pac 20 - Inici de càntic en el temple

...la Copa Amèrica... que ens hagin repetit fins a l'avorriment que aquesta és la cursa més antiga del món –173 anys– l'única cosa que em suscita és la certesa fefaent que fa dos segles que uns molt pocs fan el que els rota, sempre de parranda, a costa dels altres. I que, a sobre, els paguem la festa: 55 milions públics com a mínim i ara per ara...

 ... si em fessin triar un sol fet polític –per mi, massa polític– triaria a cegues la mort d'un pescador mallorquí de 20 anys, en Guillem Comamala. Va ser atropellat per un iot alemany, valorat en quatre milions d’euros i conduït per un membre d'una de les famílies més riques de’Alemanya, que va fugir mentre hi celebraven una festa esbojarrada...

Com sempre, amb les acaballes d'uns dies d'agost ha tornat formalment la represa del curs polític, mentre la migració ha continuat recollint la fruita dolça, fent funcionar els escorxadors, escalfant les olles dels restaurants, cuidant d’avis i àvies, pedalant la ciutat i pujant el butà. Cicle nou –oi tant–, un cop desllorigat el futur de la legislatura rere la derrota electoral de l'independentisme del març. Nou, però amb materials vells i amb tots els temes pendents i candents oberts en canal. I amb exiliats, encara. Prou sabut és que qui té poder genera imatge –i que el mantra de no barrejar esport i política sovint fa riure–. En qualsevol cas, la fotografia d'ahir del monarca del 3 d'Octubre passejant, amb pretesa normalitat, per una part molt concreta i securitzada del port de Barcelona, com a icona del restabliment de l’estabilitat, és pura tafureria... un cicle independentista ha clos, la divisió és molt més fonda que fa tres mesos i les condicions de probabilitat de redreçament, molt més llunyanes encara... un es fa una idea del món quan un iot alemany mata un pescador mallorquí i fuig...

David Fernàndez,  31.8.2024

 

pac 19 - La Copa Amèrica

 Ferreres, 15.9.2024

pac 18 - Banderes i senyeres

Almenys en dues ocasions d’ençà que Salvador Illa és president de la Generalitat s’ha sentit, abans o després d’Els segadors –l’himne nacional–, el Cant de la senyera. És una cançó tant o més bella que el nostre himne, però no és l’himne de Catalunya.

El Cant de la senyera és l’himne de l'Orfeó Català, una composició per a cor mixt amb música de Lluís Millet i Pagès, sobre un poema de Joan Maragall, pensada per exaltar la bandera de l'Orfeó. És cert que l’any 1896, a Montserrat, es va cantar aquesta cançó en la cerimònia d’institució de la bandera de Catalunya i que va actuar, de fet, com a equivalent de l’himne nacional fins que Els segadors va ser restablert com a tal cosa l’any 1993.

Però el Cant de la senyera, tot i fer una referència explícita a la "bandera catalana" –i presentar, doncs, una ambigüitat entre la "senyera" com a estendard de l'Orfeó i la "bandera" quadribarrada–, fa anys que es vincula solament a l'Orfeó, mentre que l'himne d'Els segadors es vincula a la pàtria, la nació, Catalunya. Aquest ús de l'himne de l'Orfeó en celebracions col·lectives i de caràcter nacional resulta, doncs, adés reiteratiu, adés innecessari... Hom més aviat és partidari de donar a l'Orfeó el que és de l’Orfeó i a Catalunya el que és seu...

Potser fora millor que ens limitéssim, humils, a la música i les tres estrofes vindicatives d’Els segadors.

Jordi Llovet, 21.9.2024

pac 17 - El cervell té sexe?

Anem a pams. Òbviament, quan parlem de sexe no ens referim a l’acte sexual, però tampoc al gènere. Ja s'ha dit: el sexe, masculí o femení, es basa en la biologia, mentre que quan parlem de gènere ens referim a rols i comportaments socials i, per tant, el sexe no necessàriament ha de coincidir amb el gènere. I, com és sabut, de gèneres n’hi ha més de dos...

Què vol dir exactament que el cervell tingui sexe? La diferenciació comença durant el desenvolupament fetal, al voltant del segon trimestre. Els cromosomes sexuals (XY per a mascles, XX per a femelles) i les hormones gonadals regulen el desenvolupament del cos i el cervell. Aquests efectes organitzatius de les hormones poden perdurar tota la vida, tot i que hi ha moltes variacions... la variabilitat dins de cada sexe és més gran que les diferències entre sexes. És a dir, hi ha més diferències entre dones o entre homes en particular que entre homes i dones en general...

la ciència ha revelat que, en molts aspectes, el cervell femení és més robust, especialment pel que fa a l’estabilitat del comportament...

La neurociència ens mostra que el cervell humà és un òrgan increïblement versàtil i complex, que canvia constantment al llarg de la vida. Les diferències sexuals són només una part d'aquesta complexitat...

Deixeu-me dir, doncs, que en lloc de centrar-nos en les diferències, ens hauria de captivar la formidable plasticitat i adaptabilitat del cervell humà, sigui quin sigui el seu sexe.

Marta Aymerich, 7.9.2024

 

pac 16 - Illa fantasia

... El govern Aragonès era un govern independentista castrat pel suport del PSC... El govern d’Illa, teòricament més moderat, més conformista i més espanyol, té com a pedra de toc un acord fiscal que, de moment, només per l’enunciat, ha posat cap per avall l’edifici autonòmic... En tindrà prou, el PSC, per tirar endavant la legislatura, per fer-nos tornar a la (seva) “realitat”? El mantra del socialisme català és que el procés català va ser un malson sense afectació real sobre la terra i la gent d'aquest país. El cert, però, és que només l’ensurt del Procés explica que avui es parli en veu alta de la possibilitat que Catalunya surti del règim comú, un objectiu que Aznar, Zapatero i Rajoy van rebutjar com un insult de lesa pàtria, contribuint així al voleiar de les estelades. Als independentistes de pedra picada, esclar, un concert econòmic els sembla menys que poc...

Però pretendre que el que ve ara és la “normalització” de la vida política catalana és una fantasia, perquè Illa no té el poder per acabar amb la repressió (que no afecta només Puigdemont), ni per menar a bon port el finançament singular català, amenaçat per la dreta espanyola, per la feblesa d’ERC, per les rebequeries de Junts i pel cinisme dels barons del PSOE... Amb uns suports tan precaris, tant Illa com Sánchez no poden fer altra cosa que viure al dia, mentre els seus ideòlegs propugnen una fantasia encara més vaporosa que el Procés: la construcció d'una Espanya plurinacional sense tocar la Constitució...

Toni Soler, 1.9.2024

pac 15 - ¿És possible ser independentista i anar amb Espanya?

..."Els que consideren que només és indepe qui vol que perdi la selecció espanyola o qui parla en català correcte i a tota hora, ¿no veuen que així estan condemnats a ser sempre una minoria?", es pregunta el periodista Carles Torras... ¿Com pot ser que aficionats i aficionades al futbol que no s'identifiquen amb el nacionalisme espanyol, que quan van a votar solen decantar-se per opcions independentistes i que pengen l'estelada per la Diada animin aquests dies el mateix equip que rep el suport de Santiago Abascal o Tomás Roncero?...

La Laura (38 anys) "perquè, si no, no sabria amb qui anar"... Gerard (41 anys) "Espanya juga molt bé i m'agrada veure junts futbolistes que són d'aquí, catalans o del Barça, com el Lamine, el Pedri, Dani Olmo o Cucurella"... Pau "perquè és de qui conec més jugadors i és l'equip que fa el joc més atractiu". El Guille, catalanista de 40 anys, va en la mateixa línia: "Em sento més a prop dels catalans que juguen amb Espanya que d'uns italians o d'uns turcs"... La connexió culer mana.

L'Eloi (29 anys)  "Aquesta febrada per la roja em recorda que hem perdut"... l'Helena (26 anys): "Jo vaig amb qui juga contra Espanya. En aquest cas, amb Anglaterra. El que representa la selecció espanyola no m'agrada. El discurs unificador que s'hi associa va en contra del que penso. I veure tots els joves amb les samarretes i les banderes em fa por. Són un germen de nacionalisme espanyol"...

Les seleccions formen part del que es coneix com el soft power dels estats, del "nacionalisme banal", explica Vilaregut, com la bandera, el DNI, la policia... “Són elements dels estats i les nacions per legitimar-se –detalla el professor– i que formen part d'un univers simbòlic..."

Xavi Hernández Navarro i Joan Abel Yuste, 14.7.2024

 

pac 14 - Voler el millor

... a banda de tots els problemes derivats dels plans d’estudi, de les noves tecnologies, de l’infrafinançament i d’altres variables, tenim un problema en l'educació dels nostres infants, més enllà de l’adquisició de coneixements. I en aquest terreny, esclar, l'actitud dels pares hi té molt a veure. Una mare...  va admetre que no podia evitar voler donar als seus fills tot allò que ella no havia tingut quan era petita o joveneta. Una mena d’incapacitat per dir no i per posar límits, un desig irreprimible d’evitar als fills qualsevol mena de frustració. En aquest marc mental dels pares i mares actuals, podem intuir que canviar les tradicionals notes acadèmiques per un genèric i mel·liflu “progressa adequadament” no va ser precisament un encert... posar límits a les criatures, dir no, ser exigents, requereix un esforç cent vegades superior a deixar-los fer. Cal ser tenaç –o pesat–, donar exemple, suportar les seves rebequeries o fins i tot assumir que pots caure’ls malament ...

Hi ha encara un altre element, crec, que deteriora la feina dels ensenyants i, en conseqüència, la qualitat del nostre ensenyament. No conec cap docent que no se’n queixi: els pares, d’un temps ençà, es veuen amb cor de discutir i fins i tot censurar les decisions dels mestres (molt més que no pas les opinions dels seus fills i filles)... Hem de ser capaços de transmetre –i, per tant, exigir– a les noves generacions compromís, capacitat de crítica i rebel·lió i el valor de l'esforç. No sembla pas tan difícil...

Sílvia Soler, 20.7.2024