pd 2121 "Ja estàvem vivint un gran robatori, el de l'alegria de la vida"

 (arafa...)

... l'altre dia el poeta Enric Casasses va escriure: “Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie”.

Que bona la frase. M’apunto el poeta. Estem a la intempèrie, sí, sobretot psicològicament. Quedarem molt tocats. El confinament no deixa de ser una presó. És contracultural, perquè nosaltres som éssers socials.

... el vell està poc valorat perquè no és productiu. Aquesta idea de buscar l’èxit més que no pas la glòria és pròpia de la societat ultracapitalista en què vivim. M’agradaria viure amb una concepció més oriental de la vida, en què el vell és qui contempla la vida de lluny i t’avisa de la proximitat de la mort. El vell ha acumulat saviesa, i té sentit honorar els vells...

La reducció de drets ja s’havia anat fent de mica en mica els últims temps, per la hipertròfia de l’Estat, en què la gent no és servida sinó que serveix...

Antoni Bassas entrevista Javier Sádaba 12.4.2020

pd 2120 Preparats per al pitjor

(arafa...)

... quan passi la pandèmia i Espanya s'enfronti a la recessió econòmica, no és difícil d'imaginar que l'agenda prèvia (diàleg i reforma territorial) passarà a millor vida amb l'excusa de la unitat, que a Espanya normalment vol dir centralització i patrioterisme...

Espanya és el país del món amb més morts per habitant, i això sota un govern del PP hauria provocat una autèntica revolta, almenys a Catalunya, i els consensos amplis, fins i tot de to sobiranista, haurien estat més fàcils. Però amb l’esquerra al poder, el PSC i els comuns estan demostrant una fidelitat a prova de bomba respecte dels seus padrins espanyols, i l’independentisme estarà sol si vol desplegar el seu ideari o -si més no- defensar les atribucions de la Generalitat enfront dels embats centralistes...

Toni Soler 12.4.2020

pd 2119 L'efecte Messi i la fi del covid-19

(arafa...)

La normalitat no tornarà del tot fins que el públic, alegre i il·lusionat, ompli sense cap recança, com en els bons temps, el Camp Nou fins a la bandera per veure Messi. Fins que aquest moviment catàrtic no es produeixi, no s’acabarà la por, fins llavors voldrà dir que encara no hi ha la confiança general suficient per anar massivament al teatre, al cinema, a les biblioteques, als actes culturals, esportius o cívics de la més diversa índole. L’autèntic tret de sortida anirà en funció d'això: de l'efecte Messi, l’ídol de masses per excel·lència del nostre microcosmos. El dia que la gent es llanci despreocupadament a veure l'estrella del Barça, voldrà dir que el covid-19 ja està definitivament vençut i emocionalment superat. Fins aleshores, la vida pública seguirà restringida, a mig gas, a mitja por. Seguirà l’apagada social en què ens trobem immersos per imperatiu sanitari. ...

De moment, l'única vàlvula d'escapament, l'únic espectacle massiu que ens permetem, és un mena de recordatori diari per exorcitzar la por, per dir-nos que tots junts vencerem: els aplaudiments de les vuit del vespre. És la nostra dosi d’acte i afecte col·lectiu...

Ignasi Aragay 12.4.2020

 

pd 2118 Quant val la nostra vida?

(arafa...)

Un fet rellevant d'aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar- és l’enorme consens social que ha generat l'opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d'altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)...  La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa... La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s'hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida... Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà... 

No em malinterpreteu: jo sóc el primer que m'apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari... Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres. 

Albert Pla Nualart 12.4.2020

 

pd 2117 Contra la unitat

(arafa...)

...

Encara em pregunto com reaccionarà la gent, especialment a Europa, davant d’aquesta calamitat. En termes generals, la desgràcia ens torna conservadors i egoistes, porucs i poc inclinats a la gestió comunitària. ¿Es produirà, doncs (o seria millor dir que es consolidarà), un gir a la dreta? ¿Una dreta nacionalista, populista, partidària de l’ordre i de l'autoritat? O, pitjor que això, ¿podria ser que aquesta dretanització es produeixi de forma sigil·losa, com un virus infecciós? És a dir: no cal que el PP i Vox governin a Espanya, si el PSOE i Podem accepten amb naturalitat que el símbol de l’Estat sigui un rei corrupte vestit de soldat, i que l’exèrcit patrulli per Pamplona fent sonar l'himne d'Espanya per megafonia. Els militars fan rodes de premsa, el govern espanyol recentralitza el poder, els seus lacais perifèrics fan el que poden per soscavar el poder autonòmic, i per suavitzar-ho tot Pedro Sánchez fa servir la mascareta de la unitat, aquesta vella trampa que per aquests verals coneixem tan bé.

... ha quedat demostrat que l’autonomia no és una eina prou eficaç per resoldre els problemes de la gent, i que l'única opció que ens dona l'Estat és l'obediència, camuflada també per la mateixa mascareta de la unitat, i que ens hem d’empassar una gestió llunyana i erràtica, i possiblement deslleial, i el rei fent el soldadet, i els presos polítics confinats a les cel·les per la pressió del Tribunal Suprem...

Toni Soler 3.4.2020

 

pd 2116 Una taronja, un ou, un llibre

 (arafa...)

...

Ara, de cop, descobreixo els sons de la natura a la ciutat, el vent quan pentina els finestrons, la pluja que repica en els vidres, el silenci de la nit des del balcó abans de tancar-me en el misteri dels somnis. Totes aquestes petites troballes no m’han canviat la vida, però li donen una estranya fragància. És com si hagués descobert una nova gamma de colors. No són gaire cosa, ja ho sé. A tot estirar, un plaer tebi. No és el gran viatge exòtic, no és una aventura ni una epifania. Però entre el no-res d’esperar que l’epidèmia passi de llarg i això, doncs mira...

Ahir, després de massa hores capficat en el diari, enganxat a l'ordinador i el mòbil, quan va ser el moment de pensar a sopar alguna cosa -ja eren les deu tocades-, vaig obrir la nevera i només hi havia un ou, un solitari ou. I dos tomàquets. I una taronja. A la panera hi quedaven unes llesques de pa sec. De tot plegat en va resultar un àpat deliciós: una canònica truita a la francesa, pa amb tomàquet (originàriament servia per a això, per reaprofitar el pa sec) ben regat amb oli d'oliva i un pessic de sal, i per postres una taronja dolça, ben dolça. Quina simplicitat tan gustosa. Quina il·lusió. No tenia res i alhora ho tenia tot. Vaig assaborir cada tall de truita, cada queixalada al pa, cada grill de taronja. Tornar a l'essència de les coses, aquesta és l’oportunitat que ens brinda el drama pandèmic. S’han acabat, em sembla que per molt de temps, els focs d'artifici d'un estil de vida frenètic en què sempre tots aspiràvem a més, més diners, més vacances, més poder, més diversió, més velocitat, més experiències inèdites, més excitació, més de tot. Com si visquéssim en una pel·lícula trepidant...   

Ignasi Aragay 5.4.2020

pd 2115 “Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs” 2

(arafa...)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil.

¿Vol dir que no s'ha de pregar a Déu que la pari?

No, el que dic és que cadascú és lliure de fer el que cregui, i cal respectar una actitud emocional que tots podem tenir ara, davant la pandèmia, que és molt semblant a la d’una mare davant un fill malalt, quan del cor li surt la invocació directa a Déu per curar-li el fill. Això és respectable. Es produeix en un àmbit emocional que no forma part d’una passió inútil dels humans. En les nostre vides els aspectes emocionals són molt importants, no són cap error ni cap engany. Són una de les maneres que tenim de sintonitzar amb la realitat com a referència de refugi per confiar en la solució del problema.

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar. Sobretot si la respectéssim, si no li féssim el que li fem, a la creació. Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres.

Antoni Bassas entrevista Ramon M. Nogués 5.4.2020