pd 1699 la farra criminal (1)

(arafamesdunanyimig)

 

​... ​ja ho deia Brecht: hi ha jutges absolutament incorruptibles a qui res ni ningú pot incitar a impartir justícia. I en curtes hores hem vist com se succeïen distintes resolucions judicials que ens recorden com és de llarga i antiga la impunitat, la doble vara de mesurar i la indecència indissimulada del poder.​..  Tothom és igual davant la llei, però la llei –i els qui la maneguen– no és igual davant tothom... ​la justícia no és deliberadament miop ni erràtica: pel que condemna –i pel que absol–, pel que persegueix –i pel que exalça–, per qui allibera –i per qui empresona– la coneixereu... Agustí d’Hipona 'reloaded': si dels governs traiem l’acció de la justícia només queda una colla de lladres i pirates. ... 

David Fernàndez

pd 1698 Nadales digitals

(any 1994, en fa vint-i-cinc)

Escric aquestes ratlles pensant en les noves zones de vianants i l'allau de nadales que s'hi presagia. ¿A quina rambla o carrer engalanat ens caurà a sobre el ruixat de simbombes digitals i campanades electròniques, i quants bemolls cladrà tenir per sofrir-lo? Les nadales, com tants altres signes nadalencs, han caigut en mans d'especuladors de les il·lusions, que han transformat un patrimoni popular en un producte de mercat on totes les adulteracions són possibles. Banals, indigestes, espúries... ¿Es tornarà a produir, aquest Nadal, la simbiosi sinistra de sintetitzadors barats, arranjaments carrinclons i veuetes picarol? No ho vulguin els àngels allà a la Glòria, ara per ara desnonats.

Josep Pujol i Coll

pd 1697 Nadal

(fa 25 nadals)

... Avui, més que cap altre, és un bon dia per compartir amb aquelles persones que han deixat una petjada profunda en la suma dels nostres dies, de somriure amb els seus gestos feliços, d'escoltar, generosos, les seves il·lusions, de sentir-nos tremolar l'esperit amb els seus temors, d'esbandir-nos plegats el dolor amb l'esperança, d'enyorar amb gratitud els que ens falten i de tornar la melanconia serenor. Només els que són capaços d'aquesta receptivitat poden apreciar que la taula d'aquest dia no és un amuntegament de gules i vanitats, sinó un àgora particular on el valor dels matisos supera l'aparatositat de l'escenari.

Enric Serra

pd 1696 Un Nadal estrany

(ja fa dos anys!)

Serà un Nadal estrany... ens reunirem al voltant de la taula amb la gent que estimem. L’haurem guarnit -o no- amb la vaixella bona i les copes de cristall. Tindrem a prop un arbre -o no-, potser farcit de llaços grocs, i, d’aquesta manera, el menjador de casa agafarà un cert aire d’insurrecció i de revolta. Cantarem nadales -o no- i barrejarem, com sempre hem fet, los peces en el río amb el fum, fum, fum. Farem cagar el tió -això sí- perquè, malgrat tot, per damunt de tot, cal preservar la il·lusió dels més petits.

En algun moment del dia, mentre cantem o mentre mengem l’escudella, o potser mentre obrim els regals i algú va arreplegant els papers de colors vistosos i els va ficant tots a dins d’una bossa perquè el menjador no quedi fet un caos, tindrem un record per als nostres morts. Serà un instant agredolç, a mig camí entre la tristesa de l’enyor i l’escalfor que ens acompanya sempre que hi pensem.

Però serà un Nadal estrany. Perquè després del bon dinar, de les nadales, dels regals i dels ulls esbatanats dels menuts quan aixequen la manta... tindrem inevitablement un pensament per a aquells que, enguany, no hauran pogut tenir res de tot això. Potser no els coneixem personalment, però els sentim propers. Perquè ens representen, perquè els vam escollir perquè miressin de fer realitat el nostre somni. És un encàrrec immens, aquest de fer realitat l’anhel de tanta gent. Requereix un gran coratge.

Són a la presó o lluny de casa, i aquesta injustícia ens revolta cada dia. I quan s’acosten les festes de Nadal, encara una mica més. Tal com ens ha passat quan hem perdut una persona estimada o estem passant un moment difícil per qualsevol motiu.

I contra aquesta aflicció no hi ha cap antídot que no sigui la nostra pròpia capacitat per protegir-nos els uns als altres, per compartir el que sentim, per estimar-nos. Aquest és, sense dubte, el veritable esperit nadalenc. Serà, però, un Nadal estrany.

Sílvia Soler

pd 1695 Nadal

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula... Ja no s’envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l’any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs... La cultura del país s’ha evaporat...

Narcís Comadira

pd 1694 Nou clima, noves perspectives?

(arafamesdunanyimig)

... el nou govern Sánchez no ens permet deixar de ser escèptics, perquè no farà cap pas en fals, especialment en la qüestió catalana... intencions i prou, amb maquillatge federal, com fa 15 anys. Hi haurà bona educació en lloc de macarrisme, perquè el PSOE això sí que ho té; però esperar-ne alguna cosa més és apuntar-se al realisme màgic... Una rebaixa de la tensió és indispensable perquè Catalunya recuperi l’alè i perquè tothom recompongui files, renovi lideratges... sense la necessitat de malgastar totes les energies a reaccionar als greuges i a les humiliacions diàries... Però no podrem arribar a aquest punt de, diguem-ne, normalitat, si no s’arriba a una solució per a tots els represaliats pels fets d’octubre. Hi ha moltíssima gent a Catalunya, més enllà i tot del 47% de votants independentistes, que exigeix que es posi fi a una situació humiliant i inhumana com la dels presos. En aquest punt cal ser inflexibles i insistents fins a l’extenuació.

Toni Soler

pd 1693 Torneu-vos-en a casa

(arafamesdunanyimig)

... S’omplen la boca de democràcia i participació per negar-la: delegueu, delegueu, que ja hem arribat. I acateu, sobretot acateu: adheriu-vos, desafectes. I cap a casa, va. Però acatar concretament què? La injustícia? Esparveren les crides a l’espera de la calma -quina?-, al retorn a la tranquil·litat -de qui?- i al regne de la neutralitat a l’espai públic, com en tot cementiri... Mirat dialècticament, capgirant el discurs inquisidor del poder, hi ha motius mínims per a la celebració. Si tant ordenen disciplinàriament que ens en tornem cap a casa és perquè saben del cert que seguim al carrer, i que la lluita -per una societat mínimament decent, com diria Isaiah Berlin- sempre continua... Ho saben ells i ho sabem nosaltres: la capacitat de resistència, persistent i resilient, de moltíssima gent és avui inversament proporcional al que anuncien... I no, no pensem tornar-nos-en a casa. És el que voldrien. Evidència desobedient: a peu de carrer tant com calgui fins que fem tornar a casa els únics que hi han de tornar i que mai no ho faran sols. En Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, l’Oriol Junqueras, el Quim Forn, la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, en Raül Romeva, el Josep Rull i en Jordi Turull. I en Carles, la Clara, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Marta, l’Adrià i l’Anna Gabriel. Perquè fins que ells no tornin a casa, nosaltres tampoc ho podrem fer. Ni valdrà la pena fer-ho.

David Fernàndez