pd 2014 Quin estiu! (1)

 

(arafa...)

... ja fa molts anys que els gais han aconseguit que les lleis del nostre país, aquestes almenys, els protegeixin amb tota mena de garanties: l'homofòbia és avui tan castigada com les actituds hostils o insultants envers les dones. Llavors hom es pregunta: ¿Cal continuar manifestant-se per uns drets ja consolidats? ¿No seria millor que aquestes mostres de fervor homo es produïssin, malgrat el risc que això comportaria, en països i societats en què aquests drets encara no s'han aconseguit?

I encara més: ¿per quina raó aquests festivals gais estan dominats per un exhibicionisme que frega la impudícia, amb cossos tots iguals, que semblen fets amb un motlle de fer pastissos -les famoses “pastilles” del tors-? ¿Per què no hi tenen cap lloc els homes d'una certa edat, en nom de la igualtat universal dels gais respecte als heterosexuals, i de tots els gais, grans i petits, joves i vells, guapos i lletjos, entre si? És un misteri.

O no n’és cap: hi ha una certa tendència dels activismes gais de Barcelona a l’espectacle, com està succeint d’altra banda en tants altres aspectes de la vida cultural de la ciutat. Però un servidor, que no presenta cap sospita d’enemistat amb el món gai, ans tot el contrari, es preguntava en veure determinades imatges a la televisió, si allò no s'assembla més a un mercat de la carn que a una manifestació d’éssers raonables...

Jordi Llovet

pd 2013 La cara fosca d'Espanya

 

(arafa...)

Ni la tristor ni l'emprenyament ni l'odi són obligatoris. La felicitat tampoc, esclar, però posats a triar... Tanmateix, els humans som força clarividents a l'hora de veure els mals i més gasius amb les coses bones; tant, que a vegades la bondat ens avergonyeix. D’una banda empaitem obsessivament el propi benestar, sigui físic o espiritual, i de l'altra fàcilment ens deixem arrossegar per la cara fosca, per l'atracció del mal, la transgressió... El dubte és bo fins que et paralitza.

Els humans catalans sobiranistes, o simplement els amants de la llibertat i la democràcia plenes, no tenim ara marge per a la paràlisi. Tampoc per a l'odi... haurem de fer un esforç per no instal·lar-nos en la ràbia i l’emprenyament, per no deixar-nos arrossegar per la cara fosca. Davant la injustícia consumada contra els presos polítics, molts sortirem al carrer fent un esforç per mantenir el rumb, la serenitat, l'ànim sencer. Sens dubte al món hi ha situacions molt més dramàtiques, però aquesta ens toca de massa a prop...  L’anticatalanisme és la benzina històrica de l’espanyolisme. En lloc d’acceptar la catalanitat, per existir Espanya, al final, sempre necessita negar-la. Abans amb les bombes, ara amb les porres, la Constitució i el Codi Penal...

https://www.ara.cat/opinio/revenja-ja-se-quedar_0_2324767530.html

Ignasi Aragay

pd 2012 Focs d'octubre

(arafa...)

... A vegades... Voldria que els joves, i jo, jove metafòric assimilat, no deixéssim mai d’encendre i mantenir ben viu el foc metafòric de la nostra disconformitat i de la nostra lluita per canviar les coses, per sortir al pas de les terribles injustícies dels estats autoanomenats demòcrates i civilitzats, per sortir al pas de la seva corrupció, del seu conformisme interessat. On ets Europa? Que dorms?

Desgraciadament ja no tinc vint anys. En tinc gairebé quatre vegades més i ara el que em toca és anar preparant l’equipatge per al viatge definitiu. Però deixar el meu país tal com es troba m’és una causa de dolor profund. Pensar que no veuré el final feliç de tot això em produeix una tristesa infinita. Però em conforta que els joves mirin endavant i que no cedeixin. Els joves i el seu foc metafòric són la nostra penyora d’un futur més just...

Narcís Comadira

pd 2011 Desconfiar de la justícia

 (arafa...)

Que la gent protesti per una sentència vol dir que desconfia de la justícia. Que creu que els seus criteris no tenen res a veure amb els valors i els interessos de la societat. I com que la justícia és un pilar essencial de l’Estat, la desconfiança en la justícia esdevé desconfiança en l’Estat... l’Estat intenta compensar la desconfiança que genera amb una onada de fervor patriòtic... Deia Maquiavel que el príncep ha d’intentar ser estimat, però si no ho és, haurà de ser temut. Traduït a llenguatge d’ara, l’estat es legitima per la confiança dels ciutadans. Però quan perd la confiança, només s'aguanta per la por. A Catalunya ja ha decidit generar més por que confiança. A Espanya, és qüestió de temps. La desconfiança ja hi és.

Vicenç Villatoro

pd 2010 La fractura semàntica

 

(arafa...)

La sensació que els catalans catalanistes que veuen mitjans catalanistes perceben la realitat de manera del tot diferent dels espanyols espanyolistes que veuen mitjans espanyolistes pot haver arribat a un punt de no retorn. I espanta bastant ser conscient que aquesta impermeable incomprensió és massa sovint el pròleg de la violència. S'arriba a la violència quan el diàleg es fa impossible, i el diàleg es fa impossible -mai ens cansarem de repetir-ho- quan s’utilitzen les mateixes paraules amb significats diferents. Hi ha una fractura a molts nivells, però és la fractura semàntica la que garanteix la incomunicació i converteix éssers humans en enemics.

L’enemic, al final, és el bàrbar i el bàrbar és aquell que quan parla no s'entén res, no té llenguatge i, per tant, no és humà...

Tota nació que vol ser estat és percebuda com una amenaça per l’estat al qual pertany, però també la perceben així tots els estats amb nacions a dintre. I tots plegats conspiren per fer-la incomprensible i menyspreable des de la complicitat semàntica. Per exemple, dient-li nacionalista... La nació que vol ser estat clama pel dret a l'autogovern dels que senten que comparteixen història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. ... L’estat que vol ser nació vol convertir el que és divers i plural en uniforme destruint identitats, història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. Destruint democràcia...

Albert Pla Nualart

pd 2009 El poble salva el poble, i viceversa

(arafa...)

... els polítics no estan fent la seva feina, tot és culpa seva. L’equidistància situa al mateix pla el mal polític empresonat i el mal polític que té la clau de la garjola. Enmig del marasme, emergeix el poble, en cursiva, i certs autoproclamats representants del poble, amb un certificat d'autenticitat que s'han donat ells mateixos. Se'ls pot culpar? Potser no, veient com ha estat l’última dècada... Davant la inacció, el politiqueig, el retrocés de les llibertats, l'absència de perspectives falagueres en l’àmbit econòmic, ¿qui gosa retreure res al jovent que renega del sistema (econòmic, democràtic, monàrquic, autonòmic)? Però això no vol dir que aquest poble sigui més poble que el que vota a les eleccions, el que es queda a casa o el que expressa el seu descontentament de forma no-violenta. És aquest poble el que continua anant a votar amb fe, el que ens salva del poble que massa sovint pretén parlar -a crits- en boca de tots. Però, malgrat tot, els partits polítics, tan desorientats, tan afàsics, tan mesquins, més val que entenguin que si no fan dintre seu una revolució com la que té lloc a fora la història els passarà pel damunt. I s’ho hauran guanyat a pols...

Toni Soler

 

pd 2008 Reinserció

 

A la Constitució, la llei general penitenciària i els documents del govern espanyol, al definir els objectius del sistema penitenciari, el terme que més surt és reinserció social. Es parla també de rehabilitació “per preparar-se amb èxit per a la nova vida que els espera quan surtin”. I es fa servir menys reeducació, un terme de ressò orwellià i totalitari. La paraula que no surt mai, en cap paper, és penediment. Segons els textos, l'objectiu del sistema penitenciari no és que la gent es penedeixi. (Ho era dels tribunals inquisitorials que volien que els heretges abjuressin dels seus errors.) En conseqüència, seria incomprensible que ara el Suprem negués el tercer grau als presos polítics dient que no han assolit els objectius demanats. No se'ls pot demanar penediment, perquè no és un objectiu. Reinserció en la societat? Rehabilitació per tornar-hi amb èxit? Ho tenen de sobres, perquè mai no han deixat d'estar inserits en la seva societat: són a la presó per això. Els objectius teòrics proclamats es compleixen amb escreix. Si se’ls demana una cosa que no consta en els objectius deu ser perquè, més enllà dels escrits, algú pensa que les presons no són per rehabilitar i reinserir, sinó per castigar, humiliar i forçar la rendició.

Vicenç Villatoro