pd 2052 Terroristes

(arafa...)

El projecte de desactivar el sobiranisme català amb la fórmula aplicada amb un cert èxit a Euskadi passava per una paraula clau: terrorisme. Calia vincular independentisme i terrorisme. No era senzill; el moviment independentista havia demostrat per terra, mar i aire la seva vocació pacífica, fins al punt que l’absència de violència –constatada per tribunals internacionals– havia dut a rebaixar a sedició el que es presentava com una rebel·lió. Però el projecte es mantenia viu. I l’intent de presentar l’independentisme com a terrorista es va consumar a través de l’anomenada operació Judes i de la presentació de Tsunami Democràtic com un moviment terrorista. S’havien detingut terroristes i hi havia un moviment terrorista clandestí en marxa. No gaires setmanes després, el globus s'ha desinflat. Els suposats terroristes estan sortint de la presó d’una manera estranya però que com a mínim sembla incompatible amb la terrible gravetat dels delictes que se’ls imputaven... Però el mal és que, mentrestant, hi ha gent que ha patit. Un munt de notícies, rellegides avui, semblen una immensa innocentada. Però, i això també és terrible, no se’n retractarà ningú.

Vicenç Villatoro

 

pd 2051 President Sassoli

(arafa...)

... En general, Europa ha fet els ulls grossos davant de les actuacions espanyoles d’escassa qualitat democràtica. Ha estat molt tolerant, però ha evitat afegir-s’hi. Ningú no ha parat els peus a Espanya, però tampoc ningú -ni Alemanya, ni Bèlgica ni la Gran Bretanya- ha volgut ser-ne còmplice actiu. Com a molt, passiu. Però potser a Europa se li ha acabat la paciència. Ja sabem que el cas català els incomoda, i que tothom preferiria que aquest problema no existís. Tinc la sensació que, implícitament, havien dit a Espanya: tancarem els ulls una estona perquè feu el que cregueu que heu de fer per solucionar-ho, però quan obrim els ulls volem que estigui solucionat. I quan han obert els ulls no estava solucionat. Al contrari, estava pitjor. Pot ser que a Espanya se li estigui acabant el crèdit...

Vicenç Villatoro

 

pd 2050 Soc antic: la ciència m'ha colonitzat

 (arafa...)

... En aquesta sensació de ser antic he trobat aquests dies una aliada: Najat El Hachmi. Vint anys més jove que jo, però gloriosament antiga, la Najat afirma en el seu magnífic i coratjós Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62):“Segons aquest corrent [postmodern] hi ha un feminisme, anomenat blanc occidental, que vindria a ser un instrument de dominació colonial més que una proposta d’emancipació de les dones. [...] Si ets blanca no parlis perquè ets una privilegiada que sotmet la resta de les dones. [...] Vaig quedat tota parada en descobrir per primer cop que la validesa del discurs feminista no era aplicable a qualsevol realitat, a qualsevol lloc, a qualsevol dona. Aquesta manera d’entendre el feminisme ha fet furor”. L’embat del relativisme contra la universalitat, la reducció de fets biològics a construccions socials i l’equiparació de la ideologia a la ciència és, clarament, un embat contra la raó i l’humanisme: nega la naturalesa humana i ens retorna a l’obscurantisme. I està molt connectat, si s'hi reflexiona una mica, amb aquests activistes -tan postmoderns- que assalten les granges de pobres pagesos per emportar-se'n conills en lloc de fer accions de protesta, per exemple, contra els creuers que enverinen la salut dels barcelonins per fer més bilionaris quatre gàngsters amb seu en paradisos fiscals.  .. 

Albert Pla Nualart

pd 2049 El Procés, un fet espanyol

 

(arafa...)

... L’error del sobiranisme català no ha estat “enganyar la gent”, com se sol dir, sinó fer un mal càlcul de l’equilibri de forces, recolzar-se en factors sobre els quals no tenia control, i confiar en els escrúpols democràtics dels aparells de l’Estat i de la UE... el sobiranisme es va abocar a un destí incert empès per l'entusiasme d’una amplíssima base electoral, amb un memorial de greuges que compartien bona part dels analistes que ara es mostren més crítics i fotetes, i per la falsa percepció que Espanya estava madura per a una nova transició. Va ser un error, i els errors es paguen. Però ¿és respectuós amb la realitat posar en segon terme l'acció punitiva de l'Estat? La injustícia, la ceguesa, la crueltat en l'exercici de la repressió, ¿no van ser factors decisius en aquest fracàs?

...l’independentisme no va calibrar prou la lleialtat espanyola d’una part molt important de la societat catalana. Però l’excés d’optimisme no va ser pensar que la gent que se sent espanyola canviaria de sentiment, sinó confiar que hi hauria un pacte granític per l’autodeterminació, i que el resultat seria un nou país plural i amb bon veïnatge. Amb tot, és difícil saber on acaba l’orgull ferit i on comença el rebuig instintiu al conflicte. No dubto que un referèndum acordat hauria comptat amb un suport molt majoritari. I per això el govern espanyol no en vol sentir a parlar.  

Toni Soler

pd 2048 No hi ha alternatives

 (arafa...)

... Estic d'acord amb Antoni Bayona ( "Turning point") que emprendre la via unilateral... va ser un enorme error, i que tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d'acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l'Estat no portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s'ha assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de l'opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de Catalunya com una amputació que els afectaria personalment. 

Des d'aquest punt de vista ... no hi ha alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable, que el que no hi ha són alternatives.

Ara bé, aquesta és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica”. La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: (1) liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, (2) aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i (3) la independència. Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l'efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s'hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu...

Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC

Miquel Puig

pd 2047 Troians del feminisme

(arafa...)

Fa temps que parlem dels perills de la moda del feminisme, però potser no som conscients que ja fa molt que conviuen amb nosaltres en forma de troians. Dit amb unes altres paraules: fa temps que ens mengem patriarcat disfressat de feminisme... el troià de la vergonya, el mocador o hijab... Najat El Hachmi, acaba de publicar un assaig que es titula Sempre han parlat per nosaltres...  si l’haguéssim de resumir diríem que és un al·legat en contra del fals feminisme islàmic. ¿Es pot portar hijab i presumir de ser feminista? ¿És progressista permetre que les dones es banyin a les platges amb burkini? De fet, defensem que les dones del món àrab se supeditin a la castradora religió, oblidant que és una trampa identitària que blanqueja la misogínia estructural. El seu llibre és polèmic perquè ens posa al davant d'un xoc de trens: mentre que als països de fe islàmica les dones que rebutgen el mocador opressor són castigades durament..., aquí a Occident hem embogit i presumim de la seva entrada als Parlaments...

no existeixen els feminismes fets a mida i que tot allò que no defensa la igualtat no és feminisme sinó un vulgar engany. Una recepta infal·lible per detectar els troians és aquesta: desconfiem de tot el que va contra les dones, com per exemple els talons d'agulla i el hijab. 

M. Àngels Cabré

pd 2046 "Turning point" (Punt d'inflexió)

(arafa...)

... després de tot el temps passat, també es detecta desorientació i cansament per la situació en què viu Catalunya... En pocs anys s'ha consolidat a Catalunya un ampli suport social a favor de la independència. Un fet sense precedents però que, per diverses causes, no s'ha gestionat amb realisme i intel·ligència. S’han volgut cremar etapes, no s’ha tingut paciència i tampoc s’han valorat com calia els obstacles als quals ha de fer front un projecte com és el de la independència...

Una mínima dosi de realisme hauria de fer veure a tothom que el Procés, tal com s’ha desenvolupat, no ha tingut unes bases sòlides. No tenim República, hem patit la suspensió de l’autogovern i tenim una important divisió política i social. Tanmateix, no es pot dir que l’independentisme hagi perdut la guerra. Ha perdut una batalla important, però no la guerra. En aquesta situació hi caben dues opcions: persistir en els mateixos errors o canviar d’estratègia. Aquest és el gran dilema al qual s'enfronta l’independentisme en aquests moments: reconèixer que la via unilateral no ha funcionat i que cal conduir el projecte polític per altres vies, o bé tensar encara més la situació. Reconsiderar l’estratègia unilateral no implica renunciar al projecte per la independència. De fet, pot evitar cremar-lo definitivament encara que el nou camí triat requereixi més paciència i perseverança. En política no hi ha res impossible i no és prudent descartar escenaris abans d’hora. És imprescindible buscar nous espais de maniobra... 

Antoni Bayona