Amb els anys vaig descobrir que, com tantes vegades, havia fet el préssec, perquè mentre la sardana s’esllanguia, la Barcelona olímpica s'apropia de la rumba i feia festivals de flamenc, i els Estopa i en Serrat i tants altres reivindicaven les seves arrels xarnegues emparats per un relat pretesament antinacionalista. I més recentment, amb l'excusa de la globalització, hem vist com els de la generació de la Rosalía es disfressen de flamencs o de porto-riquenys mentre els que havíem crescut sentint la tenora, acomplexats, callàvem com imbècils, horroritzats per la perspectiva que ens acusessin de supremacistes o de trabucaires amb barretina.

I han hagut d’aparèixer dos nanos de Mataró, deslliurats de complexos, per donar-nos una lliçó de respecte a les arrels, feta des de l’alegria, l’obertura, la fusió i el deixar-se de punyetes. I és un èxit, i joves catalans de tots els orígens abracen el fenomen sense fer-se preguntes i sense demanar permís als perversos guardians d’aquella nova puresa, tan progressista, que consistia en rebutjar tot allò que sonés massa català. Moltes gràcies, The Tyets. Ser català continua sent una murga, però amb “un coti ben salsero” tot plegat és més fàcil.

Toni Soler, 7.5.2023

E.E. 253 "UN COTI BEN SALSERO" (1)

Que consti que les sardanes no m'agraden especialment. Però formen part de la meva motxilla vital... Potser per això quan vaig sentir aquest fenomen que és Coti x coti, de The Tyets, em vaig quedar literalment astorat en sentir com el ritme sincopat del reggaeton es fonia amb el persistent xum-xum-xum de la sardana, i apareixia amb tota naturalitat el so de la tenora i el flabiol, i em va venir com una aroma de dècades enrere, d'infància i de família...

Malgrat el seu èxit esclatant a partir de Pep Ventura, la sardana no ha tingut una vida fàcil. El ruc d’en Primo de Rivera la va prohibir per decret, al costat de la senyera. El franquisme, passat el primer furor repressiu, la va tolerar com a demostració d’una catalanitat ben entesa, però amb un radi d'acció domèstic... Quan van arribar la Nova Cançó i la música pop, la sardana va agafar fama de carrinclona i va perdre embranzida. Jo formo part de les generacions que en van renegar. Durant anys, encara notava una fiblada nostàlgica amb La santa espina, però vaig donar per fet que la sardana passaria avall amb les sevillanes, la jota i tot el folklore que en aquells temps feia olor de ranci...

Toni Soler, 7.5.2023

 

E.E. 252 ARA VE NADAL

Si un dia d'aquests es deixen caure per Sant Feliu de Guíxols, es trobaran amb una ciutat del tot moderna. Places dures on el sauló acollidor ha estat substituït per pedra agressiva, per exemple. I es trobaran amb diguem-ne ornaments nadalencs dignes de l’abominable mal gust de les ciutats modernes. A Barcelona, el Palau de la Generalitat ha estat omplert d’etiquetes com si es tractés d'un producte de rebaixes. De fet, aquesta idea que algun publicitari ha cregut brillant, potser en el fons té a veure amb la veritat més dura. Catalunya està de rebaixes. A Sant Feliu, els diguem-ne ornaments nadalencs són del mateix mal gust. En la placeta de pedra dura amb escales que baixen a la platja, just al final del passeig, hi han bastit un arbre artificial símbol d'un Nadal també artificial. Un con gegant, vaga imitació d'un avet, fet amb una estructura metàl·lica recoberta d’una mena de gespa de plàstic, perquè així el con és verd, com els avets de la Selva Negra, posem per cas. I a la gran i flamant plaça de davant del monestir hi han instal·lat una mena de bola gegant, d’aquelles que es pengen als arbres de Nadal, tan gegant que hi pots entrar. A dins, vuit cadires, blanques com sanitaris, que conviden a seure i a descansar. Que modern s'ha tornat Sant Feliu! Això sí, ni un sol senyal de la festa que se celebra per Nadal. Ni un sol pessebre enlloc. Potser la comunitat musulmana s’ofendria. Però si la ciutat és laica, per què posen tants ornaments nadalencs? La resposta és ben senzilla: perquè les festes de Nadal són unes festes comercials, una mena de Black Friday continuat que va des del pont de la Constitució fins a Reis. I el naixement del Nen Jesús i l'adoració dels Reis només són reclams per a vendre torrons i joguines. I ara pantalles i pantalletes, telèfons i tauletes… ara ve Nadal i em deprimeix aquest mal gust imperant, el de Barcelona i el de Sant Feliu. I el de tot arreu.

Narcís Comadira, 9.12.2023