E.E. 80 Preservem la dieta Vicenç Pagès

Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades...

Amb la mort de Vicenç Pagès es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que encara lluita per l'excel·lència d'una cultura catalana local i universal, dos adjectius inseparables...La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió...

Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural, un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders públics l’encertin a l'hora de subvencionar els que han d’ajudar a preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal, local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb passió la Maria Mercè Marçal, en Joan Solà, la Montse Gómez o en Vicenç.

Albert Pla Nualart, 4.9.2022

 

E.E. 79 Llarga vida al "Per molts anys!"

“Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys…”. Si heu llegit aquesta primera frase cantant, és que heu crescut amb el Super3. I segurament sou dels que encara poseu aquesta cançó a les festes d’aniversari...  els responsables de l’entranyable club infantil català van aconseguir el que tan sovint sembla impossible: que les formes tradicionals sonin modernes i, gràcies a això, pervisquin. Jo mateixa, de petita, reservava el “Per molts anys” per als meus avis. “En vida teva”, em responien. O “Per molts anys que ho puguem celebrar”. Tan bonic que és desitjar llarga vida i tan poc que t’importa quan no has sortit de l’ou… Doncs gràcies a la màgia del Super3, la pàtina d’antigalla va desaparèixer.I, esclar, quan ets conscient que dir “Felicitats!” és una manera recent (calcada del castellà) de felicitar algú pel seu aniversari, t’alces com el paladí del “Per molts anys”, malgrat que cada vegada més gent (catalanoparlant, eh!) et miri com si fossis d'un altre planeta quan els hi dius pel sant. I això que fins no fa pas tantes dècades aquí només es felicitava pel sant!. Ara bé, ¿ens hem de flagel·lar perquè cada vegada es diu més “Felicitats” o (oh, sacrilegi!) “Moltes felicitats”? A veure, són expressions que també han fet forat per donar l'enhorabona, i segurament a molts parlants ja no els resulten estranyes. O com a mínim no els grinyolen tant com el “Feliç Nadal” o les “Felices festes” o, valga’m déu, la “Feliç Diada” estampada en les imatges que circulen pels grups de WhatsApp. La felicitat s'ha cruspit la bonança i cada cop costa més sentir o llegir un “Bon ... el que sigui”.

Maria Rodríguez Mariné, 15.X.2022

 

E.E. 78 Llengua carnívora

Lluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l'ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi... Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l'escola no es continua treballant sobre la llengua viva, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d'una frase?... Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l'ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l'ús viu del llenguatge, més bé anirà la cosa... Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé. Ja fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística...

Jordi Llovet, 25.6.2022

E.E. 77 El supremacisme lingüístic castellà

El castellà sens dubte no és una llengua estrangera a Catalunya, on més de la meitat de la població la té com a materna i d’ús habitual, i on està reconeguda oficialment a l’Estatut, al costat del català. La seva massiva implantació respon a una imposició històrica coneguda i documentada, però la realitat és aquesta... Però si resulta obvi que el castellà no és una llengua estrangera a Catalunya (com ho són el francès o l’ucraïnès, per dir-ho fàcil), en canvi a Espanya sí que sembla que el català sigui considerat una llengua estrangera, rara, incòmoda. I no només això: genera acusades actituds d'intolerància... Així com Catalunya ha fet seva (per força) la pluralitat lingüística, Espanya s'hi resisteix amb ungles i dents des de fa segles. La Constitució de 1978 entronitza el castellà com la llengua comuna, i després posa en un sac totes les altres, sense ni tan sols donar-los nom. El missatge subliminal és que són de segona. I així se les tracta. Hi ha un evident deix supremacista en aquesta diferenciació... el nacionalisme espanyol s'ha convertit en constitucionalista,...  però mantenint en fons i forma els seus pilars de sempre: una llengua, una nació. I s'ha acabat el debat... A Espanya no hi ha pròpiament convivència de llengües, sinó suspicàcia i negació: la pluralitat idiomàtica espanta perquè nega la idea secular d'una comunitat homogènia. A Catalunya sí que hi ha convivència de llengües, un fet que no treu (o ho provoca?) que el català pateixi un greu procés de reculada. Si se'l vol salvar, cal fer-ne discriminació positiva i alhora és imprescindible que una majoria el senti com a patrimoni propi i tothom el respecti...

Ignasi Aragay, 9.10.2022

 

E.E. 76 El bonisme, un populisme

Un dels grans enemics de la democràcia és el populisme. El tendim a associar a l'extrema dreta, però pot emergir en tot el ventall ideològic. És populista qui s’omple la boca parlant de “la gent” i l’oposa als que en teoria la representen, “els polítics”... Un derivat perniciós d’aquest populisme és el bonisme que amara sovint l’esquerra...

... cap norma que suposi sacrifici sobreviu a una total sensació d’impunitat. Això explica, per exemple, que Barcelona, tot i ser netejada més sovint que algunes capitals europees, estigui molt més bruta. ¿La vols neta, Ada? No dediquis tants mitjans a netejar-la i dedica’n molts més a impedir que embrutar-la quedi impune. Encara que sigui desagraït, antipàtic i, sobretot, poc populista.

“No esperem civisme de qui no té el més bàsic i no se li respecten drets fonamentals”. D'acord. Però molts dels que no recullen la merda del seu gos no són precisament sensesostre. “La clau del civisme és l'educació i la pedagogia i no pas les sancions i la repressió”. De nou, d'acord. Però molt de les primeres (educació i pedagogia) sense prou de les segones (sancions i repressió) no resulta efectiu amb la naturalesa humana. La ideologia que ho nega és bonista, i el bonisme és una forma de populisme i, com a tal, també erosiona la democràcia. Perquè en una democràcia tan essencials són les normes com els mitjans per fer-les complir. No és pas això segon el que la distingeix dels règims autoritaris: la distinció –i mai s’hi aprofundeix prou– és que siguin debatudes i aprovades democràticament.

Albert Pla Nualart, 9.10.2022

 

E.E. 75 Junts, molt més que sortir d'un govern

... El Govern de coalició es trenca per aquesta manca d’unitat estratègica, per les ferides personals no tancades del 2017 i la pugna històrica per l'hegemonia.Però pel mig queden centenars de milers de votants d'Esquerra, Junts i la CUP que si van anar a les urnes el 2021 i no es van afegir a l’abstenció va ser pel convenciment que calia dir-li a l’Estat que la majoria del Parlament era independentista. Aquell 52% no ha estat mai operatiu i, a partir d’avui, l’operativitat és impossible...

Antoni Bassas, 88.10.2022

 

E.E. 74 Elogi de la tardor

Mai he pogut entendre aquesta passió per l’estiu. Sí, reconec que acostuma a ser l'època de l'any que tenim vacances ... Ara bé, si som totalment sincers hauríem de reconèixer que és la pitjor època de l'any per gaudir d'aquesta llibertat de moviments. Vull dir que no hi ha pitjor sensació d’estar fent el préssec que trobar-te al mig d’una capital qualsevol, després de dinar, amb trenta-vuit graus a l'ombra i sis hores més de sol, suant com un porc per carrers deserts amb la calba socarrimada mentre la resta del món fa la migdiada. Per no parlar de les nits en vetlla, amb aquestes finestres obertes que l'únic que et regalen és el so de la jovenalla o un exèrcit de mosquits famolencs que han confós la teva habitació amb un bufet lliure. Ho sento però no. Ja em perdonareu, però si per mi fos no em veuríeu el pèl en tot l’estiu...

No, a mi el que realment em fa trempar és la tardor. M’agrada gairebé tot d’aquesta estació amb tan mala fama. Els primers calfreds que t’esborronen el clatell i fan possible deixar de castigar el veïnat amb les teves cames peludes; la flassada al llit quan vas a dormir i t’arrauleixes amb la teva parella ben aferradet; el canvi d'armaris; el nen que per fi torna a escola i deixa de rondinar perquè està avorrit de no fotre res. Per no parlar de les pomes golden o les avellanes ben torradetes, o dels panellets, si pot ser de pinyons. I, sobretot, la sensació de melangia que t’envaeix, aquell moment quan et quedes fixat mirant pel vidre de la finestra un carrer que a poc a poc s'omple de fulles mortes amb tonalitats ocres i vermelloses, impossiblement boniques.

Lluís Gavaldà, 24.10.2020