pd 859

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016​

​ACCEPTAR LA MALDAT (i 2)

Sara Berbel

​(...continua)

​... I per què la nostra forma de comprensió no pot entendre el mal?

... Ens resulta tan dolorós pensar que el mal està present​ entre nosaltres que preferim no veure'l i amagar-lo sota el nom d'una malaltia. Vivim en una època en què la filosofia humanista (i la psicologia positiva que se'n deriva) s'ha centrat en el que és positiu dels éssers humans sense contemplar els aspectes foscos que continuen sent-hi presents... El mal està enquistat en les persones, forma part del nostre ADN i cal identificar-lo i posar-li nom per intentar acotar i delimitar els seus devastadors efectes.

... les persones no hem canviat tant des de les èpoques antigues, per molt que ho hagin fet la ciència i la tecnologia.

Malgrat la dificultat de la definició del bé i del mal, i de les seves connotacions religioses, a la nostra societat ens hem dotat d'uns valors ètics que ens permeten sostenir la vida en uns nivells mínims de benestar i cohesió. Aquelles persones que es desvien d'aquests valors no necessàriament són malaltes: poden ser egoistes, cruels, dolentes, totes elles característiques intrínseques als éssers humans, i hem de poder identificar-les per desenvolupar estratègies que ens permetin neutralitzar-les, per educar diferent, per socialitzar millor, per evitar al màxim el dolor que no volem anomenar.

pd 858

​ARA dissabte, 13 de febrer del 2016

ACCEPTAR LA MALDAT (1)Sara Berbel

​... les persones tendim a considerar malalties aquells fets que ens costen d'entendre a causa de l'elevat grau d'egoisme, odi, ressentiment, crueltat o, senzillament, maldat, que comporten.
...

Tanmateix, per poc que reflexionem ens adonarem que no hi ha cap malaltia que impulsi obligadament a abusar de nens, nenes i adolescents sinó en tot cas un desig de poder i plaer incontrolat que no contempla els altres com a persones sinó com a objectes. Observarem que cap depressió obliga a assassinar 140 persones sinó que, per contra, estarem cometent una enorme injustícia si posem sobre les persones amb depressió la sospita i l'estigma de ser possibles agressores. De la mateixa manera, s'ha comprovat un cop i un altre que els homes violents contra les seves parelles no pateixen cap tipus de malaltia sinó una ideologia molt interioritzada que els fa considerar-se superiors en tot i amos de les seves dones, la vida de les quals tenen la potestat de decidir. És a dir, les malalties poden ser-hi presents però no són les causants últimes dels actes d'abús i crueltat sinó que és la maldat mateixa d'algunes persones l'origen d'aquests comportaments.
...

(continuarà...)

pd 857

ARA, 10 de maig del 2011

UN RISC DOBLE

Toni Soler

Amb independència de la mesquinesa argumental que l'empeny, l'aposta del Partit Popular per fer de la immigració un dels eixos de la campanya electoral li pot sortir cara. En primer terme li donarà alguns vots de més, suposo. Posar noms i cognoms forasters (de fora de la nació espanyola, s'entén) a una sèrie de problemes socials abstractes és una solució simple però efectiva. En lloc de parlar d'atur, habitatge, seguretat i serveis socials és molt més senzill clamar amb veu irada que nosaltres (els espanyols, s'entén) ja hi érem abans; però com que la resta de partits catalans -que tenen com a matriu comuna el catalanisme integrador- no han caigut en la trampa, el PP es pot trobar el 22 de maig enfortit però isolat. A Badalona, que és la seva gran aposta, PSC i CiU ja s'han compromès a no pactar amb Xavier García Albiol, la qual cosa el condemnarà a l'oposició. En qualsevol ciutat catalana amb cara i ulls, amb polítics responsables, la possibilitat de donar part del poder municipal als populars és la pitjor de les opcions que es contemplen. Dit això: la millor manera de desactivar el populisme del PP és impulsar a escala nacional una política d'immigració realista, ferma i solidària. I recordar, de tant en tant, que el primer que va obrir les portes de bat a bat va ser José María Aznar, en l'època del boom econòmic espanyol.

pd 856

​ARA 17-11-2012

EL TEMPS DELS "SINVERGÜENSES"

Albert Sánchez Piñol

​...

La qüestió és que el partit de la senyora Sánchez-Camacho pot anular TV3 a València, excloure el català de l'administració pública a les Illes, castellanitzar els topònims balears; de fet, segons els amics aragonesos de la senyora Sánchez-Camacho, aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. Els coreligionaris de la senyora Sánchez-Camacho poden fer tot això i més impunement. I aquests, justament aquests, vénen a dir-nos que el catalanisme amaga armes massives de destrucció lingüística contra els Garcia o els Sánchez...

... Si el meu iaio aixequés el cap faria servir una paraula catalaníssima: "sinvergüenses... els benvolguts lectors saben que no m'agrada parlar de política, ni tan sols de l'actualitat, però quan la malvolença s'alia amb l'estupidesa no hi ha terme mitjà: si callem concedim...

...

Patia Rimbaud pel temps dels assassins. Però aquells temps van passar, com esperem que algun dia passi el temps dels "sinvergüenses". Podria replicar Sánchez-Camacho que ella el que voldria que passés és l'independentisme; que es diluís, desaparegués per sempre més. I mirin, aquí m'agradaria comentar-li que el seu somni no és del tot impossible: l'endemà mateix de la independència no hi haurà ni un sol indepen-dentista.

pd 855

ARA, 10 de maig del 2011

ELS RISCOS DE JUGAR AMB FOC

Editorial

D'entrada una evidència: hi ha una problemàtica associada a la immigració. Seria miraculós que l'absorció de més d'un milió de persones en una dècada s'hagués produït sense cap tensió en el nostre estat del benestar. Existeixen focus en què la convivència és complexa, no cal dir-ho, però també és cert que molts sectors econòmics i la mateixa seguretat social s'han beneficiat de l'arribada de mà d'obra forana. El problema es planteja quan, per interessos purament electorals, un partit atia la por al nouvingut, vincula col·lectius sencers amb la delinqüència o promet il·lusòries expulsions massives com a recepta fàcil per acabar amb el crim. El PP de Catalunya, en el seu intent de fer-se un lloc en el món municipal amb un missatge de caire xenòfob, juga amb foc i posa en perill una convivència que no és producte de l'atzar sinó de l'esforç de molts.

pd 854

​EL PUNT  21 de febrer del 2009   

ENCOMANA PERÒ NO MANIS

​Manuel Castaño

Per fer veure que es fa alguna cosa a favor de l'ús, clarament minvant, del català, heus aquí una campanya: «Encomana el català». Ho diu com si fos una malaltia. I recomana als catalanoparlants no canviar de llengua quan han de parlar amb un immigrant, cosa que, és cert, moltes vegades fan d'esma. Això es deu a una memòria històrica plena de garrotades i a un present força penós. Entre les garrotades soft d'avui dia hi ha la del qui ni tan sols es digna advertir del seu desconeixement del català i simula que no hi sent fins que no se li parla en la llengua que prefereix, o la del qui compensa la seva ignorància enumerant cofoiament les llengües que sí domina, donant a entendre que la nostra és irrellevant, o la del qui diu que sí se li pot parlar en català però a cada paraula fa eh? eh? eh? fins que se'n surt amb la seva per esgotament del contrari. Acostumats que la primera paraula en català sigui l'última, la majoria dels catalans prefereixen anar de dret al gra. Culpabilitzar-los és la manera més ràpida de desentendre's del problema. Aquesta campanya reincideix en el mètode iniciat als anys 80 amb l'eslògan «El català depèn de tu». Sempre s'ha dit que una mitja veritat és la pitjor mentida. Ningú no pot rebatre que és cert que depèn de nosaltres i no, per exemple, dels tahitians, però al català, emprenyat i cansat, li agradaria veure alguna vegada alguna campanya adreçada a tots els altres, als qui davant tot el que és català, ni saben ni contesten.

pd 853

EL PUNT AVUI dimarts, 15 de setembre del 2015

"EM SENTO TREPITJADA COM A CIUTADANA I COM A PAÍS"

Núria Terés  Ex-militant d'ICV i ex-regidora a l'Ajuntament de Girona

Dani Vilà

Núria Terés ha seguit el camí d'altres companys de partit en els darrers mesos i ha deixat ICV. Ha estat regidora a l'Ajuntament de Girona, on va assumir les àrees d'educació i cooperació. Va entrar a la formació com a independent i els últims anys n'era militant.

Es proclama independentista des de sempre, però diu que la línia presa per la direcció l'ha allunyat dels seus ideals nacionals.

...

"Hi ha hagut alguns fets importants de decepció. Fa dos anys va aprovar ICV una resolució on es reconeixia Catalunya com un estat i s'instava a fer un debat intern per veure la posició. Però aquest debat no s'ha fet mai i això m'ha influït molt"...

...

"Sempre he pensat que es fa política de moltes maneres i, per tant, la meva dimensió política pot passar per un partit polític o no"...

"L'objectiu és la independència de Catalunya i establir unes bases per construir un país i entenc tots els partits que s'han ajuntat i la societat civil que s'hi ha unit".

...

"M'imagino una Catalunya on la diferència entre els que tenen i els que no tenen, entre els que saben i els que o saben... sigui mínima".

...

"Dol molt deixar el partit... sobretot perquè hi ha grans persones, però ara em sento més lliure".

(En memòria)