"Si alguna cosa passa és perquè pot passar. Rajoy ha fet el que ha
fet perquè ha pogut. Perquè la Unió europea l'hi ha permès, tot i que
amb matisos, i perquè la societat espanyola l'hi permet. La societat
espanyola, en el seu conjunt, és capaç d'avalar la intervenció per la
força a Catalunya. És el que hi ha."
Suso de Toro
dimecres, 29 de novembre del 2017
dijous, 5 d’octubre del 2017
pd 1130
ARA dissabte, 30 de setembre del 2017
EL QUE TU I JO SABEM (i 2)
Toni Güell
He vist mitjans mentir fins a desbordar Orwell. He
tornat a veure que l’enaltiment del feixisme i les agressions dels
feixistes als carrers i a les xarxes surten a Espanya, aquests dies com
gairebé sempre, de franc. He vist mitjans espanyols anomenar “ciutadans
amb banderes espanyoles” els ultres de diverses concentracions. He vist
membres de les forces de seguretat de l’Estat aplaudir simpatitzants que
els feien la salutació feixista...
...
He vist confirmar-se que el govern del PP havia muntat una policia secreta per perseguir adversaris polítics. He vist que s’intentava fer recaure la querella contra els manifestants del 20-S en el jutge que engarjola titellaires.
...
He vist l’Estat imposar als Mossos el comandament d’un coronel de la
Guàrdia Civil que va presentar-se com a voluntari per col·laborar en el
cop d’estat d’un altre guàrdia civil, el qual, aquests dies, ha
qualificat de cop d’estat el referèndum català.
I m’he vist, com salta a
la vista, en serioses dificultats per condensar en frases comprensibles
tots els sarcasmes continguts en els fets que he vist.
dimecres, 4 d’octubre del 2017
pd 1129
ARA dissabte, 30 de setembre del 2017
EL QUE TU I JO SABEM (1)
Toni Güell
He vist taxistes, tractors, castellers, estudiants,
estibadors, educadors, bombers, veïns i el públic del Liceu abduïts no
tant per idees com per fets materials: que un tribunal hiperpolititzat
va trinxar un Estatut aprovat per dos Parlaments i referendat amb dos
milions de vots, i que això va anar seguit d’una ofensiva de
recentralització contrària al pacte constitucional.
He vist l’autonomia desaparèixer a mans del govern central, sense l’aprovació del Congrés i en un vist i no vist.
He vist el nepotisme, fet Tribunal de Comptes, imposar multes milionàries als que van promoure un procés participatiu no vinculant.
He vist que es requisaven cartells de particulars; que s’intimidava
ciutadans i periodistes obligant-los a identificar-se; que es violava el
secret postal; que es tancaven llocs web per motius ideològics i sense
notificació prèvia; que es bloquejaven comptes bancaris de colles
castelleres; que en domicilis privats, seus de partits polítics i
empreses es practicaven escorcolls i detencions sense ordre judicial o
amb l’ordre d’un jutge que després es desentenia de l’operació policial.
He vist periodistes europeus preguntar al portaveu de la Comissió
Europea per tot això, i he vist l’ONU cridant l’Estat a respectar els
drets fonamentals a Catalunya.
dilluns, 2 d’octubre del 2017
pd 1128
ARA dissabte, 17 de juny del 2017
SENSE COMPLEXOS
Empar Moliner
El fiscal general de l’Estat, que té un cognom
predestinat (es diu Maza), ha dit unes paraules que m’apresso a
reproduir mentre contemplo la planta pebrotera que tinc, ufana, a la
taula on escric: “La fiscalia actuarà sense complexos contra els
voluntaris del referèndum de l’1 d’octubre si considera que s’incompleix
la llei”. De moment, però, ha advertit que això és (atenció a la frase)
“una mera hipòtesi que no s’ha produït”. Naturalment, amic. Una
hipòtesi no pot haver-se produït perquè llavors ja no seria una
hipòtesi.
Sense complexos. Em sorprèn que digui
“sense complexos”, perquè, sincerament, si una cosa no té el govern
d’Espanya són complexos a l’hora d’actuar. No n’ha tingut mai. ¿Que s’ha
de declarar la guerra de l’Iraq? Sense complexos. ¿Que s’han de posar
els peus a la taula del president dels Estats Units, perquè allà on vas
fes com veuràs? Sense complexos. ¿Que s’ha de dir que el Prestige
són uns fils de plastilina? Sense complexos. ¿Que s’ha de dir que la
corrupció del PP són casos aïllats? Sense complexos. ¿Que s’ha d’enviar
l’Ana Botella a parlar en anglès per provar de dur els Jocs Olímpics a
Madrid? Sense complexos. ¿Que s’ha de pagar per no acollir refugiats?
Sense complexos. ¿Que el Banc d’Espanya diu que dona per perduts (per perduts!) 39.542 milions públics del rescat a la banca?
Sense complexos. ¿Que s’ha de firmar un acord amb en Florentino Pérez
perquè, si la guingueta petroliera que ens ha muntat no funciona, l’home
cobri? Sense complexos. ¿Que s’han de pagar “favors” als països, com
admeten, perquè malparlin del referèndum de Catalunya? Sense complexos...
dimecres, 27 de setembre del 2017
pd 1127
ARA dissabte, 17 de juny del 2017
FE D'ERRADES
Vicenç Villatoro
FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant sí) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.
FA UNS DIES, en aquest mateix espai, vaig escriure que a hores d’ara, pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, només hi ha dues opcions en catàleg: la independència (votant sí) o deixar les coses tal com estan (votant no, no votant o impedint que es voti). M’equivocava. L’article era un intent de dir que l’anomenada tercera via, del tot respectable, que passaria per millorar el finançament, fer les infraestructures que calen i garantir el paper del català, havia estat treta del catàleg per l’immobilisme de l’Estat. I això ho continuo creient. Però em vaig oblidar (d’aquí la fe d’errades) de la quarta via: no deixar les coses com estan ni millorar l’autogovern, sinó recular. I si la tercera via no és ara en el catàleg de les possibilitats reals, la quarta (la reculada) sí que hi és. Potser fins i tot més que quedar-nos com estem. El finançament empitjora, les infraestructures no es volen fer i sembla que el Constitucional ara vol refer a la baixa el paper social del català. Per tant, les dues opcions realment presents serien la independència o la reculada. Un amic meu unionista em deia: si no haguéssiu plantejat la independència, ara no us trobaríeu amb la possible reculada. Li vaig respondre: si no haguéssiu plantejat la reculada (en temps d’Aznar), potser ara no us trobaríeu amb la possible independència.
dilluns, 25 de setembre del 2017
pd 1126
ARA dissabte, 17 de juny del 2017
L'ESTAT, ADDICTE AL MENYSPREU
Antoni Bassas
UNA PERIODISTA pregunta al ministre portaveu espanyol que per què els Mossos no són integrats a l’Europol i l’Erzaintza sí, quan tots dos cossos policials ho reclamaven des de feia temps. I que per què no es poden convocar 500 places noves dels Mossos (només 50) si estem en màxims d’alerta terrorista. I el portaveu, amb cara de “Què dius ara!”, contesta que no en té ni idea, del que li pregunta, però que sortint de la sala de premsa de la Moncloa procurarà informar-se’n, i tot dit amb l’ofici que dona estar assegut a la cúspide de l’Estat, repartir premis als aplicats (bascos) i càstigs als díscols (catalans), i pensar en el gintònic que es prendrà abans de dinar. Quan diuen que faran servir la llei es refereixen a la llei de l’embut. Quan conviden a ocupar-se del que afecta la gent, volen dir la seva gent. L’Estat ja ha desconnectat de Catalunya fa molt de temps
UNA PERIODISTA pregunta al ministre portaveu espanyol que per què els Mossos no són integrats a l’Europol i l’Erzaintza sí, quan tots dos cossos policials ho reclamaven des de feia temps. I que per què no es poden convocar 500 places noves dels Mossos (només 50) si estem en màxims d’alerta terrorista. I el portaveu, amb cara de “Què dius ara!”, contesta que no en té ni idea, del que li pregunta, però que sortint de la sala de premsa de la Moncloa procurarà informar-se’n, i tot dit amb l’ofici que dona estar assegut a la cúspide de l’Estat, repartir premis als aplicats (bascos) i càstigs als díscols (catalans), i pensar en el gintònic que es prendrà abans de dinar. Quan diuen que faran servir la llei es refereixen a la llei de l’embut. Quan conviden a ocupar-se del que afecta la gent, volen dir la seva gent. L’Estat ja ha desconnectat de Catalunya fa molt de temps
(Publicat el dia dels atemptats, però escrit un o dos dies abans)
dissabte, 23 de setembre del 2017
pd 1125
ARA diumenge, 10 de setembre del 2017
FER EL QUE CAL FER (i 2)
Toni Soler
ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris.
ESTÈTICA. També es podrà dir, en algun cas amb pena, d’altres amb alleujament, que la mítica frase d’Unamuno -“ Os pierde la estética ”- ha passat a millor vida. L’estètica ens ha perdut tant, i durant tant de temps, que ens ha privat de tota opció de victòria davant d’adversaris experts, d’Olivares a Aznar, que saben que l’estètica només compta si és l’ornament de l’èxit. Ara ja no. Ara la por tarradellista a fer el ridícul s’ha vist substituïda per la determinació de fer el que cal fer. Al Parlament es va votar el que calia votar i, com diu Andreu Barnils, els catalans emprenyats han canviat de bàndol. Cal recordar que la tramitació de l’Estatut del 2006 va ser estèticament impecable; que les manifestacions de la Diada han estat massives, netes, pacífiques, somrients; que la gent ha fet tot el que calia, estèticament, per posar en mans de les institucions el poder per satisfer les seves demandes. Davant del dilema entre obeir aquesta massa democràtica i somrient, o bé doblegar-se davant la dictadura dels uniformats i els reglamentistes, el govern català ha fet el que tocava. I si ha estat matusser, dubitatiu i maldestre, també ha estat valent, i honest, i profundament democràtic, cosa que no poden dir molts dels seus adversaris.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)