La commemoració de l'11 de setembre d'enguany no passarà a la història. El discurs de Salvador Illa, tampoc. En la línia d'un govern empeltat del to presidencial, van ser sis minuts d’arguments de perfil baix, farcit de bones intencions, dosis lògiques de sentit comú, una buidor entrenada i para de comptar. Si m'hagués de quedar amb una sola frase de tot el que va dir Illa, la tindria clara: “Ningú és més català que ningú”. Em va fer pensar. És veritat que ningú és més català que ningú? Tant se val d'on venim? No depèn ni de les dretes, ni de les esquerres? Ni de la religió o de la integració? No depèn de les banderes que pengem (o ja no pengem) al balcó? Ni de l’idioma que parlem? Ni dels gols que celebrem al carrer? Ni de si sabem, o no, qui era Mossèn Cinto? Ni de si tenim sintonitzada TV3? O de si no cal tenir-la al comandament perquè hi ha un 30% de catalans (que no són menys catalans que ningú) que no la miren mai, per principis. Dit d'una altra manera i per continuar amb el símil, “ningú és més espanyol que ningú”? Per ser d'un lloc, més enllà que t’atenguin en qualsevol hospital públic, potser te n’has de sentir. Aquest seria un criteri possible...
