pd 2112 Lliçons virals (2)

(arafa...)

Centralisme. I és que això d’anar unidos està molt bé com a consigna patriòtica, sobretot en un país amb tendències centrífugues, com és Espanya; també ajuden a aquest noble objectiu les batudes desinfectants de l'exèrcit a l'aeroport del Prat o les compareixences de militars emmedallats elogiant l'esperit castrense de la població. Però quan s’intenta portar l’unitarisme més enllà, passa el que passa: el govern espanyol es reapropia de les competències autonòmiques, impedeix prendre mesures d'impacte local, requisa material i se l’emporta cap a Madrid en una absurda burocratització de la dinàmica assistencial, i prohibeix el tancament dels focus de contagi perquè “ el virus no sabe de fronteras ni territorios ”. Perquè, com dèiem la setmana passada, les pandèmies demanen una governança global, però després són les administracions més properes al territori les que han de menar un combat que demana agilitat i precisió. Tot això, a Espanya és impossible...

Esquerres. Si tot això -recentralització, unitat, militars fent rodes de premsa- ho hagués fet un govern del PP, tindríem les esquerres nacionals posant el crit al cel. Però com que ho ha fet el govern de PSOE i Podem, les seves filials catalanes s'han posat sense dubtar-ho al costat dels seus socis i han acusat la Generalitat de “deslleial” per intentar anar més enllà del que diu Madrid en matèria de confinament. Però en el cas que algú estigui amoïnat per l'estómac de comuns i socialistes, que no pateixi gaire; dimecres es van empassar el discurs del rei Felip sense immutar-se. Per tant, la seva solidesa digestiva està acreditada. No ho oblideu, galifardeus sense estat ni sentit d'estat: amb les coses importants no s'hi juga.

Toni Soler 22.3.2020

 

pd 2111 Anhelem un altre començament

 (arafa...)

... No ens podem tocar, no ens podem olorar, mantenim les distàncies, quasi no ens mirem. Només queden les paraules, i encara, gasius, les fem anar amb prudència, engabiats en la nostra angoixa, desconfiats. ¿Es pot viure així, sense contacte físic, sense carícies ni besades ni abraçades? Aviat ens haurem de dir: “Així ens estimàvem”. Abans de l’epidèmia, el món era incert, també, però espontani i lliure. Podies anar on volies, fins i tot podies gosar tocar un desconegut. Quins temps, aquells. Qui hauria dit que els enyoraríem?

Ara ja no. Prohibit arriscar, estimar a l’atzar, imaginar... Com fer del nostre racó de món, del nostre pis, de la nostra soledat acorralada, un espai de llibertat i estimació? ¿Tornarà mai la vida a ser la d'abans? ¿Sabrem gaudir en el futur del que teníem i no apreciàvem? L’epidèmia també són totes aquestes preguntes que acompanyen el daltabaix sanitari, econòmic, educatiu, cultural, esportiu... L’epidèmia va més enllà: qüestiona no només el sistema d’organització política i social, sinó també les nostres il·lusions, la nostra intimitat, el sentit que donem a l’existència, la capacitat d’estimar, ho qüestiona tot. Ho hauria de qüestionar tot...

Anhelem un altre començament.

Ignasi Aragay 22.3.2020

pd 2110 La vida breu

 (arafa...)

L'estat del benestar, juntament amb una sanitat pública molt competent, han acostumat les poblacions dels països desenvolupats a considerar que viurem tant com els grans patriarques de l'Antic Testament -cap no arriba als mil anys, però s'hi acosten- i que la mort és una cosa que només agafa la gent que no té memòria ni del passat ni del futur. Mentrestant, tots nosaltres, els supervivents, perseverem en la idea, desmemoriada, que la mort no existeix. Però la vida és sempre breu... la vida és efímera i la mort segura. ... “¿Per què ens queixem de la Natura? S’ha comportat benignament: la vida, si saps emprar-la bé, és llarga. Però l’un és dominat per una avarícia insaciable, l'altre està aqueferat constantment en treballs inútils; l’un és donat al vi, l'altre llangueix en l’oci...  viviu com si haguéssiu de viure sempre, que no us acut mai el pensament de la vostra caducitat [...] Perdeu el temps com si fos cosa sobreïxent i abundosa [...] Temeu com a mortals, però desitgeu com a immortals totes les coses..." ( Sèneca, De la brevetat de la vida)

Jordi Llovet 21.3.2020

pd 2109 Ser soldat

(arafa...)

...

Es pot demanar que cadascú sigui heroi, que cadascú sigui àngel, es pot demanar de tot, però que surti el cap de l'estat major de la defensa a demanar que cadascú sigui soldat “en aquesta guerra estranya” és tota una altra cosa. Em sembla lletgíssim, desencertadíssim i de molt mala educació. La metàfora de la guerra, sincerament, sobra, perquè fa molt amables les guerres literals. A mi, que em considerin “soldat” m’ofèn profundament. Ser soldat és ser obedient, és ser peó, és ser carn de canó, és no preguntar-se res, és tenir fe cega. Ser soldat no és divertit, és creure en la jerarquia, és creure que no tots som iguals i que tenim gent per damunt nostre. Ser soldat és desfilar, ser soldat és dir “Sí, senyor”, ser soldat és ensenyar una arma i de vegades fer-la servir, ser soldat és poder ser castigat per no tenir les botes netes, ser soldat és poder castigar un element de mobiliari urbà perquè algú hi ha tingut un accident. Ser soldat és tot això i jo no en tinc cap ganes.

Empar Moliner 21.3.2020

pd 2108 Sense estalvis

 (arafa...)

La gent que tenia uns estalvis modestos al banc és avui força més pobre que fa un mes. El valor dels seus estalvis s'ha encongit... I el seu endeutament no ha baixat. I les seves expectatives d’ingressos sí. Això vol dir que una part del que quedava de la classe mitjana té avui una preocupació molt forta pel seu futur. Diuen que la classe mitjana és la que demana només salut, feina i un raconet per als imprevistos. Tot això està en perill. I en molts casos es tracta de gent gran que se'n refiava... Segur que és molt pitjor posar-se malalt i témer per la vida o perdre-la. Però em fa l'efecte que les persones que han vist encongir-se els seus estalvis i a qui se'ls diu que no els treguin ara dels bancs, que tal com han baixat un dia pujaran, no han sentit ni una paraula tranquil·litzadora, ni un gest de comprensió, ni una mesura que tinguin la sensació que els afectarà positivament (vull dir, que impedirà que les coses els vagin encara pitjor). Se suposa que la pandèmia, tan terrible, un dia passarà. Però l'endemà, una societat sense classe mitjana o amb una classe mitjana prima i desesperançada, és una societat que fa por.

Vicenç Villatoro 21.3.2020

pd 2107 Una oportunitat de creixement

 (arafa...)

Una conclusió inevitable davant la crisi del covid-19 és que només alguna forma de govern global pot afrontar amenaces globals. L’ONU o l’OMS -símbols globals sense poder- només poden gesticular davant les grans potències nacionals. El repte del segle XXI és construir una governança mundial efectiva sense que això constrenyi ni violenti els drets individuals.

En totes les religions, però especialment a la Bíblia, les plagues s'han llegit com a advertiments que obliguen a desfer camins equivocats. Si els valors dominants en el model econòmic vencedor de la Guerra Freda sacralitzen la cobdícia com a font de riquesa i condició necessària de llibertat, el covid-19 -un avançat del canvi climàtic- ens força a entendre que només pensant en tothom ens podrem salvar nosaltres: que en la insolidaritat no hi ha futur; no hi ha ni hi haurà -en tots els sentits de la paraula- humanitat. 

... el que ens ha fet tan vulnerables a un organisme microscòpic són els nostres valors. És perquè ens aïllem i ofusquem en el nostre petit benestar... Però és també perquè continuem permetent que l’interès privat escanyi i precaritzi el públic...

Una part dels balanços acabaran dient que estalviar la mort d’uns milers de persones no justificava fer tant mal a l’economia... Aturem-nos un moment a pensar en el mal que “l’economia” -això que ells anomenen “l’economia”- ens està fent a tots. Decidim-nos a decréixer d’una vegada en tot el que no necessitem per a res i, lleugers d'equipatge, comencem a créixer com a persones.

Albert Pla Nualart 29.3.2020

pd 2106 Lliçons virals

(arafa...)

...com deia Bill Gates fa anys en una conferència que s'ha fet -precisament- viral, “si han de morir 10 milions de persones en els pròxims anys és molt més probable que sigui per una pandèmia que no pas per una guerra”, perquè els governs han invertit molt en dissuasió nuclear i no tant en la prevenció de malalties contagioses...

Qualsevol conclusió és precipitada, però hi ha elements que ja des d'ara semblen incontestables. El primer, la necessitat d’una governança global per fer front a problemes d'abast planetari; si pel coronavirus s'aconsegueix prendre consciència d'això, és possible que els governs nacionals en el futur siguin menys egoistes a l'hora de tractar reptes col·lectius com els refugiats o la crisi climàtica...

Una altra lectura indispensable d’aquesta crisi és que el sector públic, aquí i arreu, ha de tenir la fortalesa necessària per protegir la ciutadania...  el coronavirus ha demostrat també que l’autonomia és una eina molt limitada per fer-hi front... Sens dubte, no és el moment ideal per reprendre una ofensiva sobiranista. Però no oblidem les apel·lacions de Pedro Sánchez a la unitat nacional, quan va anunciar l’estat d’alarma: dono per fet que quan aquesta crisi passi, moltes veus a Madrid posaran la crisi del coronavirus com a exemple de la necessitat d’una recentralització. A Espanya el nacionalisme també és epidèmic i cal estar preparats per respondre-hi.  

Toni Soler 15.3.2020