pd 225

EL PUNT / Dimecres 2 d'abril de 1997

FEIXISME

Josep M. Fonalleras

... Quan els obrers veuen una salvació possible en el feixisme, quan els obrers obliden, vol dir que el feixisme està anant més enllà del folklore i de la xerrameca. I això, perdonin, fa por...

... Davant del feixisme que ve, que ja és aquí amb la pell de l'ovella que se sent maltractada; davant del feixisme que maldiu dels polítics i que només escolta "la veu del poble"; ... quina és la lluita que ens cal, als demòcrates, als ciutadans que simplement volem un món tolerant, amable, ...? És possible, encara, lluitar amb les armes de fa seixanta anys? Ens és lícit d'exigir la tolerància i l'amabilitat sense matar els rèptils que coven els ous del terror? ... Serà un terror més discret, tan mesquí com tots, però més diluït, més dissimulats?

... No està gens malament netejar amb el greix de la intel·ligència les armes amb que ens veuran lluitar.

pd 224

EL PUNT ? ..... ?

CLASSE, NO ÈTNIA

Josep Murgades

... el cras error que es comet quan, per ignorància estúpida o per mala fe distractiva, hom pretén explicar-se el dretagirament que viu a hores d'ara Europa en termes simples de xenofòbia o de racisme. El factor ètnic, les diferències de color de pell, així com les d'idioma o les de credo religiós, no són sinó aquells trets a què, tot just perquè són els més visibles, s'aferra la reacció per mirar de racionalitzar i d'emmascarar allò que veritablement crea la desigualtat entre els homes, és a dir, el seu molt diferent grau de possibilitats d'accés a les oportunitats d'ascens social, al benestar i a la riquesa.

Les actuals masses europees que actualment voten dreta, i per més que puguin no ser-ne conscients, no ho fan pas per por de l'immigrant estranger, sinó sobretot del competidor en un marc laboral precari. Era Marx qui tenia raó, no Hitler.

pd 223

... del "feisbuc"

LA FALGUERA I EL BAMBÚ 

Anònim

Un dia vaig decidir donar-me per vençut ... deixar la meva feina, la meva relació, la meva vida. Vaig anar al bosc per parlar amb un ancià que deien que era molt savi. 

-Podria donar-me una bona raó per no donar-me per vençut? Li vaig preguntar. 

-Mira al teu voltant, em va respondre, veus la falguera i el bambú? 

-Sí, vaig respondre. 

-Quan vaig sembrar les llavors de la falguera i el bambú, les vaig cuidar molt bé. La falguera va créixer ràpidament. El seu verd brillant cobria el terra. Però res va sortir de la llavor de bambú. No obstant això no vaig renunciar al bambú. 

El segon any la falguera va créixer més brillant i abundant i novament, no va créixer res de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 

-El tercer any, encara no va brollar res de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 

-El quart any, novament, res no va sortir de la llavor de bambú. Però no vaig renunciar al bambú. 

-El cinquè any un petit brot de bambú va treure el cap de terra. En comparació amb la falguera era aparentment molt petit i insignificant. 

-El sisè any, el bambú va créixer més de 20 metres d'altura. S'havia passat cinc anys fent arrels que el sostinguessin. Les arrels el van fer fort i li van donar el que necessitava per sobreviure. 

-Sabies que tot aquest temps que has estat lluitant, realment has estat fent arrels? Li va dir l'ancià i va continuar ... 

-El bambú té un propòsit diferent al de la falguera, però, tots dos són necessaris i fan del bosc un lloc bonic. 

-Mai et penedeixis d'un dia en la teva vida. Els dies bons et donen felicitat. Els mals dies et donen experiència. Tots dos són essencials per a la vida, li va dir l'ancià i va continuar ... 

-La felicitat et manté dolç. Les proves et mantenen fort. Les penes et mantenen humà. Les caigudes et mantenen humil. L'èxit et manté brillant ... 

Si no aconsegueixes el que anheles, no desesperis ... potser només estiguis fent arrels ... 

pd 222

EL PUNT DIARI, Dijous, 7 de maig de 1987

COMUNIONS

Joan Vall i Clara

Pensa, en el seu error, el rector de Banyoles que l'àpat familiar no és part intrínseca al santíssim sagrament de la comunió i oblida que del pa d'àngel ja ve just que en visquin els que debuten en la gran taula cristiana...

...

Si no hi ha festa, àpat, vestits, regals i xerinola, faran la comunió quatre gats. Molt més ara, que sortim de la crisi i que la gent torna a sentir com els pistrincs li sonen a la butxaca. Tenir diners i no poder ostentar-los és gairebé com no tenir-los...

El rector de Banyoles i els que com ell volen que se segueixin els criteris d'austeritat, se'ls ha d'aplaudir i resar-los el parenostre pels que van errats. Buida ha de quedar-los l'església, si continuen ferms en el seu plantejament...

No estan els temps perquè els nens es sentin iguals, sinó perquè els papes i les mames els llueixin i en facin ostentació. No van a missa, ja, les teories igualitàries dels seixanta, en aquesta dècada dels vuitanta que ha fet més salvatge que mai la competitivitat i l'individualisme capitalista.

... El postmodernisme prefereix mariscals i núvies de set anys, encara que el rector de Banyoles no ho entengui ni jo tampoc.

pd 221

"Els davanters guanyen partits; els defenses guanyen campionats" 

                                                                             John Gregory

"En el futbol tot es complica per la presència del rival" 

                                                                         Jean-Paul Sartre

pd 220

EL PUNT, febrer de 1986

LA FAM

Pere Torras

... quan es parla de la fam se solen invertir els termes. Aquells que anomenem països pobres en realitat en tenen ben poca, de fam: tan poca que amb un simple plat d'arròs al dia ja la tindrien satisfeta. Els qui realment patim una fam descomunal som nosaltres, els ciutadans dels països desenvolupats, la gana és la que tenim desenvolupada, i necessitem cent vegades més que la majoria dels humans. 

Curiosament, les conseqüències tenen elements comuns. Segons diuen els experts, el 80% de les malalties en els països subdesenvolupats provenen de la desnutrició; en canvi, només el 60% de les dels països rics venen de la superalimentació...

... En quin lloc l'ésser humà viu menys deshumanitzat i se'l podria trobar més fàcilment: al Sud, amb la petita fam insaciada, o al Nord, amb la immensa gana insaciable?

... Les Nacions Unides han calculat que si de cada 100 pessetes que gastem en donéssim 1 per al tercer món, desapareixeria el subdesenvolupament. Però sembla que ara per ara això no és possible perquè "estem en crisi". Primer cal solucionar la nostra crisi.

pd 219

AVUI, ....... 19.. ?

LA POBRESA

Josep M. Espinàs

Hi ha una mística de la pobresa que sempre m'ha anguniejat molt. Com si la pobresa fos una sort, un privilegi o una possibilitat més gran de desenvolupament espiritual...

La "moral de l'enriquiment" com a criteri que presideix una vida no té, per a mi, cap interès;trobo que hi ha objectius molt més importants a la vida que fer-se ric. Però...

Em sembla perillós confondre la pobresa amb la virtut, com certs moralistes han intentat...

M'empipa, doncs, que la pobresa hagi estat tan defensada... precisament pels rics o pels que no necessiten diners. Hi ha rics que es miren la pobresa d'una manera que em sembla morbosa, com volent dir: "Feliços els pobres, que no tenen els meus maldecaps, que saben treure satisfaccions de la modèstia, que fan una vida més tranquil·la i més humana..."

...

Pregunteu als pobres de  debò, però, si els agrada de ser pobres. Llevat dels casos, que n'hi ha, de pobres vocacionals o d'austers convençuts, la immensa majoria dels pobres voldrien tenir més diners. Alguns en voldrien molts més, d'altres es conformen amb una mica més. Ningú no en vol tenir una ica menys...

... en un món on hi ha tantes coses interessants que tenen un preu la pobresa no és cap avantatge. I quan dic coses no em refereixo nomé a objectes materials, sinó a beneficis com la llibertat i la cultura...

Refuso, doncs, la mitificació de la pobresa, que sembla tan compensadora per a la consciència dels qui no la pateixen...