pd 1727 El Barça i un signe dels nostres temps

"Acceptar l'engany sense que tingui conseqüències, com a signe dels nostres temps". La va escriure aquesta setmana el col·lega Joan Josep Pallàs a La Vanguardia... Passa al futbol, a la política i per tot: pactem amb la realitat perquè no som Quixots, però de tant pactar-hi acabem abaixant el nivell d'exigència.

Antoni Bassas

pd1726 Notes sobre el procés (28): Eros i Tànatos

(arafa...)

Un alcalde d’ERC em manifestava la seva radical oposició a la ponència política preparada per la direcció del seu partit, el qual, segons ell, ha de deixar de banda el pragmatisme per continuar sent un partit arrauxat. Escoltant-lo em sembla percebre una pulsió suïcida que en dosis variables estaria present a tot l’espectre independentista: l’atractiu de protagonitzar una derrota més en la història de Catalunya que torni a posar de manifest la perversió dels seus enemics. D’aquí la reticència d’alguns a tornar a ocupar la Generalitat i a tornar a fer política, d’aquí les presses d’alguns per a un altre enfrontament. Els més abrandats em semblen, en el fons, uns derrotistes. No creuen que sigui possible la victòria i per això frisen pel conflicte. En canvi, els que creiem que la victòria és possible creiem també que exigeix abans una lenta acumulació de forces que només pot passar per administrar de manera competent i inclusiva les eines disponibles: ajuntaments i Generalitat.

                                                                                                                                                 Miquel Puig

pd 1725 Notes sobre el procés (28): La lluita pel relat

(arafa...)

Alguns consideren que l’estat espanyol l'ha encertat empresonant els líders independentistes perquè ha desplaçat l’atenció política lluny del nucli de la qüestió, que seria el dret a decidir. La meva lectura és la contrària.

El fet que uns siguin a la presó i d’altres a l’exili, i que cap país amb una democràcia liberal consolidada sembli disposat a acceptar els càrrecs (o almenys els més importants) contra els segons, concentra l’atenció en l’autèntic nucli de la qüestió, que no és el dret a decidir, sinó la qualitat de la democràcia espanyola. L’estratègia de l’independentisme no pot ser altra que forçar que l’estat espanyol hagi de triar entre la integritat o la democràcia​.​ ​Fins a mitjans del segle XX, l’estratègia de l’Estat podia ser “bombardejar Barcelona”, però al segle XXI ha de ser evitar aquella confrontació convencent els catalans que Espanya és un projecte prou atractiu perquè no valgui la pena qüestionar-lo, i, alhora, convencent la comunitat internacional que l’independentisme no és sinó un moviment fonamentat en la mentida i en l’egoisme.​ ​Si Sánchez no els desactiva, els processaments per rebel·lió constitueixen una bomba que acabarà esclatant a les mans de l’estat espanyol. Mentrestant, l’independentisme ha de saber esperar...

Miquel Puig

pd 1724 Jo malverso, tu malverses, ells malversen...

(arafa...)

El jutge Llarena acusa Carles Puigdemont de malversació per l’1-O seguint un curiós mètode de treball. Si els col·legis electorals que vam fer servir l’1 d’octubre s’haguessin llogat aquell dia, se n’haurien tret uns calerons. Uns calerons que no es van treure perquè estaven ocupats per les urnes... si Carles Puigdemont va malversar perquè aquell dia s’haurien pogut llogar els col·legis i no es va fer, jo també vaig malversar. Vaig anar a fer un pipí al meu punt de votació. Vaig estirar la cadena i em vaig rentar les mans... Esclar que potser aquesta idea del jutge Llarena no acaba de ser entesa pels tribunals normals (jutges que emeten judicis sense prejudicis)... Llavors, per ser coherent del tot, el jutge Llarena s’hauria d’acusar a ell mateix de malversació. Ha encarregat uns informes a dues empreses. I aquestes dues empreses haurien pogut estar fent feines per valor d’uns diners. I no les han fet per culpa del jutge Llarena...

Empar Moliner

pd 1723 "Quan es tanca en fals un cop d'estat"

​(arafa...)

Per a molts, el Procés hauria acabat amb la victòria de l’Estat: la independència no s’ha materialitzat i els seus promotors són o a la presó o a l’exili. Es tracta d’una visió miop, perquè aquesta fase –el Procés 1.0– ha acabat en taules. Per una banda, és cert que el govern de la Generalitat “anava de farol” (en expressió de Ponsatí), que l’Estat li va veure les cartes i que la catxa es va ensorrar, però els resultats del 21-D han posat de manifest que l’independentisme segueix tan fort com en els seus millors moments. Per altra banda, és cert que una part dels líders independentistes són a la presó, però tenen molts números d'acabar-ne sortint com a herois. Una seqüència més que probable és la següent: els exiliats no són entregats pels tribunals europeus i, en canvi, els presos són condemnats a llargues penes de presó. Potser no per rebel·lió, però sí per sedició o per conspiració per a la sedició; potser també per malversació. La disparitat de tractaments confirma als observadors neutrals que es tracta de presos polítics (què és un pres polític sinó una persona condemnada per un delicte que no ho és a la Gran Bretanya, a Bèlgica o a Suïssa?) i augura una resolució contrària a l’estat espanyol per part dels tribunals internacionals encarregats de protegir els drets humans. Els presos han de ser alliberats i el daltabaix que això representa és fenomenal. En definitiva, la fase en què estem no és ni la derrota de l’independentisme ni el retorn a l’autonomisme, sinó només una treva.

Miquel Puig

pd 1722 Experiència acumulada

(arafa...)

I tot d’una, sense més ni més, he pensat: quantes hores devem haver dedicat, entre tots, a aquesta noble tasca que primer en dèiem “fer país”, després “el Procés” i ara... com en podríem dir? Defensa dels drets civils? Resistència a la repressió? Segurament que ara podem dir-ne, ras i curt, “lluita per la llibertat”... ¿Us imagineu que la gent d’aquest país tingués resolts els conflictes bàsics (identitat reconeguda, cultura protegida, democràcia consolidada) i poguéssim canalitzar aquesta força immensa a la recerca científica, la literatura, l’art?... l’anhel de ser un país lliure ens ha robat temps i energia però ens ha donat molt. Penseu, només, en la gent que hem conegut en aquest camí –llarg, a estones lluminós, d’altres pedregós–... Persones valentes i generoses que potser mai no hauria descobert. Amb ells m’hi uneix per sempre un lligam especial, el fet únic d’haver compartit esforç, desig, angoixa, alegria, desengany, dolor. Tot això que hem viscut és experiència que s’acumula a dins de tots nosaltres i, per tant, en l’ànima del país. El dia que tinguem un país lliure i amb tots els drets assegurats i puguem dedicar temps i energia a tantes altres coses, tot això que hem après, aquest pòsit que anem adquirint, es notarà d’una manera o d’una altra. I a més de ser bons en la recerca científica i en l’arquitectura i en el ballet, serem també els més solidaris i empàtics i compromesos. I aleshores, penseu-hi, qui ens aturarà?

Sílvia Soler

pd 1721 Borrell/Maragall

(ara fa ...)

Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades és una manera com qualsevol altra d’explicar el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador, l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid. Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits.

Toni Soler