pd 1806 "Deep state" i unilateralitats

(arafa...)

el deep state espanyol ( deep state es tradueix com a “estat profund” o “estat dins de l’estat”), format per les elits de la cúpula dels poders executius i judicial, alts càrrecs de ministeris i forces de seguretat, acompanyats per dirigents de partits, mitjans de comunicació de la capital i sectors de l’elit empresarial i financera.

En cas de crisi política greu, bona part dels membres del deep state probablement proposarien retornar a pràctiques dels estats autoritaris, suprimint drets i llibertats, abans que permetre que Catalunya es constituís en estat independent...

No importen gaire els costos d’imatge internacional, no importa gaire seguir fent el ridícul davant les institucions i els actors polítics europeus, no importa gaire que una majoria substantiva dels ciutadans de Catalunya segueixi desconnectada racionalment i emotivament de l’Estat. El que importa no és resoldre un problema, sinó simplement reprimir (els) que han rebutjat una unitat estatal considerada lògicament innegable i políticament inqüestionable...

Ferran Requejo

pd 1805 Som nació, però del tipus equivocat

(arafa...)

“Una nació no és l’avantsala d’un estat. Hi pot haver una nació sociològica, cultural, amb sentiment d’identitat col·lectiva (seria el cas de Catalunya), que no sigui la nació política que és la base d’un estat”... Som una nació, ens diu el doctor Borrell, però de les que no poden ser estats. Llàstima. I ho recolza en dades: al món hi ha moltes més nacions que estats.

Però fins i tot si admetéssim que no totes les nacions han de ser estats, em continuaria semblant inevitable que “tot grup social que senti que pertany a una mateixa cultura, llengua, societat, que tingui consciència d’ell mateix” (i estic citant Borrell parlant de com se sent català), no pugui acceptar de bon grat ser manat per una altre grup social que té una altra cultura, una altra llengua i una altra consciència d’ell mateix... I això és possible dins un estat plurinacional, però és incompatible amb ser part d’un estat nació. La idea que una nació cultural i sociològica pot no ser -pot renunciar a ser- nació política simplement no se sosté. Tota nació cultural i sociològica és política i viceversa. La necessitat de ser subjecte polític emana de la consciència d’identitat col·lectiva...

Albert Pla Nualart

pd 1804 Lliçons del cas Xavier Domènech

(arafa...)

Durant molt temps el personal polític es va reclutar entre els professionals: advocats, periodistes, professorat, metges, enginyers. Una elit intel·lectual, per dir-ho així... És possible que, des del punt de vista ètic, no fossin gaire diferents del conjunt de la població, però tenien una professió, un lloc al món, i no els calia la política per ser algú. Una raó per no caure en les temptacions fàcils... A poc a poc, però, la selecció del personal polític s’ha anat modificant; diversos factors hi han contribuït. D’una banda, l’acarnissament de la lluita política arreu; la desesperació que ha generat el creixement de les desigualtats porta moltes persones a votar per líders antidemocràtics, que prometen el que sigui i no tenen cap escrúpol per utilitzar la mentida o la força si cal. Més encara: no tenen altre propòsit que exercir el poder...  Amb la renúncia de la gent més vàlida, esdevenen governants persones que no són autèntics dirigents, que hi veuen una manera d’obtenir recursos i poder...

 

Nota: val al pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Llicons-del-cas-Xavier-Domenech_0_2089591045.html 

Marina Subirats

pd 1803 Inviolable

(arafa...)

 L'article 56.3 de la Constitució espanyola diu que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”... no he sentit cap argument sòlid que fonamenti moralment, políticament, aquesta inviolabilitat, que resulta molt estranya en el segle XXI. Per què convé al bé comú dels ciutadans que la figura del monarca estigui exempta de responsabilitat? Al rei sí que li convé, però ¿què s’hi guanya en bon funcionament i prestigi de les institucions, en equitat, en transparència, en justícia, consagrant aquesta estranyíssima excepció? Ni tan sols hi ha arguments utilitaristes -és injust, però útil- que tinguin alguna possibilitat de ser presos en consideració... Com tantes coses en la Constitució, són així perquè sí. Perquè no es poden debatre. Perquè formen part d’una transició que era, de fet, una transacció, i el pacte va ser deixar certes coses eternament fora del que és possible debatre. Perquè sí. Però ho diem als nens, de ben petits: perquè sí no és mai una resposta.

Vicenç Villatoro

pd 1802 La indiferència

(arafa...)

  Hi ha una cosa més escandalosa que els continguts hiperideològics, partidistes i insultants dels xats d’alguns jutges sobre el sobiranisme català: la indiferència amb què ho ha rebut el món polític i mediàtic espanyol. La majoria ha callat, una part ho ha trobat normalíssim i fins i tot una altra ho ha aplaudit com la reacció natural dels demòcrates en defensa de la Constitució... Però el tema de fons dels xats no és la independència de Catalunya, és la qualitat de la democràcia espanyola, la credibilitat democràtica de les seves institucions centrals, les que tenen l’obligació d’arbitrar serenament... La indiferència davant d’aquests xats no és un posicionament sobre la independència. És que el debat sobre el sobiranisme català ha servit com a coartada per no parlar sobre la qualitat de la democràcia espanyola o per assistir amb indiferència a la seva degradació.

Vicenç Villatoro

pd 1801 Per a en Papitu

... La mort és cruel: ens arrabassa persones que estimem i que ens estimen, posa el punt final a tants projectes, ens imposa la certesa que mai més podrem discutir amb els que ja no hi són, intercanviar convenciments i dubtes, sopar, menjar gelats i beure orxata en les nits caloroses d’agost, anar a les estrenes, xafardejar, criticar, riure i plorar per la situació del país i per la desaparició d’amics comuns. És cruel, sí. I a sobre, venjativa, perquè ens inunda amb un gavadal de records inconnexos, barrejats, coses que ja havíem oblidat del tot i que ara tornen amb tota mena de detalls, amb les olors, la temperatura de l’aire, els vestits que portàvem...

Narcís Comadira

pd 1800 El Papa predica sol

... vivim temps en què la fe es reclou en l'àmbit privat, d'on segurament no hauria d'haver sortit. I és així, amb la ciència liderant l'espai públic, i les creences confinades a casa de qui les tingui, quan raó i fe potser no són incompatibles. Com a societat, no podem prescindir de la ciència ni tampoc menystenir aquelles persones que, individualment, necessiten la fe per viure i sobreviure...

Albert Om