pac 204 Sis preguntes encara sense resposta sobre l'alto el foc a Gaza

 

L'acord no té un horitzó polític compartit ni garanties per sostenir-lo

​La situació actual “no és una solució política, sinó una pausa imposada pel desgast i la pressió internacional.”​...

Les sis preguntes:

La pau arribarà a Gaza?

L'intercanvi s'encallarà amb els cadàvers?

Israel retirarà les seves tropes de Gaza?

Entrarà prou ajuda humanitària a Gaza?

Hamàs es desarmarà?

Qui governarà Gaza?

Cristina Mas​ 19/10/2025

pac 203 Atenció!

 

¿Conservem res d’espiritual, de transcendent, els humans del segle XXI? ¿Hi ha cap possibilitat de bellesa silenciosa i no instrumental en les nostres vides?​...

A l’assaig Sobre Déu. Pensar amb Simone Weil (Edicions 62, en traducció de Guillem Gómez Sesé), Byung-Chu Han diu que som bestiar obès de consum i proposa un dejuni de la mirada, un retorn a l'atenció contemplativa pròpia de la religió...

Potser sí que l'atenció, que avui es perd en el consum d’estímuls, “és espiritualitat”, però com diu el mateix pensador, conté també una dimensió social: “Tant l’empatia com el respecte es fonamenten a ser atents envers l'altre. La societat s’embruteix quan l'atenció cap als altres es malmet. Condueix a un increment de violència”...  Vivim en “una època sense eros”, sense atenció profunda, sense sacralitat. “Sense atenció, sense espera ni paciència, no és possible cap pensament”...

El tàndem Han-Weil fa una esmena a la totalitat al culte al jo, que ens ha fet a tots empresaris de nosaltres mateixos i sacerdots de nosaltres mateixos. Hem deixat de posar atenció en el món, en la natura, en els altres, en el misteri...

Pot sonar cursi, però es tractaria d’anar cap a una comunitat de l'amor i l'amistat, del perdó i la compassió. “Davant de la creixent destrucció de la bellesa del món, i de la nova expansió del nacionalisme i l'odi a l'estranger, l'universalisme absolut de Simone Weil és avui més necessari —més imperatiu, fins i tot— que mai”, escriu Han...

“Les persones són anestesiades amb consum i plaer. L'obligació de ser feliç dicta la vida”. L'acceleració digital i emocional fa la resta. Han sentencia: “Els tres monstres de la civilització actual són el capital, la digitalització i la intel·ligència artificial. Rebaixen l'ésser humà, l'esperit, a esclau del quàntum i de l'eficiència. De nou ens convertim en esclaus de la nostra pròpia creació”.

Ignasi Aragay, 18.10.2025

pac 202 El teu patrimoni és l'amor ...

 

Philip Roth narra a 'Patrimoni' la malaltia i el dolor del seu pare amb una cruesa sense concessions, però també amb una vitalitat que gairebé aconsegueix fer la mort inconcebible

Veure els pares com envelleixen, com a poc a poc es van esfondrant i fent vulnerables, com són esclafats pel pes d’una roca cada cop més enorme de xacres i dolences, deu ser una de les experiències més bèsties que pot viure un individu durant la segona meitat de la seva vida: perquè et confirma la fragilitat de tot, perquè veus patir i sentir-se indefensos aquells que tant t’han protegit, perquè a tu mateix t’acosta cap a una vulnerabilitat i una desaparició cada cop més pròximes. Això és així, és clar, només en les famílies en què els pares han complert amb el seu deure com a pares i en què els fills exerceixen de fills.​..

Patrimoni és l'obra mestra d'un escriptor colossal que, aquí, posa tot el seu talent al servei, no tant de l’ambició literària, sinó de la voluntat d’explicar a tothom que el seu pare era un bon home i que ell –l’escriptor lliure i escandalós, l'home polèmic i insaciable– s'ha esforçat sempre per ser un bon fill.

Pere Antoni Pons​ 26/09/2025

pac 201 El malson de Rousseau s'ha fet realitat

 

El malson de Rousseau s'ha fet realitat: adéu a la bondat i la justícia. El filòsof que va escriure una obra política encaminada a eliminar les desigualtats entre persones i a fer possible una llibertat individual respectuosa amb els altres entraria en una depressió absoluta en el món trumpista actual. En poques dècades hem passat del "fem l'amor i no la guerra" a exhibir orgullosament l’odi a la diferència.​..

"Només la meva innocència em sosté en les desgràcies", escriu Rousseau. "M'estimo més fugir-ne [dels homes], que odiar-los" perquè "l’espectacle de la injustícia i la maldat encara em fa bullir la sang de còlera"...

El món s'ha fet inhòspit, lleig, incert. La por s'ha ensenyorit de les nostres vides. Ha tornat la llei del més fort, de l'amoral més barroer. La utopia rousseauniana, si mai va ser plausible, avui s’ofega sota un pesant gruix de brutícia ideològica antipolítica que penetra i arrela en els cors torturats de revenja agra. Davant de vides maltractades, respostes irades. Un cop més, guanya Hobbes: un estat fort i autoritari. Com el de Putin, com el de Xi i com el que vol Trump. Als que no pensen com tu, ni aigua. Pensar torna a ser perillós...

Ignasi Aragay​​ 24/09/2025

pac 200 Hi ha companys...

Hi ha companys de feina que només entrar per la porta transmeten la confiança que passi el que passi ells no fallaran per entomar el que vingui. Són gent endreçada, amb les prioritats clares, una actitud positiva i un sentit de la responsabilitat que es manifesta a cada encàrrec, sense voler donar lliçons a ningú. I així, a base de discreció i de feina ben feta, es guanyen l’estima general​...

és un bon moment per recordar que en moltes posicions laborals més important que l'aptitud és l'actitud. Que hi ha certes normes bàsiques per anar per la vida que, més enllà del caràcter personal, tenen a veure amb com t’han educat a casa i no pas amb el títol que tinguis...

Antoni Bassas​​  25/07/2025

 

pac 199 Nadal

 Què és Nadal? Per a mi, en aquest dissortat 2025, Nadal és potser només una petita esperança. Tan petita com un nadó indefens, nascut en un temps perdut, en un racó de món desconegut i ignorat. I aquest infant em porta LA PETITA ESPERANÇA de que el Mal i els malvats que tenen noms i cognoms - Trump, Putin, Netanyahu, Garcia Albiol i altres - no tenen ni tindran l'última paraula. Aixi'ns que, malgrat tot, us desitjo UN BON NADAL!!!

L'amanuense

pac 198 Conte de Nadal a Badalona

 

Terrible la situació dels centenars de desallotjats de Badalona. Terrible per a ells, desarrelats i sense sostre en ple hivern, abocats al submon de la delinqüència i de les addiccions, amb un futur negre com el sutge. Però no són els únics que demanen la nostra atenció: la seva presència és un maldecap per als badalonins que van arribar abans d'ells, que majoritàriament viuen un dia a dia precari, amb serveis públics deficitaris i a qui només faltava topar-se amb nouvinguts desconcertats i/o violents, que són d'altres races, la qual cosa revifa el xenòfob que tots portem a dins, aquest dimoni interior que alguns intentem subjugar i que la dreta i la ultradreta miren de fer aflorar a la superfície per esdevenir un ideari, una visió del món i de la gent.​..​

No és només a Albiol a qui hem de mirar de comprendre, sinó als milers de badalonins que el van votar.  No tots són males persones, ni insolidaris, ni racistes. Són gent que, per culpa del populisme, ha girat l'esquena a la complexitat... els nostres impostos haurien de servir per millorar els serveis socials i la seguretat, per fer una política d'habitatge digna d'aquest nom. I, sí, també, per a una política assenyada d’immigració que eviti situacions de penúria i conflicte. Però, sobretot, perquè ningú, sigui d’on sigui, passi l’hivern al ras...

Jo em vaig criar a la Badalona dels anys setanta... era una ciutat amb una gran conflictivitat social, com la d’ara. Amb autòctons que se sentien arraconats pels nouvinguts (i per un règim que reprimia la catalanitat). Hi havia gent comprensiva i gent insolidària, com ara...

Aquesta mena de comparacions irriten el partit d’Albiol. Alejandro Fernández, líder del PP català i fill d’immigrants asturians, va escriure això a la xarxa X: “Lo de intentar comparar a las honradas y humildes familias que llegaron a Cataluña desde otros lugares de España con los ocupas desalojados en Badalona, es la prueba de que la izquierda ha perdido definitivamente la cabeza...” M’exclamo per la seva sinceritat, però també l’agraeixo. Fernández deixa clar que l’important de tota aquesta qüestió és si els subjectes són espanyols o no. Comparar un immigrant africà amb un d'espanyol, per a ell, deu ser un insult. I això també val per a Albiol, el pare del qual va venir des de Vélez-Blanco el 1960 per “buscarse la vida”, segons llegeixo a La voz de Almería. Per sort per a ell, a diferència dels buscavides actuals, ell tenia el DNI correcte.

Toni Soler

21/12/2025