E.E. 275 L'ANTIENSENYAMENT

...He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l'un i l'altre (Ordine i Steiner)  sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi"... També va créixer sota l'amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil,es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur  no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos,  "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l'educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Apassionat però escèptic, Steiner podia ser molt dur. Com aquí: "L'antiensenyament està, estadísticament, a prop de la norma. Els bons professors, els que inflamen les ànimes naixents dels seus alumnes, són potser més escassos que els artistes virtuosos o que els savis. Els mestres d'escola, formadors de la ment i del cos, que saben què hi ha en joc, que són conscients de la interrelació de confiança i vulnerabilitat, de la funció orgànica entre responsabilitat i resposta, són alarmantment pocs".

"No s’aprèn a conèixer sinó allò que s'estima, i com més fort i viu sigui l'amor, més profund i complet serà el coneixement" Goethe.

Ignasi Aragay, 14.10.2023

 

E.E. 274 TRAVESSAR LES FRONTERES MÉS DIFÍCILS

Crim sobre crim: a l’atac terrorista de Hamàs en territori israelià d’avui fa vuit dies (que encara continua, amb la presa d’ostatges civils) l'està seguint ara la resposta militar de l'exèrcit israelià a Gaza en forma de destrucció fins a convertir les ciutats en piles de runa, de tall fins a l’asfíxia de tots els subministraments que fan possible la vida i d’evacuació forçosa i impossible de més d'un milió de persones en 24 hores, que ja està convertint aquesta guerra en una nova catàstrofe humanitària en un món que cada dia en suma una de nova i que ja n’ha perdut el compte.

... repugna que algú s'atreveix a buscar beneficis polítics o econòmics a còpia de fer la guerra, sobretot ara que la barreja de la crueltat humana de sempre amb els avenços tecnològics d'última generació permet assolir uns graus d’horror inimaginables. 

Aquests dies hi ha persones que han travessat les fronteres per fer mal, però també n’hi ha hagut que les han travessat per fer el bé. Són els que s’estan atrevint a travessar les fronteres mentals, que són les més difícils de superar perquè són ben humanes, especialment quan ataquen els teus. Les paraules d'aquestes persones han de ser tingudes en compte més que mai, especialment quan han denunciat el supremacisme, l’arrogància i el populisme de Netanyahu i el seu govern, factor sense el qual no s'explica aquesta explosió d’odi...

Antoni Bassas, 14.10.2023

 

E.E. 273 EL "SEXE" DÈBIL

Ja veurem què succeeix amb la moda imperativa i puritana del políticament correcte pel que fa als llibres de temps passats –els del present ja estan condemnats–. Potser als països de tradició catòlica el problema no serà greu, perquè és una religió molt més permissiva que, per exemple, la protestant: per això als Estats Units és molt viva la discussió sobre com s'han de modificar els clàssics perquè no escandalitzin ningú i s’avinguin amb les idees correctes dels nostres dies...

¿Què passarà amb un llibre tan amable, gentil, benhumorat i cordial com Els papers pòstums del Club Pickwick (1837)?... al capítol 33, a la traducció de Carner es parla del “sexe dèbil” en referència a les dones –l’original anglès hi diu “soft sex”–. El pare de Sam Weller no ho acaba d'entendre, i pregunta al seu fill: “Això del sexe dèbil, què vol dir, Sammy?” “Les dones”, respon el fill. I rebla el seu pare: “Aquí sí que no l'erra gaire, Sammy; per força són dèbils, un sexe d'allò més dèbil...”

Potser cal entendre que els llocs comuns sobre els negres o les dones han canviat molt al llarg del temps, i que és una bona lliçó de literatura i, a més, d’història, deixar tots els llibres antics en l’estat que els van pensar llurs autors. I, després, comentar el que calgui.

Jordi Llovet, 30.9.2023

E.E. 272 UN LLIBRE TRIST I BELL

... Tots els matins del món... L'acció transcorre la segona meitat del segle XVII i els protagonistes són els músics Jean de Sainte-Colombe i Marin Marais, dos genials i mítics intèrprets i compositors de viola de gamba...

Sainte-Colombe es nega a tocar a Versalles. "He consagrat la meva vida a uns taulons de fusta grisos que hi ha sobre una morera; als sons de les set cordes d'una viola; a les meves dues filles. Els meus amics són els records. La meva cort són els salzes que hi ha aquí, l’aigua que corre, les bagres, els gobis i les flors de saüc. Digueu a sa majestat que el palau no n’ha de fer res, d’un salvatge...". El rei l’acaba deixant per inútil, sense càstig.

És llavors que entra en escena Marin Marais, un jove galtaplè de disset anys que vol millorar com a intèrpret de viola de gamba. Aquí comença realment la història, que no explicaré. "Us accepto [com a deixeble] pel vostre dolor, no pel vostre art", li diu Sainte-Colombe, per a qui la música, malgrat la seva essència sobrehumana, també és una llengua humana. Sainte-Colombe, a través del seu art sonor, manté una secreta i apassionada vida interior aferrat al record de la seva difunta esposa. La resta no compta. Tampoc Marin Marais. Les filles, una mica...

Ignasi Aragay, 30.9.2023

 

lliVre 19 EL BARRI DE LA PLATA

... cada objecte que sortia d'un armari, d'un altell o d'una calaixera, originava un instant de recolliment, el recordava, l'acariciava, hi veia un moment de la seva vida, amb els seus pares. Després podia decidir que el llençava o que se l'enduia a casa, però havia de complir el ritual sencer. "Per molt que els estimis, els fills no poden ser com tu ni poden comprendre el teu món", devia pensar en el seu dolor... (pàg. 63) 

Amb disset anys sents la necessitat d'oblidar-te dels pares i dels seus problemes... Hi ha una colla d'anys de la vida, a mesura que els teus pares s'acosten als seixanta i tu en tens vint, que l'únic que vols és que es trobin bé i que no t'amoïnin gaire... (pàgs. 177 i 179) 

...no queda res viu ni res en peu. Els edificis subsisteixen però aviat no hi seran. I el que van ser ningú ho recorda...(pàg. 221)

El barri de La Plata de Julià Guillamon, L'Avenç, Barcelona 2018

 

E.E. 271 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (i 2)

... És per això que el gest d’Amaral (en solidaritat amb companyes que havien ensenyat els pits i havien estat censurades o criticades) parteix d'una trampa. I és per això que moltes dones han negat que mostrar els pits en un espectacle o com a reivindicació sigui una acció feminista. Alliberadora perquè reclama la igualtat, sí; però també reafirma l’ús dels recursos tradicionals femenins per aconseguir notorietat i visibilitat, perquè no deixa de ser un reclam fet a partir de la capacitat de seducció sexual. Seducció no per la teva veu, les teves cançons, la teva presència, sinó perquè has atret un públic que vindrà sobretot encuriosit per la nuesa dels teus pits. Per veure't com un objecte excitant i, en certa manera, disponible... 

En alguns esports es demana a les jugadores una vestimenta sexi. Que juguin bé o malament, què importa? Se les segueix veient principalment com a dones, com a cossos per ser mirats i posseïts... 

I mentre això sigui així, ensenyar els pits no és una acció feminista, perquè reafirma el paper d’objecte sexual al qual ens ha confinat la societat patriarcal. Potser algun dia podrem reivindicar la nostra capacitat de seducció i la seva bellesa. Encara no hi som, noies, i, com sempre, cal avançar en zig-zag, que hi ha coses que encara no toquen.   

Marina Subirats, 27.8.2023

E.E. 270 ENSENYAR ELS PITS, UNA TRANSGRESSIÓ FEMINISTA? (1)

Que encara algú s’enfadi o es neguitegi perquè una cantant surt a l'escenari amb els pits al descobert és gairebé una anècdota divertida. De veritat això pot resultar escandalós quan sabem que mig país passa les vetllades enganxat a tota mena d’espectacles pornogràfics? Quan la vestimenta de la majoria d’actrius i cantants es basa en ressaltar els òrgans considerats més eròtics?... ¿tota transgressió duta a terme per una dona és feminista, i per tant alliberadora? No està tan clar, òbviament...

Que els pits femenins siguin tabú no és més que una convenció cultural, igual que no mostrar el cul; o com la de no mostrar el cabell femení entre els musulmans. En cultures diferents de la nostra ho considerem una mostra de dominació dels homes, que imposen a les dones com han de ser, com s'han de vestir, què poden o no poden fer. Però quan es tracta dels nostres pits, ah, això és diferent, són els nostres costums i això no es toca...

Hi ha, però, una petita contradicció, que és la que dona interès al tema. Els homes sempre han cosificat les dones... Per això les dones som vistes fonamentalment com a cossos, cossos provocadors, la visió dels quals aparentment trastorna els homes i els pot fer cometre ximpleries. Per defensar-se’n, les dones han d’amagar el cos; mostrar-lo és incitar a posseir-lo. Si elles l’amaguen, la gràcia és poder veure’l, una manera simbòlica de posseir-lo una mica. En ensenyar un tros més de cos, en certa manera, les dones reafirmem pertànyer al destí designat, ens deixem posseir simbòlicament; ells hi guanyen una mica...

Marina Subirats,27.8.2023