... l’Onze de Setembre ha tret unes 50.000 persones al
carrer, amb més joves que mai; és una xifra respectable en el nostre
desmenjat present...
Un nou sondeig preveu l’ascens fulgurant d’Aliança Catalana. En
conjunt, el Parlament tornaria a tenir una majoria absoluta
independentista, que no serà operativa perquè hi ha un abisme polític i
moral entre els que hi podrien estar implicats. Si serveix de consol, el
bloc “espanyol” és igualment inútil (a menys que el PSC es vulgui
suïcidar pactant amb PP i Vox)... no pensàvem en l’Orriols quan, després de l’empresonament dels líders
independentistes, cridàvem “S’han acabat els somriures!” També Andreu
Nin, l’abril de 1931, va escriure: “La nostra revolució no
serà tan alegre”. Perquè la independència, com qualsevol revolució, és
un afer seriós. Però l’Orriols no té res de seriós, més enllà de la seva
solemnitat ridícula. El seu discurs, a més de ser un fracàs ètic del
catalanisme, és una distracció i un engany...
Abans de tornar-hi, el Procés ha de ser un record i
una lliçó, res més; i l’essencialisme ultra ha de passar avall, com una
febrada...
l'anunci que va divulgar el Barça en la Diada, d’impacte mundial, és un
model a seguir, també per als que detestem el futbol com a metàfora. El
Barça d'avui dia combina èxit i identitat d'una manera inusual en aquest
país. Es regeix per principis engrescadors i accessibles: anar a
guanyar sempre, servar els orígens, unir talent nostrat i global, i no
arronsar-se davant l’autèntic enemic. L’enemic, per als culers, no és
Lamine Yamal sinó Florentino Pérez: heus aquí una manera didàctica
d’explicar les coses a un votant d’AC.
L'esport és un dels grans constructors d’identitat en el món, i per això
el Barça és un actiu d'una transcendència enorme, perquè el seu èxit
internacional, com el de l'obra de Gaudí, no s'explica sense el seu
origen. Va directe, sense intermediaris, de Catalunya al món. El poder
tradicional –que és a Madrid– ho contempla amb incredulitat i ràbia.
