pd 1976 Catalunya, estrangera

 

(arafa...)

 Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què com a aliè o estranger. L'esport és un d'aquests mons emocionals. I es pot veure com l'opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre tota la comunitat exalta el que considera èxits propis... El mateix ha passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i fins i tot rival. Per a bona part de l'opinió publicada, Catalunya no forma part d'Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud colonial, preludi històricament de les independències.   

Vicenç Villatoro

pd 1975 Votar decència

 (arafa...)

Veig el mapa polític català com una sèrie de capes concèntriques. En el nucli hi ha el bloc independentista, amb ERC, JxCat i la CUP (o el Front Republicà). Més o menys la meitat de la població, amb una tendència natural al creixement que s’està veient alentida per una suma d'errors i deficiències ... En una segona capa hi ha el bloc autodeterminista, que seria la suma dels anteriors i els comuns; una majoria qualificada que té com a punt comú l'autodeterminació i que debat opcions que van de la independència a l’Espanya confederal. I hi ha una tercera capa, que és la majoria absolutíssima del país, que jo anomeno el bloc de la decència i inclou també el PSC ... que no està d'acord amb la repressió, ni amb l’empresonament dels líders de l’1 d'Octubre, i que vol que s'obri un diàleg sincer i ambiciós sobre el futur polític de Catalunya.

Fora d'aquesta gran majoria hi ha el trio que assumeix o empara la ultradreta -Ciutadans, PP i Vox-, que a Espanya aspira a la majoria, i per fer-ho ha sacrificat tota aspiració a la centralitat catalana. És el trio de l’insult, de la mentida sistemàtica, de la mala educació, del conservadorisme ranci i de l'amenaça permanent cap a les institucions, la llengua i, en general, el caràcter distintiu de la nació catalana. A més, i a través del blanqueig de Vox, aquests partits són la porta d'entrada dels elements més nocius de l'extrema dreta -el nacionalisme, la xenofòbia, el masclisme, l’autoritarisme, etc.-. La primera obligació que tenim com a catalans és arraconar aquesta hidra de tres caps i impedir la seva influència tòxica en la vida política del país.

Toni Soler

pd 1974 La transmissió del saber i les TIC

(arafa...)

... l'esquema de l’anomenada classe magistral. Quan hi ha algú que en sap molt d’una cosa i uns quants que en saben molt poc, escoltar en silenci i intentar entendre el que explica el que en sap és l’estratègia més efectiva per transmetre aquell saber. Les interrupcions i preguntes dels que no en saben -justament perquè no en saben- solen ser impertinents: dispersen, emboliquen, fan perdre el temps. Acabada l’explicació, ja en comencen a saber prou per fer preguntes interessants.

El desprestigi de les classes magistrals -de tot el que demana temps, silenci i concentració- no només és una tràgica realitat en el món educatiu... en qualsevol disciplina, hi ha uns pocs que en saben molt i uns molts que en saben poc i que del fet d'escoltar -amb temps, silenci i concentració- els pocs que en saben molt en depèn que el saber es transmeti. I no parlo només d’escoltar-los en viu i en directe. Parlo, sobretot, de llegir el que escriuen. Perquè això és exactament llegir un llibre o un article científic: deixar que algú s’expliqui llargament mentre l’escoltem amb la màxima atenció...

I el problema és que el que ens fa humans és la cultura, és a dir, una acumulació endreçada dels sabers de les generacions que ens han precedit. Sense aquesta cultura, som només animals salvatges. Una cultura que, sent com és l'esforç de moltes vides, necessita especialistes: persones que en saben molt de poc. Però també bons mestres i pedagogs que ensenyin a distingir el que és valuós de la xarlataneria. Cal, en definitiva, que els que en saben ensenyin als que no en saben sense haver de competir per guanyar la seva atenció entre milers de missatges alternatius.

Albert Pla Nualart

 

pd 1973 Estrasburg no és la solució

(arafa...)

... Aquesta esperança no lliga amb la realitat del que és i el que pot fer aquest tribunal internacional. L'última paraula sobre si Junqueras i la resta són innocents o culpables la té el Tribunal Suprem, ningú més. En aquest assumpte la seva decisió és irrevisable...

Aquest tribunal no pot anul·lar una sentència espanyola. Les seves decisions són merament declaratives. Com a màxim, la llei espanyola permet que, eventualment, arran de la decisió europea es revisi la sentència condemnatòria. En el cas del dret a un judici just, aquesta revisió significaria tan sols que se’n tornaria a dictar una altra que no repetís els defectes de forma, però que els tornaria a condemnar...

... si els líders independentistes aconsegueixen que el Tribunal de Drets Humans els doni la raó, els efectes d’aquesta sentència seran exclusivament polítics i morals. Una condemna internacional a Espanya. Amb això els presos no es lliurarien de la presó. Encara queden jutges a Estrasburg, però les seves sentències no són obligatòries...  

Joaquín Urías

 

pd 1972 S'ha acabat la màgia

 (arafa...)

En el món independentista hi ha qui predica que la solució de tot és la unitat. I, certament, no se m’acut cap raó per creure que la unitat no sigui la millor fórmula per aconseguir un objectiu complex. Però, si qui ho repeteix com un mantra no explica com es fa aquest camí, el concepte queda buit de contingut. En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític... Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces... Col·lectivament, hem fet una part molt important del camí, però encara queda la més dura; queda aquella en què un mal càlcul o un excés de confiança pot impedir fer el cim...   

Carles Mundó

pd 1971 L'infern català (i 2)

 

(arafa...)

(... continuació)

La societat catalana del Procés està igual de fracturada que la d’èpoques recents o passades. O, dit d'una altra manera: la capacitat de convivència s'ha mantingut en el conflicte. ¿Recorden l'oasi català durant la República? Conscients de la nostra diversitat, sabem lidiar amb les diferències. Si no fos així, ja s'hauria produït una autèntica trencadissa. Si el catastrofisme que escampen la Cayetana i l’Arrimadas fos cert, no es podria sortir al carrer, faria temps que ens estaríem atonyinant els uns als altres. En canvi, la vida segueix, no diré que plàcidament però sí pragmàticament. Una cosa és la realitat mediàtica i dels discursos polítics, i una altra de ben diferent el que passa a les feines, l’escola, les famílies i entre amics. No podem donar carta de naturalitat a l'apocalipsi imaginària. Sant Jordi segueix sent Sant Jordi i els llaços grocs formen part, senzillament, d'un paisatge de protesta cívica. Una democràcia madura, en lloc de criminalitzar i judicialitzar la dissidència, l’hauria de fer seva, d’integrar. Però no. Hi ha una Espanya que no només no accepta la seva pluralitat, sinó que la demonitza: han inventat un infern català com a autojustificació del fracàs de la seva modernitat.

Ignasi Aragay

pd 1970 L'infern català 1

 

(arafa...)

tot: https://www.ara.cat/opinio/infern-catala_0_2223977619.html

... El tripartit de la dreta nacionalista espanyola s'ho ha permès tot, absolutament tot, obscenament tot. Catalunya, la seva bèstia negra, s'ha convertit en una impune diana multiús. Aquells que només hagin rebut els missatges de Casado, Rivera i Abascal a hores d'ara deuen pensar que a les províncies del nord-est la vida és un infern, que s'hi desenvolupa una mena de sorda guerra civil, on uns pocs herois espanyols resisteixen l’ofec totalitari d'una massa xenòfoba abduïda i antidemocràtica que els odia, els assenyala, els margina. A l’escola s’imposa el català com a eina descarada d’adoctrinament... Tot i que la realitat ho desmenteixi... ha quallat la idea de fractura. ¿Està avui Catalunya més políticament i socialment dividida que, per exemple, durant els anys del pujolisme i l’antipujolisme?... La societat catalana fa més d'un segle que no és culturalment homogènia ni ho tornarà a ser. També fa molt que és políticament complexa. Les esquerres sempre han estat riques en matisos i sovint fratricides (anarquisme, comunisme, socialisme, socialdemocràcia) i les dretes tres quarts del mateix (democristians, liberals, conservadors, ultres)...  

(continuarà...) 

Ignasi Aragay