pd 2380 ¿Ens fa nosa el gènere?

 (arafa<d'1any)

Ser feminista, no fa tants anys, partia del convenciment que no hi ha cap base científica ni ètica per discriminar les persones per raó del seu sexe. És un feminisme que subscric. Per contra, no subscric un altre convenciment assumit fa menys anys per una part del feminisme i avui molt popular entre els més joves: que el gènere –tot el que se sol dir que diferencia els homes i les dones més enllà del més òbviament biològic– és únicament una construcció social. Crec, en canvi, que tot i ser en bona part una construcció social, la biologia (els gens i les hormones) hi juga, també, un paper crucial... veiem com des del feminisme més d’ara es reforça l’oposició home/dona, i es tendeix més a les afirmacions tipus “els homes destrueixen, les dones construïm”, que a divulgar la idea que dividir les persones en homes i dones i assignar unes qualitats i uns defectes morals a cada grup no té cap fonament. És reveladora la contradicció que implica veure en el gènere l’estereotip que discrimina i, al mateix temps, afirmar que si les dones manessin més el món aniria millor. Perquè això només es pot dir partint de la base que les dones –en general/de mitjana– tenen unes qualitats que les diferencien dels homes i les fan millors...Però veig que el més comú no és que reivindiquin el dret a tenir un gènere indefinit sinó que fan el que cal –amb grans sacrificis– per ser assignats a un dels dos gèneres, per més que es consideri un estereotip o una construcció social, fins al punt d’intentar-hi alinear el sexe biològic mitjançant hormones i operacions. Ni ser diferents ni ser minoria hauria de ser motiu per patir discriminació, però sempre ho ha sigut. I és comprensible que es vulgui negar que darrere el que es pot percebre com una condemna hi ha, també, una base biològica. Créixer humanament, però, passa per entendre que la diferència i la minoria ens enriqueixen a tots. No passa per negar que existeixen. 

Albert Pla Nualart, 25.4.21

pd 2379 Llenguatge "no sexista"? Demà m'afaitaràs

(arafa<d'1any)

La correcció política està arribant a uns nivells, arran de l’anomenat “llenguatge no sexista” o “llenguatge inclusiu”, que fan que... ens hem creat un problema on no en teníem cap. Teníem una llengua funcional i la societat era masclista. Ara la societat continua sent masclista i la llengua és menys funcional. Bé, no ens equivoquem, la llengua funciona, és quan no l’acceptem tal com és que falla... La llàstima és que, partint d'un objectiu noble i lloable, aquest llenguatge es presta a fer-ne escarni i, cosa encara pitjor, pot crear la falsa sensació que s’està canviant alguna cosa quan en el fons no canvia res... tot plegat parteix d'una identificació equivocada entre gènere lingüístic i sexe... la majoria de llengües del món no tenen l’oposició de gènere masculí/femení i això no fa que les societats que les parlen siguin menys masclistes. Tampoc el fet que un càrrec o un estatus social sigui de gènere femení fa que estigui més feminitzat: les autoritats, tot i que sempre han tingut gènere femení, han sigut i són sobretot masculines. D’exemples n’hi ha a cabassos. Però el missatge que fer servir el masculí genèric és discriminatori va fent forat inexorablement, encara que no tingui un fonament racional ni lingüístic... Com que ens estem carregant el que en lingüística s’anomena gènere no marcat, perquè creiem que massa sovint coincideix amb el masculí (no en el cas de panteres o víctimes ni en tants d’altres, però tant és) i això “ha perjudicat les dones”, ara en necessitem un altre, però només per a determinats noms, aquells en què el masculí gramatical es pot identificar amb el masculí humà. Per exemple, lingüistes ja estaria bé però fusters seria fusteris (o com decidim que ho fem). Però, llavors, ¿no cauríem en la mateixa suposada trampa? ¿No invisibilitzaríem les dones? ¿O no era per fer-nos “visibles” que ens hem obligat a desdoblar? I, doncs, ¿haurem de fer la fórmula triple sempre per no “discriminar”? ... Va, home, va, que fa temps que ens afaitem!      

Maria Rodríguez Mariné, 25.4.21

 

pd 2378 La memòria curta

 (arafa<d'1any)

L’estranyesa en relació al passat es fa molt evident avui dia... ¿No seria millor mirar cap al futur en lloc de remoure tant de sofriment?”. Les ombres del passat tornen. La memòria són totes les coses que no volem saber. Sobretot, el que no volem saber. Sapere aude : atreveix-te a saber. I doncs, quina frase més poca-solta per als temps que corren... L’espai que separa el passat i el present es fa cada vegada més ample. Fa mandra recordar. Els joves diuen que no s'ha de sentir nostàlgia. És dolent per a la salut. L’experiència del passat esdevé una absoluta raresa. No hi ha ruptures ni discontinuïtats, només l’immediat, aquí i ara. S'ha de fer tot de seguida, en una eterna sincronia. El WhatsApp, el tuit. Claudio Magris constata un fenomen de “memòria curta”...  La memòria llarga, en canvi, no guanya gairebé mai. Quan ho fa, és per rescatar les restes del naufragi, i per equivocar-se, no pas per endur-se una medalla... La memòria llarga que s’escriu fa com una punta de coixí, és enrevessada i terrible. Punxa si claves l’agulla al lloc que no toca. La memòria curta, en canvi, fa de mal dir...  

Anna Pagès, 25.4.21

pd 2377 Piketty, la revolució silenciosa

(arafa<d'1any)

Una altra forma de socialisme (Ed. 62)... Recupera la idea i la paraula socialisme, però hi dóna un significat nou: participatiu i descentralitzat, federal i democràtic, ecològic, mestís i feminista. I amb propietat privada i capital per a tothom, però més ben repartits, esclar...

Piketty llança altres propostes. Primera: estendre el sistema implantat a Suècia i Alemanya de cogestió de les empreses entre accionistes i treballadors, amb la meitat dels seients dels consells d'administració ocupats per treballadors. Tant a les firmes grans com a les mitjanes i petites. Als països on s'ha provat, ha potenciat el desenvolupament econòmic.

Segona: per corregir el fet que el 50% més pobre de la gent no té propietats, crear una herència mínima o dotació de capital per a tothom...Per a Piketty, el fet que tothom disposi de 100.000 o 200.000 euros de patrimoni canvia molt les coses: pots permetre’t rebutjar feines mal pagades, pots arriscar-te a muntar el teu negoci...

Tercera: per fer aquests canvis de justícia econòmica, fiscal i mediambiental, no cal esperar a una unanimitat mundial... En resum, Piketty proposa un “accés igualitari de totes i tots a l'educació, al treball i a la propietat, i també, a més, amb una herència mínima per a tothom, independentment dels orígens de cadascú”. El que en Arcadi Oliveres sonava utòpic, en l’economista francès sembla tangible.

Ignasi Aragay, 18.4.21

 

pd 2376 La casa dels avis

(arafa<d'1any)

La casa dels avis és dues coses: és una casa molt normaleta, on els meus avis estiuejaven i, finalment, van viure, i, per tant, és una memòria d’infantesa. També és una altra cosa, que és el seu somni que recull tota la seva visió del món. Per tant, per a ells era la caseta i l'hortet de quan eren joves. Però la casa dels avis també és allò que hi és sempre, és la cosa contínua, la cosa permanent, la cosa arrelada, i, per tant, a més de ser una casa amb parets és una metàfora de les coses que toquen a terra...Jo crec que el lloc ens fa, el lloc on som, el lloc on hem nascut, el lloc on volem anar...

 Jo soc de la generació que ha sentit dir a la universitat “catalán, idioma de la burguesía ”. I jo dic: “Hosti, vol dir?” És a dir, a casa meva es parlava català, els meus avis eren catalanistes separatistes, i eren un manyà i una nuadora, que va entrar a treballar a la fàbrica als nou anys...

M'ha sobtat l’extensió del silenci. A casa no se'n parlava i quan sortia Franco parlant a la tele feien una ganyota, però que no és notés gaire. Si preguntaves sobre la guerra, doncs xiulaven i miraven cap a una altra banda. Vaig pensar que això és por, és una patologia familiar, però porto tres llibres sobre coses com aquestes, en entorns molt diferents, i el silenci és compartit. És el silenci dels vençuts. Els vencedors devien anar cantant el Cara al sol pels carrers, però a les famílies de vencedors tampoc els havien explicat res... No és la por, és el dolor, i una certa voluntat d’encapsular el dolor i de no deixar-lo en herència. A la meva família és una descripció, però jo crec que hi ha una generació que la processó li va sempre per dins. 

Esther Vera entrevista Vicenç Villatoro sobre el seu llibre "La casa dels avis", 7.3.2021

 

pd 2375 La realitat bifurcada

(arafa<d'1any)

...

La qüestió del Consell per la República podria resoldre’s amb certa facilitat si hi hagués un acord de concepte i de relat. Però no hi és. Va quedar clar quan el portaveu de Junts, Albert Batet, va afirmar que “els principals èxits de l’independentisme en els últims tres anys” s'han produït a Waterloo. Una tal afirmació indica que Junts -o una part de Junts- s'ha aïllat de la realitat catalana. Pretendre “bifurcar” l’acció de govern, com va dir Batet, i subrogar tota l'acció exterior de la Generalitat a un organisme privat que té tot just 90.000 socis, que genera recel en bona part de l’independentisme, i indiferència en la resta del país, és un plantejament que com a mínim és poc democràtic i xoca amb la idea de Catalunya com “un sol poble”. En canvi, que els partits aprofitin l’actiu de Puigdemont com a símbol de la reivindicació catalana a Europa, i formin un comitè o organisme de caràcter antirepressiu, no governamental, amb una pota interior i una d’exterior és una pretensió digna de consideració.

Toni Soler, 4.4.21

 

pd 2374 Els teus pares et van tenir per força

(arafa<d'1any)

... Franco va entendre molt bé que la desaparició de la llengua feia desaparèixer, en gran part, la sensació de pertinença a un país propi. I no cal ser un dictador per entendre això. Els presumptes demòcrates que van venir després (i que tenen crims d'estat volant en cercles al damunt de les clepses) se’n van burlar, la van menystenir, però sense èxit. La normalitat, la naturalitat de l'ús de la llengua (cartells, la tele, llibres d'èxit, sèries, teatre...) és el que no es pot tolerar. La llengua ha de ser una cosa estranya, postissa, que faci gràcia, que sigui folklòrica, que serveixi per parlar amb els vells rurals. Per això, ara, les agosarades bromes –als vuitanta no haurien gosat– contra els rurals i els seus accents, confrontades als de la ciutat.

Empar Moliner, 10.4.21