pac 141 - parlar amb una persona

 Manel Fontdevila, 25.05.2025

pac 140 - L'ós bru i el pagès vermell

​L’ós bru ja està del tot reintroduït al Pirineu Català, perquè n’hi ha 47. El director general de Polítiques Ambientals i Medi Natural, Marc Vilahur, ja ha dit que cal "assegurar la coexistència d'aquesta espècie amb les comunitats locals" i que treballaran amb "projectes pilot amb collars intel·ligents amb l'objectiu de minimitzar els danys".

A l'època dels contes d​'abans, els caçadors eren “els bons”. Salvaven l'àvia de la Caputxeta i venjaven les set cabretes, obrint la panxa del llop, que dormia fent la digestió, i omplint-l'hi de pedres. De petita, aquest episodi cruel i terrorífic em feia pensar que segur que estava basat en fets reals. Ara, els caçadors tenen molt mala fama (però no la tenen els pescadors, en canvi). Hi ha espècies, com l'ós, el llop, el senglar o el cabirol (que a sobre és tan “mono”) que compten amb tota la comprensió i amor de la ciutadania no ramadera i pagesa. “Els pobres senglars no en tenen la culpa, de tenir gana i set”, et diuen els fans del capità Enciam i el coronel Tapioca. Però els pobres pagesos tampoc, de perdre la collita en una nit. Si hi ha óssos en llibertat hi ha d’haver, llavors, ovelles en captivitat?

“Minimitzar els danys”. Minimitzar què vol dir? Que no es mengin totes les ovelles, només unes quantes? No tinc la solució, ni vull que desapareguin les espècies. Però sempre penso que s’actuarà de veritat quan un ós, un senglar o un llop ataquin un capità Enciam o un coronel Tapioca. Perquè sorprenentment les ovelles i les gallines mortes no fan cap pena a ningú.

​Empar Moliner, 5.4.2025

pac 139 - Del 155 a Orriols

​VOX... és un partit que no només és feixistoide, sinó que pretén destruir el que queda de la catalanitat i convertir-nos en una mena de Pirineus Orientals espanyols.​.. La por, el populisme i la xenofòbia són riscos als quals els catalans no som immunes...

Qui més ha parlat d’Aliança Catalana no són els partits independentistes, sinó l’esquerra “constitucionalista”, és a dir, el PSC i una part dels Comuns, que ha vist que tenia al davant una ocasió perfecta per deslegitimar el sobiranisme català, al qual sempre, des dels anys del Procés, ha intentat penjar la llufa del supremacisme... El cas és que els cops de porra i els atacs a la sobirania del Parlament (després de tres majories absolutes independentistes) són la base sobre la qual una part del sobiranisme va decidir que ja n’hi havia prou de somriure i anar amb el lliri a la mà...

 en els últims anys, la fe en la democràcia, en la força del vot, ha caigut en picat a Catalunya. Si l’independentisme va ser ingenu, més ingenu encara és el PSC (i el PSOE, i el PP) si es pensa que, després de la indignitat de l'article 155, es pot “girar full” i sumir el país en una mena d’amnèsia col·lectiva que ens permeti retrobar la normalitat. Ans al contrari, una part de l'energia popular del Procés s'ha convertit en escepticisme i en abstenció; una altra part ha caigut a les urpes de la ultradreta autoritària, antiespanyola, antiimmigració i anti-woke (A.C.)...

El pròxim Parlament pot estar dividit en dos blocs, l’espanyolista i el catalanista, i cadascun d'ells fracturat en tres o quatre opcions que van de l'extrema esquerra a l'extrema dreta. La possibilitat de dur a terme polítiques unitàries, de llarg termini, quedarà molt disminuïda.

Toni Soler, 30.3.2025

 

pac 138 - Sempre surt el 36

El premi al vídeo de la setmana ha recaigut en la comissària europea de gestions de crisis, Hadja Lahbib, que ha arribat al cim de la fama amb la seva posada en escena glamurosa per recordar-nos de quin mal hem de morir.​.. el vídeo només pot haver estat obra d’algú amb dèficit d’empatia o d’un geni del màrqueting, perquè ha aconseguit que encara n’estiguem parlant. El cas és que tothom ha interioritzat que el món ha canviat per a nosaltres​... Per a vostè i per a mi​...

El món ha canviat, diuen. Interessant. I qui ha decidit aquest canvi? O és el resultat d’una loteria còsmica? És la suma d'un conjunt de forces d'origen independent que operen en direccions oposades i que donen una resultant inesperada cap a la guerra, o aquí, com diria Josep Lluís Núñez, sempre surt el 36? O sigui, ¿aquí sempre guanya la banca, és a dir la banca, els fabricants d'armes, les tecnològiques, les petrolieres, les farmacèutiques i altres sectors normalment afavorits?

“El món ha canviat”, “les coses com són”, “siguem realistes”, “això és el que hi ha” o “ens hem d’atènyer al principi de realitat”, i tots a comprar el kit de supervivència i potser aviat a fer instrucció militar. Ens ha costat Déu i ajuda (i dues guerres mundials) arribar fins aquí, i ja tornem a fer cara de carn de canó. I això que el 99,9% de la gent hi estem en contra.

Antoni Bassas, 29.3.2025

pac 137 - L'extraordinària vida de Zygmunt Bauman

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), inventor del concepte de "modernitat líquida"​... La seva vida va ser extraordinària... Què pensaria com a centreeuropeu jueu del que passa a Ucraïna i a Gaza? De Trump, Putin i Netanyahu? Estaria, ben segur, al costat de la llibertat i la decència humanes, tal com resa el Talmud: "Un home ha de ser sempre dels perseguits i no dels perseguidors" i és millor "ser maleït que ser el qui maleeix".​..

De la mare, efervescent i vital, va heretar el costum de plantar cara a la realitat; del pare, taciturn, de moral estricta i negat per a la vida pràctica, l’afany intel·lectual. Vivien a Poznan en condicions humils. Va tenir una infància de nen gras i jueu, sense joguines, amb pocs amics: "No anava en bicicleta, no nedava, no anava a patinar. Jugar a pilota ni m’ho plantejava: ningú no m’hauria acceptat com a membre del seu equip". Es dedicava a llegir a la biblioteca del barri... El primer dia d'institut li va caure al damunt "una allau de coces i cops de puny". Era, però, un estudiant brillant... I llavors van arribar els nazis. El mateix dia de la invasió, la família va agafar quatre pertinences i van pujar a un tren sota una pluja de bombes. Fins a entrar a Rússia els va passar de tot.

Al país dels sòviets, durant dos anys i mig, va passar molta gana, "vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana", però va poder seguir estudiant, ara en rus i a la universitat: física i matemàtiques. Fins que va ser acceptat a l’exèrcit polonès impulsat des d'Ucraïna per veterans de la Guerra Civil Espanyola. El dia que van entrar victoriosos a Varsòvia va plorar. Els vint anys següents van ser un lent trànsit de l'esperança a la derrota. Des de la condició de professor de filosofia, li va costar acceptar l'evidència de l’ideal comunista fracassat. "Quina diferència hi ha entre un comunista i una poma? La poma cau quan està madura, el comunista madura un cop ha caigut", fa l’acudit. Anys després, famós i respectat, també marcaria distàncies amb la llibertat capitalista i se seguiria declarant socialista.

La mirada líquida de Bauman va forjar-se a foc lent a través d’uns principis tan sòlids com antidogmàtics, de posar la persona per sobre del sistema i la nació. Lector voraç i addicte, dotat d’una memòria extraordinària i d’una gran capacitat de treball –cada dia s’asseia davant l'ordinador a escriure des de les sis del matí fins al migdia–, els seus records ens serveixen avui com a advertència contra el rumb autoritari i xenòfob que està agafant un món on s'escampen com la pólvora visions fortes, simplistes i maniquees. "Traçar la línia entre el nosaltres i l’ells fa que esborrem la línia entre el bé i el mal".

Ignasi Aragay comenta el llibre: 

La meva vida en fragments de Izabela Wagner. 29.3.2015

 

pac 136 - Créixer cap avall

​... La immigració no és un mal per se, però pot ser un mal si és la conseqüència d’un model econòmic basat en el turisme i en els seus sous baixos. Hem de poder parlar d'això​...

Catalunya està en una situació social i econòmica complicada, i això no només és fruit dels seus propis errors... sinó també de les seves limitacions en l'àmbit polític, i l'espoli cronificat dels seus recursos públics... la dependència política de Catalunya continua sent el principal escull per construir un model econòmic i de benestar plausible...

La caiguda en picat de la natalitat, combinada amb l’arribada massiva d'immigrants per cobrir la demanda d’ocupació en sectors com les cures o el turisme, han impedit un creixement harmònic, la cohesió social i la protecció del medi ambient... El nostre estat del benestar està tensionat, el model educatiu és un fracàs sense pal·liatius i la llengua catalana, el principal factor d’identificació del nostre país, ha experimentat una reculada tan dramàtica com inevitable ...

Rodalies de Renfe ens recorda cada dia –cada dia!– que en lloc de vertebrar Catalunya ens hem vist obligats a sufragar la connectivitat del Gran Madrid i la faraònica concepció de l'Espanya radial de gran velocitat. Tot això ha passat davant la impotència, per no dir la indiferència, de les elits catalanes, les mateixes que van aplaudir la repressió del sobiranisme...

La transformació que necessita Catalunya per ser un país viable, que cuidi els seus ciutadans –els vells i els nous–, que els permeti aspirar a un sou digne i un habitatge decent, que preservi el seu patrimoni cultural i ambiental, que animi els emprenedors i els creadors, que mantingui la seva identitat, etcètera. Continuar “creixent”, quan el creixement és cap avall, és un suïcidi col·lectiu. I renunciar a la política amb majúscules –és a dir, a la sobirania, en el grau que sigui– és un error que pagarem molt car.

Toni Soler, 16.3.2025

 

pac 135 - Catalunya i el problema dins de l'islam

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner​... el principal problema de l’islam és el mateix que va contribuir a la seva esplendor a l'Edat Mitjana: la llei islàmica... La xaria (llei islàmica), i sobretot els codis jurídics que la fixen, són un tancament: passen al davant de les lleis civils i les condicionen a l'hora de regular la vida dels ciutadans de molts països. Històricament, el musulmà considerava que la seva religió era menys legalista que la jueva i menys laxa que la cristiana... Això ja no és així...

Partint de la manca de dades fiables, es pot situar el percentatge de població musulmana a Catalunya entre el 5% i el 8%, al voltant de les 500.000 persones. Entre elles, el salafisme estaria entorn del 10%. I encara dins el salafisme, el jihadisme (que defensa la via política i la violència) és clarament minoritari. Això no vol dir que no hi hagi perill... Hi ha persones, sobretot dones, que pateixen l’opressió dins d'aquesta religió...

L’islam no està creixent més a Catalunya del que ho fan altres religions minoritàries... Segons dades del 2020, l’evangelisme és aquí el segon credo amb més centres (el primer, esclar, és el catolicisme): en té 778. Les esglésies evangèliques han crescut un 131% des del 2004 (n’hi havia 341). Pel que fa a les mesquites, n’hi ha 284, amb un creixement del 104% (139 el 2004)... De llocs de culte dels testimonis de Jehovà n'hi ha 115, de budistes 68 i d’ortodoxos 57...

L’islam no té un cap visible i té dos corrents enfrontats, el majoritari sunnita (més del 85%) i el minoritari xiïta... També hi ha el sufisme, una mena d’espiritualitat esotèrica. El xiisme té una estructura clerical. Els sunnites, en canvi, no tenen clergues, sinó imams civils que exerceixen el càrrec com una feina, contractats per la comunitat. L’islam continua sent un gran desconegut. És fàcil distorsionar-lo i simplificar-ne la realitat, com fan Vox i Aliança.

Ignasi Aragay, 16.3.2025