E.E. 321 ENTESOS

Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l'expressió “OK”....l’OK ens tempta amb la seva simplicitat nord-americana per despatxar el munt de missatges que se'ns acumulen cada dia al mòbil, però fa temps que l'evito en un d'aquells actes de militància lingüística secreta (digueu-me quin és el vostre, perquè segur que no estic sol) que serveix almenys per resistir i no cedir més pams de terreny de català a benefici de l’omnipresent anglès. 

I llavors, quan vull dir que una cosa m’està bé, no escric OK, sinó que escric “entesos”. És una expressió que sentia dir sovint a la generació dels meus pares com a fórmula per tancar una conversa, i m’agrada perquè incorpora un sentit de formalitat que guanya de llarg la banalitat de l'OK per qualsevol cosa. Mai res està “tot bé” perquè tot és perfectible. “Entesos”, en canvi, segella un pacte després que els dos interlocutors s’han assegurat que estan parlant del mateix i accepten mútuament els termes de l’altre. L’entesos és un OK conscient...

Antoni Bassas, 23.3.2024

E.E. 320 L'ANTIBARCELONISME

Contraposar Barcelona al rerepaís, a la Catalunya interior, a les comarques o, com es diu avui, a l'ens indeterminat àlies Territori, és una pràctica recurrent. El cap i casal sempre ha generat una mena d'amor-odi, amb arrels històriques... no es pot parlar d'una Barcelona que viu d'esquena al país, entre altres coses perquè el país és petit, tan a tocar, tan entrellaçat, que resultaria absurd i inviable. Com també és gairebé impossible viure al camp al marge de la ciutat. 

I la catalanitat? A causa de l’última tongada immigrant del segle XXI, el català ha reculat, cosa notòria a la Barcelona metropolitana. ¿Corre perill que es perdi a la gran ciutat com pràcticament ha passat a València? En tot cas hi ha la por. I alhora hi ha consciència ciutadana i política de treballar per revertir la situació, com ha passat en altres períodes del segle XX. Barcelona no vol renunciar ni a la seva llengua ni al seu cosmopolitisme, dues cares de la mateixa moneda. De fet, estan tan mesclades, Catalunya i Barcelona, que la seva contraposició resulta cada cop més imaginativa, més hiperbòlica... ni Barcelona és Tabàrnia ni Catalunya és Tractòria...  La situació al camp no és fàcil, però tampoc ho és a la ciutat de les desigualtats. No hi ha combat de pagesos contra okupes. Barcelona no es vol independitzar de Catalunya ni viceversa. No és que es necessitin mútuament, és que són carn i ungla, xarxa, país "macedònia" i "trencadís"...

Ignasi Aragay, 9.3.2024

E.E. 319 DE SON GOKU A BUGS BUNNY

Recordo prou el gegantí impacte cultural i lingüístic que va significar l’emissió de Bola de Drac per TV3 a la dècada dels 90 per entendre i empatitzar amb el dol generacional que observo des d'aquest matí entre els fills dels boomers i altres mil·lennials arran de la mort del creador de la sèrie, Akira Toriyama...

De dibuixos japonesos a la tele ja n'hi havia hagut a TVE, com ara Meteoro i les no menys mítiques Heidi, Marco i Mazinger Z, que van arribar a nivells de fenomen de masses. Però com a teleespectador educat en els cartoons americans de finals dels 50 i 60, em feien bola els animes japonesos, amb el seu hieratisme, tremendisme i èpica de fantasia i ciència-ficció. Nosaltres havíem crescut amb la ironia càustica, la burla del perill i la irreverència davant l’autoritat de l’únic conill guanyador d'un Oscar, Bugs Bunny, i tota la troupe estrafolària de la Warner Brothers, incloses les trampes per a coiots de la marca Acme. Aquells personatges conreaven un sentit de l'humor que donava pistes a la canalla per entendre de què reien els adults i quins eren els codis de carrer que es trobarien quan fossin grans. En aquella televisió oficialista, poques frases sonaven més alternatives que aquell desafiant “què hi ha de nou, mestre?”

Antoni Bassas, 9.3.2024

E.E. 318 MARES I FILLS, PARES I FILLES

El meu pare i jo vam tenir –els vint anys que se’ns va concedir– una relació diria que immillorable. Ens enteníem sense paraules i ens mostràvem afecte de mil maneres, diàriament. Però mai no ens vam dir com ens estimàvem. Ni tan sols en el moment dramàtic del comiat. Estic segura que si ho haguéssim forçat ens hi hauríem sentit incòmodes tots dos. Amb els meus fills sí que ens diem t’estimo. I m'agrada. És bonic, dir-s’ho, però no imprescindible. L'amor no depèn de les paraules. O així m'ho sembla. 

El que és important –fonamental– és saber que vam tenir l'amor dels nostres pares. Aquest sí que és un as a la màniga per tenir un bon joc a la vida. Dissortadament, no és així per a tothom.

Sílvia Soler, 9.3.2024

E.E. 317 PUIG ANTICH

Avui s’hauran complert tot just 50 anys de l'execució bruta i brutal, pel mètode feudal i salvatge del garrot vil, del militant llibertari Salvador Puig Antich. També era dissabte. Del 2 de març de 1974... 50 anys són alhora molt i poc i massa i res. És abans-d'ahir en termes històrics, i per a molts ja és molt més que mitja vida, massa urpades i una densa impunitat acumulada. Un amic italià m’escriu: "A Itàlia seria un heroi de la Resistenza, aquí una víctima entre tantes d’un règim sense culpables i per sempre impune"...

Ja el 1985, Ramon Barnils va impulsar coralment el llibre La torna de la torna en percebre que els seus estudiants no sabien qui era Puig Antich. Ha plogut molt i s'ha escrit molt més, i moltíssima gent anònima ha fet la feinada de no permetre que l’oblit triomfés. Què fer, doncs, amb la memòria?... Perquè que una dictadura criminal, amb el judici farsa d'un consell de guerra, decidís assassinar per garrot vil Puig Antich i Georg Michael Welzel (nom real de Heinz Chez) pot no sorprendre massa sense deixar-nos mai de glaçar la sang. El que sí que esparvera de debò és que, cinc dècades després, una democràcia que es vanta de ser-ho no sigui capaç de revisar el cas, anul·lar la pena de mort i reparar i rehabilitar com cal tots els represaliats de la dictadura... el que s’estiba a les espatlles ja no és la memòria reparada sinó una impunitat mai no vençuda... Montalban, 1986: "L’onada d’ahistoricisme que ens envaeix és la conjura ideològica reaccionària millor ordida des de la Contrareforma."... cal esclarir que, en realitat i a una setmana del 8 de març, aquest article té quatre noms propis que en cinc dècades han sabut resistir tossudament i transitar tenaçment des del silenci més eixordador fins al reconeixement més inqüestionat: Imma, Carme, Montserrat i Merçona. Contra els munyidors de l’oblit, sempre les teixidores de la memòria. Tant com dir: gràcies, germanes. La memòria insisteix. Persisteix. Resisteix. I és gràcies a vosaltres. 50 anys després.

David Fernàndez, 2.3.2024

E.E. 316 ELS IGNORANTS CRIDEN MÉS QUE ELS SAVIS

Peter Burke,  publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023)... parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història - a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX - les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.

Voler saber com més coses millor era una pràctica habitual d'ençà que el saber es va posar a l'abast de tothom...  la ignorància creix avui a passes de gegant, però això ja és una evidència... I el cert és que, en termes generals, cada dia hi ha més ignorància al món, amb la complicitat de la indiferència: només cal que pregunteu com va la cosa als instituts d'ensenyament mitjà. En aquest sentit, Burke parla de la “ignorància selectiva”, que equival a determinar-se voluntàriament a no voler saber...

D'ignorància n’hi ha hagut sempre, i molt ben repartida; però, com acabem d’insinuar, ara n’hi ha una de molt especial, que podríem anomenar la “ignorància superbiosa”, aquella que ostenten persones que, sense saber res, o poc, de molts camps determinats, manifesten amb vehemència, arrogància, seguretat i manca de fonament tota mena de teories especulatives.

Queden pocs savis al món, però aquests, quan es troben amb un representant de la “ignorància superbiosa”, no hi poden fer res: han de callar, humiliats, perquè és habitual que els ignorants cridin més que les persones sàvies.

Jordi Llovet, 2.3.2024

 

E.E. 315 L'OPTIMISME EROTICOSENSUAL DE PAPASSEIT

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l'abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta... Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)... Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent... Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern – Primavera d'estiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.

Ignasi Aragay, 2.3.2024