pd 888

​ARA 10 de desembre del 2016

APARCAR EN DOBLE FILA

Vicenç Villatoro

En aquest tema, com en d’altres, hi ha hagut des de fa uns anys un deteriorament progressiu del civisme. Certament, una part d’aquest deteriorament neix d’una sensació creixent d’impunitat, de tolerància respecte a les infraccions. Si tens la sensació que no et passarà res, el civisme es va escrostonant. Però l’Ajuntament tampoc no pot posar un policia a cada cantonada, hem de confiar en la capacitat de la gent d’interioritzar les normes i de posar-se en el lloc de l’altre (que és el que falla). Diria que, entre els de dalt i els de baix, hem anat menystenint cada vegada més, i en algunes ocasions fins i tot ridiculitzant, un cert ideal de civilitat del qual abans ens sentíem orgullosos... Potser no ha canviat gaire el que fem i el que som. Però potser ha canviat massa el que voldríem ser i el que voldríem semblar. I si rebaixes l’objectiu, acabes rebaixant la realitat.

pd 887

ARA dissabte, 13 de setembre del 2014

DESOBEDIÈNCIA CIVIL

Jordi Serrano

Des de temps immemorials hi ha hagut gent que s'ha plantat davant de requeriments de lleis que eren injustes. La revolució remença n'és un exemple...

Però Henry David Thoreau va ser potser el primer que va escriure que anar a la presó per una causa justa era un honor...

Ara estem en un moment de cruïlla de la història i estem a punt de creuar “una frontera invisible” que consisteix a exercir el “dret a la revolució” democràtica. ¿La llibertat es pot exercir? ¿O només és una paraula per embellir els discursos? 

El Tribunal Constitucional va cometre una sentència el 28 de juny de l'any 2010 a conseqüència de la qual va perdre la seva legitimitat. I per si no quedava clar, al cap de pocs dies, el 10 de juliol, una colossal manifestació l'hi va fer saber. En un país normal algú hauria esmenat l'error. No ha estat així. No s'ha fet cap proposta dirigida al ciutadà català del carrer perquè canviï d'opinió. 

No deixa de ser sorprenent... quan la gent deixa de sentir-se espanyola se la vol espanyolitzar a mastegots. El govern central no s'adona de la seva irresponsabilitat, però ha col·locat en el mateix grau d'il·legalitat consultar que proclamar la independència. Donen la batalla política per perduda molt abans del que aconsellaria qualsevol analista polític mínimament objectiu...

Els que creiem que Catalunya és una nació pensem, per tant, que la sobirania rau en el poble català. I si volem “no deixar el món pitjor de com el vam trobar”, el millor serà desobeir. No ens deixen cap més remei, cap més camí, cap més sortida...

pd 886

ARA dissabte, 13 de setembre del 2014

UNA CONSULTA NEGOCIADA

Ignacio Sánchez-Cuenca

​En el debat sobre el referèndum s’acostumen a barrejar els arguments en contra que el referèndum es produeixi amb els arguments que propugnen el no en cas que aquest referèndum s’arribés a celebrar. Són dues qüestions diferents. Es pot, per exemple, donar suport al referèndum per raons democràtiques i, alhora, desitjar votar en contra de la separació de Catalunya. En aquest sentit, resulta imprescindible separar la qüestió democràtica (si hi ha d’haver o no referèndum) de la qüestió nacional (si Catalunya ha de tenir un estat propi o no.
...Crec que l’argument de la fractura social és incorrecte per tres motius que a continuació exposo. En primer lloc, no sembla que el risc de fractura preocupi o alarmi excessivament els mateixos catalans...
...
En segon lloc, cal recordar que el referèndum que es planteja no és sobre la identitat nacional de la gent, sinó sobre la forma d’estat. Es tracta d’un error de plantejament molt estès: en un referèndum la gent no ha de decidir sobre els seus sentiments, si se sent catalana o espanyola; el que està en joc més aviat és si els catalans prefereixen ser part d’Espanya o d’un nou estat català... De la mateixa manera que, en aquests moments, dins de la Catalunya espanyola hi ha gent que se sent més catalana que espanyola i gent que se sent només catalana sense que això suposi una minva dels seus drets fonamentals, en un eventual estat català hi podria haver gent que se sentís més espanyola que catalana o només espanyola. Pensar que només la segona situació (gent que se sent només espanyola o més espanyola que catalana vivint en una Catalunya independent) produeix una injustícia o un perjudici, no així la primera (gent que se sent només catalana o més catalana que espanyola vivint a Espanya ), és, simplement, atorgar un pes arbitrari a l’ statu quo. Si no afavorim l’ statu quo, el que s’ha de dilucidar és què prefereix la gent majoritàriament: si ser ciutadans de l’estat espanyol o d’un estat català. En cada un d’ells hi pot haver identitats múltiples i heterogènies.
En tercer lloc, és important subratllar que l’opció intermèdia que tants anhelen està a l’abast de l’estat espanyol. Si les forces polítiques espanyoles volen mantenir Catalunya dins de l’Estat, sempre poden emprendre una reforma constitucional que faci més atractiva per a molts catalans la seva permanència a Espanya, de manera que el suport a la independència perdi pes...

pd 885

​ARA dissabte, 14 de juny del 2014

FAM DE JUSTÍCIA I SET DE LLIBERTAT​

​Oriol Junqueras

​

En l’albada d’un nou país, amb aquest esperit determinat a viure i conviure que exhibeix tota la nostra gent, engrescador, esperançat, coratjós, novament avui tornarem a trepitjar el carrer per fer sentir la nostra veu, la de tots els que tenim set de justícia i fam de llibertat. Ho farem somrients, amb els nostres fills, al costat de la comunitat educativa, i ho farem tants cops com faci falta, sabent que serà necessari fins que no comptem amb un estat que prioritzi l’interès general, que treballi a favor del benestar social i que desterri aquesta obsessió identitària dels governs espanyols de torn.

I malgrat les adversitats, fa segles que ens en sortim...

pd 884

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014

PER PENSAR-HI AMB CALMA (i3)

Salvador Cardús

(... continuació)

Finalment, és absolutament determinant escollir bé el moment en què caldrà trencar amb la legalitat espanyola i cenyir-se a la legalitat catalana. Precipitar-se per després no resistir la confrontació jurídica i política seria letal per a l’èxit del procés. Però no atrevir-se a fer el pas, i anar-lo ajornant fins a la setmana dels tres dijous en què l’estat espanyol acceptarà el desafiament a la britànica, significaria la mort agònica del procés. I no sé quina de les dues frustracions seria més dramàtica. La idea de fer-ho en dos temps em sembla bona. Forçant ara la consulta anunciada, el 9-N significaria una primera ruptura que permetria declarar formalment -si el resultat així hi obliga- que els catalans volem un estat independent. I després d’uns mesos de negociacions -amb un govern de concentració- i de preparar el terreny per garantir drets personals, seguretat jurídica i bon funcionament de les estructures bàsiques d’estat -Hisenda, Justícia, Seguretat Social...-, una ruptura definitiva amb la proclamació de la independència. Aquesta gran decisió, la dels temps de les ruptures, és en mans dels actuals i legítims representants de la voluntat democràtica dels catalans. Qualsevol intent de suplantació ens precipitaria al desastre. Per això la responsabilitat de Fernández, Herrera i Camats, Junqueras i Mas -i també la de les formacions contràries al procés-, cadascú en la seva proporció i posició, és immensa. I la unitat d’acció de Junqueras i Mas, imprescindible.

pd 883

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014

PER PENSAR-HI AMB CALMA (2)

​Salvador Cardús

(... continuació)

En segon lloc, és cert que l’arrencada de tot el procés sobiranista -l’any 2003, i amb tota la força des de finals de 2006- ha anat, com ens agrada repetir amb la boca plena, “de baix a dalt”. I també és cert que la sostinguda i fins i tot creixent pressió popular és la que ha assegurat poder avançar amb una rapidesa que desconcerta els adversaris i ens sorprèn a nosaltres mateixos. Per tant, el temor que en algun moment el país afluixi és gran. En part, perquè hi ha qui s’ha ocupat d’anunciar ara i adés que érem un suflé a punt de desinflar-nos. En part, també, perquè potser ens ha faltat mesura a l’hora de demanar tanta mobilització. Alguns gestos han estat tan costosos com perfectament prescindibles. I sí: arribem a l’Onze de Setembre de 2014 -com al de 2013, o al de 2012- amb dubtes sobre si no comencem a estar esgotats. Personalment, no tinc cap dubte sobre la magnitud de la marea sobiranista que enguany omplirà els carrers de Barcelona. Però sí que proposo aquesta reflexió. ¿És raonable posar tot el pes de l’èxit o el fracàs del procés en una demostració de força al carrer? Dubto que sigui assenyat dir que tot es juga en aquesta manifestació. Primer, perquè és massa arriscat fiar-ho tot a un esdeveniment. I segon, perquè cal vetllar perquè, en la relació entre mobilització popular i acció institucional, la primera no es mengi el paper de la segona.

(continuarà...)

pd 882

​ARA dissabte, 16 d'agost del 2014

PER PENSAR-HI AMB CALMA (1)

Salvador Cardús

...

En primer lloc, ja podem determinar - i reconèixer - amb tota precisió que el principal punt flac del sobiranisme és el perill de divisió interna. I els adversaris, l'estat espanyol i els seus valedors, ho saben i ho aprofitaran a fons.  Després de fracassar estrepitosament en l’estratègia de l’acoquinament, després de tenir només un èxit molt relatiu en l’amenaça de l’aïllament internacional i, encara, de ser incapaços d’oferir res de res a la tercera via proposada pels unionistes catalans -no s’ha de confondre amb els d’Unió-, s’han adonat que el nostre principal enemic no són ells: som nosaltres mateixos. La bona notícia és que, si fem les coses ben fetes, també som els nostres principals aliats. Això significa que, davant de l’excepcionalitat del moment, els qui volem arribar a la independència hem de pensar molt bé en les conseqüències del que diem i fem. Si tenint tota la raó acabem perdent la partida final, en tirarem un tros a l’olla. A la independència només s’hi pot arribar amb un gran consens interior, i això demanarà molta grandesa, coratge i generositat per part de tothom. Com més s’acosta el final, menys és l’hora dels maximalismes i més de les subtilitats.

(continuarà...)