pd 2218 L'individualisme, l'altra pandèmia

(arafa...)

Quines són les causes del negacionisme i de l’ostentació de desobediència respecte de les normes sanitàries obligatòries? Una primera raó podem trobar-la en l’actitud d’alguns polítics molt coneguts:  Darrere hi ha, sens dubte, interessos econòmics: la producció no es pot aturar, l’economia és la raó superior indiscutible del nostre temps que ha vingut a substituir les creences religioses i ètiques i la importància de la vida humana com a valor central. Fins aquí, tot previsible; el que no ho era és que aquesta posició tingués tants adeptes en el conjunt de la població...  Una segona raó de l’aparició del negacionisme sembla més vinculada al moment polític: el descrèdit dels governs i en general de les persones que ocupen càrrecs en l'administració pública...  hi ha encara una tercera línia d’evolució ideològica que explica aquestes actituds. Perquè no es tracta únicament de la resistència al poder, sinó sobretot de l’afirmació de drets de caràcter totalment individual...

“els progres”, que van constituir un factor decisiu en la lluita contra el franquisme. Doncs bé, tot fa pensar que l'evolució ideològica que han experimentat ha tendit a subratllar l’individualisme i a negar els drets i valors col·lectius. Llibertat per damunt d’igualtat, us sona? Els meus criteris, interessos i creences per damunt dels de la comunitat...

L’afebliment del pensament d'esquerres que s'ha produït ha portat a creure que el progrés consistia en poder fer el que ens doni la gana, “perquè hi tinc dret”, sense tenir presents les conseqüències que això pot representar per a les altres persones. Malauradament, no ens hem pogut sostreure a la influència del pensament neoliberal més agressiu, que ha convertit l’individualisme en una perillosíssima pandèmia, que, de moment, no té vacuna ni remei.

Marina Subirats 20.9.2020

pd 2217 Judici a la JEC

 (arafa...)

És evident que el president Torra va desobeir una ordre de la Junta Electoral Central. Ell mateix ho ha reconegut. El que no és evident és que la Junta Electoral Central pogués ordenar al president Torra el que li va ordenar. La desobediència no és la qüestió. El Suprem no ha de dilucidar si Torra va desobeir o no una ordre. La qüestió és l’ordre. O més exactament si qui va emetre aquesta ordre tenia potestat per fer-ho. Primer, si podia ordenar coses al president de la Generalitat, en la campanya electoral d’unes generals espanyoles. Segon, si podia ordenar precisament aquestes coses, que entren en col·lisió amb drets fonamentals que té tot ciutadà o que té específicament el president de la Generalitat com a parlamentari, relacionats amb la llibertat d'expressió. Per tant, el dubte no és sobre el que va fer el president Torra. El dubte és sobre el que va fer la Junta Electoral Central, sobre si estava dins de les seves funcions o si s’extralimitava. Una JEC, no ho oblidem, on hi ha membres nomenats a proposta dels partits i on hi havia llavors un membre que tenia sou i feina en un dels partits denunciants. I una JEC, tampoc no ho oblidem, la majoria dels membres de la qual són magistrats del Tribunal Suprem. El mateix que ara ho jutja.

Vicenç Villatoro 19.9.2020

LliVre 4 Poesia Forestal

  Poema amb esmena (fragment)

"El faig és gòtic com l'avet",

recita en Guerau de Liost

l'honorat poeta del Montseny.

Nosaltres matisem:

que és més romànic, tanmateix.

Vesteix nuesa hivernal,

en primavera, fullatge transparent,

i a la tardor, coure rogent.

Segueix el de Liost (Liors)

"on l'esquirol hi penja el niu"

això el poeta ens diu.

L'evidència científica

al poeta desdiu:

mai al faig

l'esquirol hi fa niu.

És amb liró la confusió,

aquest s'hi ajoca en hivernada

als branquillons de la capçada.

...

Martí Boada

pd 2216 Dante censurat

(arafa...)

... una rara edició del segle XVII de la Commedia, de Dante, força valuosa... tenia una particularitat: havia estat censurada per un membre de la Santa Inquisició...

Entre els passatges que havien quedat ratllats amb tinta negra hi apareixia el següent, relatiu a una tomba: “Anastasio Papa guardo, / lo qual trasse Fotin de la via dritta ” (“Guardo el papa Anastasi, a qui Fotí va desviar del bon camí”), Infern XI, 8-9.

També de l'Infern, el llarg passatge XIX, 106-116, que fa referència a l’evangelista Joan i el seu Apocalipsi, i remet a la decadència de l'Església en temps de Dante (el traduïm): “De vosaltres va parlar l'evangelista quan va veure sobre l’aigua la puta fornicant amb reis; era aquella que tenia set caps i deu banyes, que van senyorejar la seva vida mentre el seu marit n’apreciava la virtut. El vostre déu és l’or i la riquesa. En què sou diferents dels idòlatres, perquè n’adoreu un centenar i no un de sol? Quants de mals va causar, ai, Constantí, no la teva conversió fidel, sinó el dot que va enriquir el primer dels pares!” (la famosa donació de Constantí al papa Silvestre)... I també aquests versos de Paradís IX, encara més crítics amb l'Església que els esmentats: “A això es dediquen el Papa i els cardenals (a menystenir els Evangelis), sense pensar ni un moment en Natzaret, on l'àngel Gabriel va obrir les ales...” 

De tot plegat es desprenen diverses coses: l'Edat Mitjana cristiana no va ser gens procliu a la lectura de la Bíblia -la lectura de la qual fins i tot es va arribar a prohibir-, els inquisidors espanyols van ser d'una eficàcia contumaç i Dante continua sent, encara avui, d'una mordacitat inigualable.

Jordi Llovet 19.9.2020

pd 2215 El monopoli del dolor

 (arafa...)

... creuen que hi ha un dolor que no va existir i que si va existir no té dret a ser recordat. Que només hi ha un dolor legítim, el seu. Humanament, tots hauríem de ser capaços de reconèixer el dolor dels altres. Tots i en tots els conflictes. És, al meu parer, una exigència humana, no ben bé ideològica. Reconèixer el dolor dels altres no implica renunciar a les pròpies conviccions. No implica cap equidistància. En tots els conflictes es pot defensar que uns comencen i uns altres reaccionen, que uns tenen més responsabilitat o més culpa, més raó o més raons, i a partir d'aquí sentir-s'hi identificat. Però tot això es pot fer sense negar l'existència del dolor dels altres i sense exigir la seva ocultació. Sense pretendre el monopoli del dolor.

Vicenç Villatoro 5.9.2020

pd 2214 CaixaBankia

(arafa...)

Milions de catalans han tingut una llibreta de La Caixa, amb la seva funda, que després ha estat una targeta i que ara és una apli al mòbil. A vegades, en aquestes oficines on hi diu “Parlem” però on val més que parlis amb el caixer automàtic o demanis cita prèvia per parlar, he estat temptat de preguntar per què ser client des de la partida de naixement no donava dret a un tracte premium, però m'ha semblat que el tema no interessava i feia de tieta del Serrat que donava vint durets per obrir una llibreta, i ara no ens posarem sentimentals. I això que quan La Caixa encara no era un banc, semblava més que un banc. Però ha passat molta aigua sota els ponts...

Antoni Bassas 5.9.2020

 

pd 2213 L'absurditat (in)qüestionable

(arafa...)

A mesura que pugen les xifres d'aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d'un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos... Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l'atur se'ns revela només com un espectre del capitalisme...

A què esperem? Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s'hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar. 

Albert Pla Nualart 9.8.2020