pac 65 - La (in)capacitat de viure junts

L'escriptor franco-libanès​ Amin Maalouf, assenyala que el problema actual és que, en l’escenari de la família humana, cada cop hi ha menys felicitat i més dissort. O el que és el mateix, menys humanitat i més drama. La causa d'aquest malestar crònic és profundament inquietant. Maalouf, una veu sòlida i clarivident, l’atribueix a la incapacitat de viure junts, a la falta de solidaritat i al creixement imparable de l’egoisme... 

Arreu del món, la unió entre els éssers humans es va esquerdant. Les guerres, amb l’ombra amenaçadora de l'armament nuclear, ja no només posen en perill la pau, sinó l’existència planetària. La debilitat de la democràcia contrasta amb l’expansió de l’autoritarisme i els moviments excloents d'extrema dreta. Mentrestant, l’avarícia, desbocada i gairebé malaltissa, empobreix tant aquells que no tenen res com els que posseeixen massa. La idea de fraternitat universal de la Revolució Francesa i els drets humans s'ha volatilitzat en aquest panorama de confrontació, intolerància i desigualtat. Davant d'aquest escenari, el missatge humanista de Maalouf ressona com un crit d'alerta i d'esperança.

La incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia és una paradoxa que impulsa l’autor d’El laberint dels extraviats i El naufragi de les civilitzacions a utilitzar l'art de l'escriptura com una eina per vèncer la desconfiança envers l'Altre i construir ponts d'unió, respecte i reconciliació.

​Ester Busquets Alibés, 15.12.2024

pac 64 - Ara ve Nadal (i dos)

L'Església es va apropiar de la festa del solstici convertint-la en Nadal. Però hi va aportar alguna cosa diferent i molt valuosa: en va fer també un moment de celebració del naixement, de les criatures, de les mares, de la tendresa i la innocència. Un dia per refer els vincles familiars, de tornada a casa, introduint així un punt d’emoció primigènia, que no tenien les celebracions antigues, centrades en una transcendència diferent, la màgia ancestral, no la humana de l’amor que es manté. 

I aquest sentit de Nadal, em sembla, és el que cal preservar, siguem o no creients. Perquè en la nostra cultura, que cada dia celebra amb més delit el triomf dels més forts, gairebé no hi ha lloc per a la gent petita i la tendresa, que s’acaben considerant com allò que no s'acabarà mai, que se'ns dóna perquè sí. Com la natura mateixa. I cada dia comprovem de manera més clara que la tendresa i la innocència, com la natura, també poden ser corrompudes i anorreades.

Per això, en el debat de cada any sobre tradició i modernitat, caldria mantenir aquest sentit de respecte pel que neix, per l’humil, per la llum que sorgeix de la trobada. No sigui que, oblidant el sentit religiós, oblidem també un dels vincles humans més valuosos.

Marina Subirats, 15.12.2024

 

pac 63 - Ara ve Nadal 1

​Som ja a les portes de Nadal. Es prepara la festa; però, quina festa? Quin és el seu sentit entre nosaltres? Aparentment, s’anuncia sobretot la gran festa del consum, eix ara de la nostra cohesió social i les nostres celebracions. Benvinguda l’abundància i tant de bo fos per a tothom. Però​... què ens diu Nadal, a quina celebració se'ns convida?​...

  Hi ha una dada que m'ha sorprès del Baròmetre de la Direcció General d'Afers Religiosos...: només el 80% de la població de Catalunya sap correctament què es commemora per Nadal... És evident que la seva significació religiosa ja és minoritària a Catalunya. Acabarà desapareixent, doncs? No ho crec pas. El solstici d'hivern, les celebracions entorn del renaixement del sol, s'han celebrat en moltes societats, amb ritus diversos, però gairebé sempre amb dues constants: la celebració de la natura, del retorn de la llum, de l'esperança d'un nou creixement dels fruits. I els àpats abundants; l'hivern era sempre dur, un temps de gana per a la majoria, quan ja quedava poca cosa de les collites anteriors, i  calia agafar forces amb alguna menja substanciosa.

 Estem molt lluny d’aquelles societats. Seguim celebrant el retorn de la llum, però més com un símbol que com una necessitat, ja no patim restriccions ni hores fosques. Seguim tenint l'arbre com a imatge de Nadal, una herència de tradicions diferents de la catòlica, amb un ritu tan bonic i ple de sentit, entre nosaltres, com el tió, una natura a la qual castiguem i ens retorna torrons i dolços...

​Marina Subirats, 15.12.2024

 

pac 62 - Desembre

Abans el dia de la Puríssima, es començava a fer el pessebre. I la vigília de la Puríssima es posaven lluminàries als balcons. No crec que encara es faci res d'això. No ho sé.​.. Eren costums que han estat substituïts per altres. És la moda​...

El dia 13 serà Santa Llúcia i a Barcelona hi haurà la fira que porta el seu nom. I que dura com a mínim una setmana. És una fira encarada al pessebre, que, sembla, la gent encara en fa, ben amagats a les seves cases. I és que, en públic, són obsolets. Com a mínim a la plaça de Sant Jaume. Aquest any ha estat substituït per una neutra estrella gegant, no fos que els que no són cristians s’ofenguessin. Volen dir els musulmans, esclar. Es pensen que l’estrella, d’aparença tan neutra, no significa res. I és una figura més del pessebre. És l'estrella que els tres Reis d’Orient van veure dalt del cel i que va guiar el seu camí fins a Betlem, fins al pessebre, fins al Nen. O sigui que l’estrella del senyor Collboni és tan cristiana com la cova amb el bou i la mula...

Els que encara fem pessebre cada any ho tenim més difícil. L’hem de fer sense molsa, perquè és una espècie protegida. L’hem de fer sense grèvol, perquè és una espècie protegida… ens obliguen a viure en la il·legalitat, amb la mala consciència que això comporta...

El desembre és, per mi, un mes de nostàlgia... N’enyoro els preparatius del Nadal, el pessebre, la Missa del Gall, les cançons meravelloses, plenes de petits vailets, de dimonis escuats, de taronges de la Xina, de fassetonets, d’àngels i de penyes... enyoro els torrons de la Xixonenca, el de gema cremada, el d'Alacant, el de Xixona, perfumat de mel. I enyoro les garrapinyades i els pinyonets blancs i cruixidors. I enyoro una cosa tan simple com les neules, una a cada ditet de la maneta d’aquell nen que s’ha fet vell i que només sap enyorar aquestes coses sense cap importància, mentre a Gaza els jueus exterminen palestins, mentre els russos exterminen ucraïnesos ...

Narcís Comadira, 7.12.2024

pac 61 - Un altre Nadal, el pessebre

Enguany, en comptes de pessebre, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà una estrella de grans dimensions a la plaça Sant Jaume.​.. el debat no és estètic sinó ideològic. Per convicció o per equilibris amb els que han de ser els seus socis, el govern municipal no ha volgut col·locar un pessebre i l'ha canviat per l'estrella. Curiosament, Ajuntament i Generalitat instal·laran dos pessebres, sí, però a l'interior dels respectius edificis, no a la plaça. Arriba Nadal i resulta que la diversitat no abraça tothom. Per no parlar del lleig que es fa a una tradició tan arrelada al nostre país que és d’aquelles que dóna sentit al concepte cultura popular.

També és veritat que vivim en un món tan dur i dividit que si posen o no posen un pessebre a la plaça més important de la capital del país no perdrem el son. I Nadal és una festa tan gran que hi cap tothom, també els que el celebren però sense que es noti. Potser dins l’esquerra hi ha gent que està encantada de guanyar aquestes escaramusses simbòliques, però que recordi que continua perdent treballadors que es passen a votar dreta i ultradreta, entre altres raons, perquè aquestes batalles no són les seves. 

Antoni Bassa​s​, 16.11.2024

pac 60 - Cristians, jueus i musulmans: qui odia qui?

El conflicte entre Israel i els palestins és incomprensible si no es té un mínim coneixement dels precedents històrics. Costa molt interpretar-lo sense referir-se a enfrontaments anteriors que expliquen els odis acumulats que esclaten periòdicament. D'aquesta manera, es pot retrocedir fins al 1948, la data de la declaració unilateral d'independència (DUI) d’Israel, recordada pels palestins com la Nakba –la catàstrofe–, quan centenars de milers de palestins van perdre les seves propietats i en van ser expulsats, començant l​'itinerari d’exilis i somnis de retorn que havia viscut el poble jueu en circumstàncies anteriors. Jueus i palestins despleguen davant del món històries paral·leles, però invertides.

Cal tirar més enrere, com a mínim fins a la creació del moviment sionista, als anys vuitanta del segle XIX, que va reclamar Palestina com la llar del poble jueu on hauria de crear-se un estat propi​... Des del somni sionista fins a la DUI d'Israel va haver-hi tres generacions amb enormes patiments per als jueus, fins a l'horror de l'Holocaust. Van ser les mateixes generacions que van anar protagonitzant migracions de jueus des d'arreu d'Europa cap a Palestina...

De què fugien? De les persecucions cristianes. Per als pobles cristians d'Europa, i des d’èpoques alt medievals, els jueus havien estat el boc expiatori de la còlera recurrent de les poblacions cristianes quan s'enrabia en contra grans desgràcies: fams, epidèmies i malalties inexplicables...

Aquesta trajectòria d’odi i persecució va ser típicament i exclusivament cristiana. Només a partir de l’explicitació de l’objectiu sionista de crear un estat jueu a Palestina van començar a aparèixer persecucions contra els jueus en ciutats musulmanes. Durant prop de dos mil·lennis, l'odi als jueus era cristià. Les terres musulmanes van ser espais d'acollida dels jueus que fugien de les persecucions cristianes... Resulta ben dolorós veure que ara s'ha invertit la situació des de tots els punts de vista: el conflicte ja no és entre jueus i cristians sinó entre jueus i musulmans...​

Que ara els culpables siguin els musulmans i que els cristians apareguin com a defensors dels jueus és, històricament parlant, una paradoxa. Vist des de la distància, sempre còmoda, i des de la raó il·lustrada, el conflicte entre les tres religions anomenades del llibre –les que tenen un llibre sagrat– és incomprensible. Ens remet sempre als impulsos més primitius de l'ésser humà: l'odi a la diferència, l’odi al desconegut i la deshumanització com eina de justificació del terror.​..

Albert Carreras​, 12.10.2024

 

pac 59 - Cortines de fum

​... en l’esfera mediàtica la correlació de forces no és precisament la mateixa que en la política o en la societat espanyoles. La dreta està sobrerepresentada en la premsa tradicional, com l'extrema dreta a les xarxes socials.​..

El PSOE ho té complicat​... En l'àmbit català, això pot tenir efectes directes, perquè el PSC i Salvador Illa són el principal suport de Sánchez; el govern català, mentrestant, fa la viu-viu a costa de l’avorriment general, fins al punt que la perspectiva d'una pròrroga pressupostària es veu amb més bons ulls que una negociació amb ERC o els ​Comuns que obligaria Illa a prendre decisions –i entomar sacrificis– en matèries clau.

Mentrestant, el sobiranisme català, congelat al 2017, busca inútilment recuperar el protagonisme. Fa només uns anys, la manifestació contra els preus del lloguer hauria estat plena d'estelades, i el problema de l'habitatge carregaria de raons els partidaris d'una Catalunya més sobirana. Avui dia, la independència es veu tan lluny que per a la gent més mobilitzada acaba resultant una nosa o una distracció. ERC, Junts i la CUP ​... constaten que l'amnistia està bloquejada en l'àmbit judicial i que el finançament singular per a Catalunya és el menys urgent dels reptes que afronta el PSOE. És una derrota de relat: la política espanyola ha esdevingut la cortina de fum de la política catalana, ben al contrari del que passava fa una dècada.

Toni Soler​, 1.12.2024