pd M25

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (c)

Joan Barril​

​PELUTS I PARCEL·LES​

​De Liverpool va venir la llibertat del gest i de la dansa... Entre la veu mineral d'en Raimon i les estrofes encartronades d'en José Guardiola, la música dels Beatles era blanca i aquàtica com els penya-segats de Dover...

... les cordes de la guitarra van ser sis línies paral·leles que es trobaven a la tarda lenta dels dissabtes. Els Beatles van donar a una generació la seguretat que el món, efectivament, els protegia... cada nou disc dels Beatles era la confirmació d'un procés inexplicable que els talps del franquisme sociològic van voler estrafer amb el nom de "ye-ye".

Tot era "ye-ye": el Real Madrid, els capellans, la Concha Velasco i "El Cordobés"...

Els "ye-yes" van convertir el cos en un signe. Si algun cop van ser sobrers els diccionaris va ser a la dècada prodigiosa dels seixanta. Els "ye-yes" van començar a prescindir de les paraules i van aprendre a comunicar-se amb l'eco de la música com si fossin rat-penats sense cap pena... ​

pd M24

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (b)

Joan Barril​

AIRE DE NIVEA

A l'estiu de 1964, la torre de Babel catalana creixia per minuts. Espanya s'havia convertit en la taverna d'Europa i els obrers del Ruhr o de la Banlieue es deixaven caure per la Costa Brava fins a quedar blaus de sagnia. El turisme dels seixanta va ser el definitiu tirataps de l'efervescència que els catalans de la postguerra havien anat acumulant als cellers del sisè manament. A les platges, els homes escurçaven a poc a poc els seus monstruosos meybes mentre a l'horitzó apareixien aquells primers biquinis, castíssims i ortopèdics, gràcies als quals molts catalans van poder descobrir que les dones també tenien melic com qualsevol... L'aire era apegalós com la Nivea... Aquells turistes-charter havien comprovat que, des dels avions, no es veuen les fronteres de la Terra..

Sense pretendre-ho, van aixecar les seves colònies seguint el model que els grecs van deixar a Empúries. Insensiblement, els aborígens vam anar canviant els "Celtas" pel "Peter Stuyvessant", els pentinats bruns per les llises cabelleres rosses, els xurros per les chips, la canya de cervesa pel gin-tònic, les bitlles pel mini-golf i l'harmònica de l'excursionista per la guitarra elèctrica de Liverpool.

pd M23

EL MÓN, 6 d'abril de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (5) (1950 - 1980)
"YE-YE" (a)

Joan Barril​

Un bon dia del 1964 vam sortir al carrer i ens vam topar amb una pau de  vint-i-cinc anys que regalimava per les façanes i que esquitxava les guerreres. Tothom subscrivia la legítima alegria de la pau, però lamentava els vint-i-cinc anys que feia que durava aquest pau... Franco era la pau. Ni més ni menys. I la pau espanyola - ho deia el No-Do - era envejada per les inútils i turbulentes democràcies europees...

Espanya s'havia convertit en la reserva índia del feixisme, i això, precisament l'any que la selecció de futbol guanyava el campionat d'Europa a la Unió Soviètica, no quedava gaire bé...

Els colls-cigne

... si el 1964 el sensecorbatisme era ja un privilegi dels rebels, el coll-cigne havia esdevingut una peça que conferia al seu portador la dignitat intel·lectual dels doctors honoris causa de la discrepància.

Els intel·lectuals de coll-cigne havien arribat, com els infants, de París... els coll-cigne van ser els portaestendards d'una Catalunya que només podia cantar en francés o en català...

Aquells van ser els anys de la gestació d'una burgesia cultural que els cenacles progressistes de Madrid ni ara ni abans no han arribat a entendre...

Ells van ser els autèntics administradors dels pots de les essències europees: menjaven panets de Viena i feien cua per comprar pastes italianes, s'extasiaven davant la xocolata suïssa i admiraven la prodigiosa tècnica alemanya, parlaven de la revolució cubana amb el puny clos sobre selectíssimes pipes angleses, escoltaven litúrgicament els cors de l'exèrcit rus i eren experts a desfer les tanques de la roba interior francesa, s'allitaven amb les turistes sueques però, en família, debatien el controvertit catecisme holandès. Amb tanta Europa sobreeixint-nos per les comissures, a ningú no li va estranyar que la missa deixés de dir-se en llatí.

pd M22

​LLATINOAMERICANA 1999

ESTRUCTURES MIL·LENÀRIES PENDENTS

José Comblin​

El mil·lenni de l'imperi

En començar el segon mil·lenni (any mil, després de Gregori VII), l'Església cristiana occidental es va estructurar segons un esquema imperial, l'esquema de l'Imperi romà, i la teologia va ser orientada a explicitar-ho i legitimar-ho.

La visió imperial es vincula amb la interpretació aristotèlica del món i la visió que va predominar en el període hel·lenístic i en el sistema romà. En ella​ el món és concebut com constituït per dues parts: el cel i la terra...

...L'Església va voler ocupar el lloc de l'imperi. Va ser la societat perfecta que imita a la terra l'ordre etern del cel...

Alguna cosa es mor en aquest mil·lenni...

Des de sempre, les religions s'han expressat en un llenguatge simbòlic i mític. En el segon mil·lenni la teologia substitueix el llenguatge simbòlic pel llenguatge dels conceptes... D'aquesta forma la veritat cristiana es va transformar: va passar de l'estil narratiu i simbòlic a l'estil de definicions i de relacions entre naturaleses... Es va perdre la flexibilitat i la capacitat infinita de renovació dels mites... El que està morint és aquesta concepció de la teologia integrada en la cristiandat imperial.

Ruptures per al nou mil·lenni
...

En aquest segle XX, últim del mil·lenni, aquesta visió medieval ha patit repetits assalts, que han aconseguit derruir-la de forma definitiva. L'estructura de la cristiandat però, encara avui a la pràctica, està en vigor.

La teologia de l'alliberament llatinoamericana va oposar un model radicalment diferent, però sense fer una relectura completa dels concilis, sobretot el de Trento...

La teologia de les dones és la que més contesta - des dels mateixos fonaments - l'esquema teològic del mil·lenni que ara s'acaba. Perquè el model imperial és incompatible amb l'alliberament de les ones. 

pd M21

LLATINOAMERICANA 1999

POBRESA I DESENVOLUPAMENT EN EL MÓN

Informe del PNUD, 1997

Amb la globalització de l'economia hi ha uns guanyadors, els rics, i uns perdedors clars, els pobres.

La pobresa a Amèrica Llatina: 110 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar diari.

La pobresa en el món canvia de rostre. Nens, dones, subsaharians, refugiats, treballadors no qualificats...

La sida és la malaltia dels pobres.

La pobresa accentua les desigualtats contra les dones que es donen a totes les societats...

Disminueix l'ajuda mundial al desenvolupament... Eliminar la pobresa és possible com ho va ser "eliminar l'esclavitud", però encara ens "falta la voluntat" d'aconseguir-ho.

Acabar amb la pobresa extrema costaria molt menys del que es pensa. N'hi hauria prou amb l'1 % de l'ingrés mundial...

pd MXX

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (i C)

Joan Barril

​... Parlàvem de muntanyes i oblidàvem el mar. I no és casual... Els cims ens acostaven a Déu i les platges al Diable. Els camins i les dreceres de la terra ferma havien estat fressats per cav​

​

​allers catalans de mitjons immaculats i, en canvi, les rutes del mar s'anaven omplint de forasters semi-nus. M ​entre les nostres muntanyes s'il·luminaven amb la joia del foc de camp, als dàncings de la costa es ballava la "conga", la "raspa" i el "rock and roll". La Catalunya interior era ascètica i la Catalunya del litoral era lúbrica o, si més no, atramuntanada. A la Catalunya interior s'hi accedia a cops de xiruca. A la costa, en canvi, s'hi anava en "sis-cents"...

... Pel "sis-cents" van brostar nous semàfors a l'asfalt i els nens ja no van poder sortir a jugar al carrer. A causa del "sis-cents", les carreteres ombroses de Catalunya van passar a ser únicament cintes de dol, per l'arboricidi que s'hi va abatre sobre els plàtans de les vores...

El 1958 Barcelona inaugurava el que havia de ser l'estadi de futbol més gran del món i, per celebrar-ho, la temporada següent el Barça guanyava la seva penúltima Lliga...

... Els ciutadans es van anar enclastant als vidres de les botigues d'electrodomèstics com uns captaires afamats d'imatges tremolenques i figures diminutes. La televisió havia arribat... A poc a poc, a les nits d'estiu, van anar sortint menys veïns amb les cadires al carrer...

​

pd M19

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (B)

Joan Barril​

... Recolzats a la barana dels Pirineus, milers d'excursionistes van deixar son i sou per les tarteres pirinenques d'Aneto, el Puigmal, Carançà amb l'únic objectiu de contemplar l'altra vessant de la muralla que separava dictadura i democràcia... l'excursionisme es convertia en la manifestació de lleure més important de la Catalunya dels cinquanta. I la veritat és que ningú no considerava que una marxa amb motxilla pels camins del país era únicament una manifestació de l'oci. En la precària mitologia nacional d'aquells catalans, l'excursionisme tenia quelcom d'acte de servei, com si l'incessant caminar de l'excursionista fos una manera de comprovar que les fites interiors que delimitaven Catalunya eren encara al seu lloc... Els avantpassats els havien llegat el Pedraforca, el Montseny, el Matagalls, la fageda d'en Jordà, el pla de Campllong o la serra de Prades i, cada diumenge, uns patriòtics pelegrins disfressats d'excursionistes retien homenatge a la història orogràfica del país, potser l'única història que tan sols podria ser amagada a cops de barrinada. En uns moments que tot continuava sent sospitós, que la llengua, la senyera i el cognom feien arrufar les celles dels tricornis, el paisatge de la Catalunya interior era l'únic manifest legal que els catalans duien escrit a la memòria. El catalanisme d'aquells anys va fer-se a peu, i les mans anònimes dels excursionistes van convertir cada cim i cada avenc en un pal on onejava la llibertat i la protesta.