pd 2350 No hi ha estat sense violència?

(arafa<d'1any)

Violència i estat són conceptes inseparables i –tal com Sánchez concep la democràcia–, estat i democràcia, també. Què vol inculcar-nos Sánchez –reforçant un marc mental incompatible amb una democràcia plena– quan diu aquestes bestieses? La idea aberrant i perillosíssima que la violència d'un estat, pel simple fet que és d'un estat, deixa de ser violència. Una idea que té un correlat igual de nefast: que tota violència contra un estat, pel fet de ser contra un estat, passa a ser terrorisme, i que el terrorisme és un mal absolut que fa pudor de sofre i només es pot combatre massacrant els que el practiquen. Tant és així que parar-se a considerar per què el practiquen i arribar a entendre algunes de les seves motivacions frega l’“enaltiment del terrorisme”, cosa que dona carta blanca a la violència de l'estat per destrossar la vida de qui hagi fet aquest esforç de comprensió. Fregaria l’enaltiment, per exemple, afirmar que la violència d'ETA contra el sanguinari estat franquista potser era menys il·legítima que la de l’esmentat estat contra ETA i el món abertzale. Haver aconseguit expulsar del marc mental de la majoria d'espanyols aquest plantejament és un èxit indiscutible del pensament totalitari. El pensament democràtic no ho veu així. D’entrada comprèn que, mentre no siguem àngels, un grau o altre de violència és consubstancial a la convivència. I que el que la legitima no és que l’exerceixi l’estat o s’exerceixi contra l’estat sinó que sigui justa: que no exercir-la –deixant campar altres violències– faci més mal a més gent que fer-ho. Ni la violència política deixa de ser-ho quan l’exerceix un estat ni passa a ser terrorisme quan l’exerceix un no estat...

Albert Pla Nualart, 21.2.2021

 

pd 2349 "Panem et circenses"

(arafa<d'1any)

La frase evangèlica: “No solament de pa viu l'home (i la dona)”, que continua així: “sinó de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Mateu, 4.4), devia semblar una expressió molt rara als romans que van començar a conviure amb les comunitats cristianes, atès que la religió dels primers no coneixia les elevacions espirituals que escauen al cristianisme, potser més que a cap altra religió monoteista...

“[...] des de fa temps -exactament d'ençà que ja no tenim a qui vendre-li el vot- el nostre poble ha perdut l'interès per la política; i, si abans determinava comandaments, falanges, legions i de tot, ara deixa fer; i només desitja amb avidesa dues coses: pa i jocs al circ”.(panem et circenses) Juvenal, Sàtira X (cap a l'any 100 dC).

Els romans del temps imperial s’havien desentès cada cop més de la política i del dret de vot que tenien, que havia estat molt poderós fins cap a l'any 140 aC, quan va dissenyar-se un pla per tenir la plebs satisfeta i comprar el seu vot amb una cosa tan elemental com aliments i distracció: panem et circenses. L’esperit crític es va fondre, i l’Imperi va assentar les bases de tot govern despòtic i absolut, cosa que, al final, va desembocar en la decadència i la caiguda de Roma...

Al segle XIX, l’ascensió de la classe burgesa, avui una classe mitjana molt escampada, va fer emergir un altre problema: no tothom qui diposita un vot a l'urna ha pensat amb prou deteniment quines conseqüències pot portar la seva elecció, i sovint torna a creure que s’estima més el pa i la diversió...

Jordi Llovet, 13.2.2021

 

pd2348 Conversant amb un pres polític 2

 (arafa<d'1any)

Hem acabat delegant la protesta en una minoria que ha fet seva l’acció de guerrilla urbana. No fa tant sortíem centenars de milers de persones al carrer i el crit pacífic ressonava arreu. Ara hi surten uns pocs milers i la bullanga ens avergonyeix a molts i trenca l'encís i la potència ètica de la protesta col·lectiva. L’Estat ens té allí on volia: instal·lats en la ràbia descontrolada, empetitits, convertits en un problema d'ordre públic, no en un majúscul desafiament polític. El carrer l’hem perdut.

Per sort ens queden els vots i l’exemplaritat dels represaliats... La fortalesa d'una societat o d'una idea no es mesura per la cridòria a les xarxes o la fúria al carrer, sinó per la persistència i la grandesa moral, per la capacitat de seducció i d’il·lusió, pel compromís diari i honest a la feina, al govern, a l'escola, a l'associacionisme, a casa, arreu. Per la coherència entre el que dius i el que fas. Aquest és el camí més segur per avançar. El dels contenidors en flames és un miratge perdedor i embrutidor: glòria efímera per avui i més desorientació per demà.

Ignasi Aragay amb Raül Romeva, 28.2.2021

pd2347 Conversant amb un pres polític 1

(arafa<d'1any)

... La manera com lluites per aconseguir una cosa condiciona la cosa que aconseguiràs: si hi poses ira, foc i força, el resultat serà irat, incendiari i forçat... Cada gest de violència és una derrota de la humanitat. M’he fet intolerant amb la tolerància cap als esclats descontrolats de ràbia col·lectiva, que mai porten res de bo, són gregaris, anul·len l'individu davant la massa... La justícia es guanya sent just. Amb l'ús de la força bruta els ideals s’embruten... La no-violència i la resistència passiva són difícils, poc espectaculars, però en realitat més heroiques. Costa molt construir una cultura de la reivindicació pacífica i molt poc malmetre-la. A Catalunya fa un temps que l’hem fet malbé. La violència policial de l'1-O, a més de reprimir, espantar i demostrar la capacitat d’intimidació de l’Estat, també buscava trencar el comportament impol·lut de l’independentisme al carrer, i ho ha aconseguit... els joves no se'ls pot dir: “Com que no teniu feina ni perspectives de progrés, com que el mon és una merda, doncs entenem que us esbraveu al carrer cremant contenidors, trencant vidres i tirant pedres”. És un missatge condescendent i de derrota, de baixa exigència...  

Ignasi Aragay amb Raül Romeva, 28.2.2021

 

pd 2346 Setge digital a la vida familiar

(arafa<d'1any)

... ¿És possible que aquestes nenes que no em puc treure de sobre, que devoren embadalides els llibres que els llegeixo i les pel·lícules que els faig veure, en pocs anys passin a ser àliens que no s'interessaran per res del que els expliqui i no apartaran els ulls de les seves pantalles ni tan sols als àpats...

La resignació que es respira sobre el tema m’alarma. El fatalista “No hi podràs fer res” em revolta. S’hi pot i s’hi ha de fer molt, i urgeix que els pares ho sàpiguen i, en la mesura que puguin, ho facin. Quan parlem de fracàs escolar, quan milers de docents diuen que a classe no hi poden ensenyar res, parlem, en gran part, d'això ... Mirar i escoltar només és una acció creativa quan la imatge i el so deixen prou espai i prou silenci perquè l’audiència els ensalivi i els mastegui amb el seu propi esperit. Si no ho fa, degenera fàcilment en passió embrutidora i addictiva. Cedir davant el setge digital és com cedir davant la brioixeria industrial, que tampoc permet apreciar la verdura. Si no ens resignem a tenir fills obesos, tampoc ens podem resignar a tenir-los sobreestimulats. ¿Es pot aconseguir sense un mínim de conciliació? No. Per això tot l'esforç contra la segregació escolar servirà de poc si no es lluita alhora pel dret i el deure dels pares a dedicar temps als fills. 

Albert Pla Nualart, 28.2.2021

 

pd 2345 Oci i treball

(arafa<d'1any)

El baró d’Holbach a La Morale universelle, ou les Devoirs de l’homme fondés sur sa nature, Amsterdam, 1776, diu que els homes i les dones no havíem nascut per treballar: “El treball sembla a tots els homes un càstig del qual voldrien alliberar-se”. És una tesi antiga, que el desenvolupament industrial i tècnic dels dos últims segles ha posat en dubte. De fet, si Grècia i Roma postulaven que s’havia de treballar com menys millor, i que una persona sensata havia de deixar de fer-ho de seguida que la seva posició li ho permetés, això es devia al fet que aquestes dues civilitzacions van tenir esclaus, quasi sempre provinents de les conquestes militars en terres estranyes. Quan es va acabar l'esclavisme, llavors els homes lliures no van tenir més remei que treballar; però també aleshores van aparèixer les classes socials, amb la qual cosa vam tornar al mateix punt: els rics no treballen gaire, i els pobres treballen com abans ho havien fet els negres: la metàfora encara és viva.

... ara els rics ja no es dediquen, com passava a Grècia i Roma... o a la França del Grand Siècle, a un lleure cultural o filosòfic: prefereixen tenir tres o quatre residències i un iot a la Costa Brava... i els pobres ―diguem, avui, la tan escampada classe mitjana― poden estar contents si tenen feina, i, quan en tenen, encara poden estar més contents si poden estalviar per tenir una vida passadora en jubilar-se.

...Fet i fet, tot ha acabat de mala manera: els rics ociosos no generen cap filosofia ni cultura perdurable, i els pobres amb prou feines tenen accés al mercat laboral. 

Jordi Llovet, 27.2.2021

 

pd 2344 Si us costa, no ho feu

(arafa<d'1any)

... que dimecres “es va produir una reunió entre JxCat, ERC, la CUP i els comuns” per fer un pacte, diguem-ne, antifeixista (anti-Vox) i que el PSC no hi va anar... De moment, Vox encara no ha fet res més esbojarrat que el que van fer els de Ciutadans en les glorioses èpoques de Rivera i Arrimadas. El discurs xenòfob el camuflaran, com ja feien els de Ciutadans amb els independentistes, de discurs econòmic i legalista. No es posaran a dir, a la cambra catalana, quines religions els cauen pitjor. El que diran, si de cas, és que hi ha practicants de tal religió que són delinqüents i terroristes. I si algú els desmenteix amb xifres ja hauran guanyat...

Els catalans hem suportat –com les morenes, en silenci– un discurs foteta, ple d'odi i calumniador repetit per una part important dels súbdits de Felip durant anys i anys. Som garrepes –això ho compartim amb algun altre col·lectiu, ves per on–, el nostre accent quan parlem en castellà fa ràbia i no som simpàtics (aquesta última part, per a mi, és un elogi)...

Amb això vull dir que Vox, per a mi, és com Ciutadans ampliant la base. Vox no té, com Ciutadans, el monocultiu dels independentistes. Em sembla bé aïllar Vox, però d’ells no n'espero gaires sorpreses. A més de la meitat de catalans ja ens han dit nazis, no sé si m'explico.

Empar Moliner, 27.2.2021