pd M21

LLATINOAMERICANA 1999

POBRESA I DESENVOLUPAMENT EN EL MÓN

Informe del PNUD, 1997

Amb la globalització de l'economia hi ha uns guanyadors, els rics, i uns perdedors clars, els pobres.

La pobresa a Amèrica Llatina: 110 milions de persones viuen amb menys d'un dòlar diari.

La pobresa en el món canvia de rostre. Nens, dones, subsaharians, refugiats, treballadors no qualificats...

La sida és la malaltia dels pobres.

La pobresa accentua les desigualtats contra les dones que es donen a totes les societats...

Disminueix l'ajuda mundial al desenvolupament... Eliminar la pobresa és possible com ho va ser "eliminar l'esclavitud", però encara ens "falta la voluntat" d'aconseguir-ho.

Acabar amb la pobresa extrema costaria molt menys del que es pensa. N'hi hauria prou amb l'1 % de l'ingrés mundial...

pd MXX

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (i C)

Joan Barril

​... Parlàvem de muntanyes i oblidàvem el mar. I no és casual... Els cims ens acostaven a Déu i les platges al Diable. Els camins i les dreceres de la terra ferma havien estat fressats per cav​

​

​allers catalans de mitjons immaculats i, en canvi, les rutes del mar s'anaven omplint de forasters semi-nus. M ​entre les nostres muntanyes s'il·luminaven amb la joia del foc de camp, als dàncings de la costa es ballava la "conga", la "raspa" i el "rock and roll". La Catalunya interior era ascètica i la Catalunya del litoral era lúbrica o, si més no, atramuntanada. A la Catalunya interior s'hi accedia a cops de xiruca. A la costa, en canvi, s'hi anava en "sis-cents"...

... Pel "sis-cents" van brostar nous semàfors a l'asfalt i els nens ja no van poder sortir a jugar al carrer. A causa del "sis-cents", les carreteres ombroses de Catalunya van passar a ser únicament cintes de dol, per l'arboricidi que s'hi va abatre sobre els plàtans de les vores...

El 1958 Barcelona inaugurava el que havia de ser l'estadi de futbol més gran del món i, per celebrar-ho, la temporada següent el Barça guanyava la seva penúltima Lliga...

... Els ciutadans es van anar enclastant als vidres de les botigues d'electrodomèstics com uns captaires afamats d'imatges tremolenques i figures diminutes. La televisió havia arribat... A poc a poc, a les nits d'estiu, van anar sortint menys veïns amb les cadires al carrer...

​

pd M19

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (B)

Joan Barril​

... Recolzats a la barana dels Pirineus, milers d'excursionistes van deixar son i sou per les tarteres pirinenques d'Aneto, el Puigmal, Carançà amb l'únic objectiu de contemplar l'altra vessant de la muralla que separava dictadura i democràcia... l'excursionisme es convertia en la manifestació de lleure més important de la Catalunya dels cinquanta. I la veritat és que ningú no considerava que una marxa amb motxilla pels camins del país era únicament una manifestació de l'oci. En la precària mitologia nacional d'aquells catalans, l'excursionisme tenia quelcom d'acte de servei, com si l'incessant caminar de l'excursionista fos una manera de comprovar que les fites interiors que delimitaven Catalunya eren encara al seu lloc... Els avantpassats els havien llegat el Pedraforca, el Montseny, el Matagalls, la fageda d'en Jordà, el pla de Campllong o la serra de Prades i, cada diumenge, uns patriòtics pelegrins disfressats d'excursionistes retien homenatge a la història orogràfica del país, potser l'única història que tan sols podria ser amagada a cops de barrinada. En uns moments que tot continuava sent sospitós, que la llengua, la senyera i el cognom feien arrufar les celles dels tricornis, el paisatge de la Catalunya interior era l'únic manifest legal que els catalans duien escrit a la memòria. El catalanisme d'aquells anys va fer-se a peu, i les mans anònimes dels excursionistes van convertir cada cim i cada avenc en un pal on onejava la llibertat i la protesta.

pd M18

EL MÓN, 23 de març de 1984

CRÒNICA SENTIMENTAL DE CATALUNYA (3) (1950 - 1980)
SOBRE RODES (A)

Joan Barril

La vida s'arrodonia com el tortell dels diumenges. El pas del temps havia assolit una cadència amable en els rituals de la calor i del fred, de l'alegria dels cossos i de la penitència de les ànimes, que es repetien amb la consciència col·lectiva del fet que tots anàvem millorant. Finalment s'havia vençut la guerra de la postguerra, i els catalans se sentien posseïdors d'aquella precària riquesa dels pobres que consisteix a haver perdut la por a la pobresa...

L'hivern submergia els carrers en el fum de les calefaccions i pels volts de Nadal hom podia percebre aquell aroma de diners llunyans que la cantarella de la loteria feia voleiar celoberts amunt. La primavera es feia present amb la sentor de terra mullada i la barreja de cuiro i de colònies de tots els nens que estrenaven palmó i sabates el Diumenge de Rams...

Als estius dels cinquanta... L'ombra era més fresca i el sol més brillant i els barris o els pobles exhalaven una flaire penetrant de fems i de garrofes sota el monocord brunzir de les mosques. Aquells eren encara temps de mosques, i de les bigues de les botigues penjaven unes marronoses cintes engomades, inspirades segurament en alguna faula grega, on anaven a immolar-se en un silenciós holocaust tots els insectes de la contrada. De nit, els veïns sortien al carrer amb les cadires...

Als estius dels cinquanta, les ciutats s'omplien a poc a poc de forasters despistats... Venien de molt lluny. Eren noies gòtiques, altes i solemnes, que ens recordaven la nostra condició d'anella perduda...

pd M17

​EL MÓN, 23  de març de 1984

PER UNA POLÍTICA DEL BENESTAR (i 2)​

Miquel Porta Perales

... "estendre" el treball a tota la societat (treballar menys per treballar tothom, com diu l'eslògan sindical). Ha de quedar clar, però, que la reducció dràstica del temps de treball necessari no implica una degradació del benestar social... amb un treball de dues o tres hores diàries pot mantenir-se un nivell de vida raonablement alt i digne. Que l'augment de la productivitat serveixi per reduir el temps de treball necessari és, a més, una ocasió històrica que tenim davant nostre per començar a emancipar el treball assalariat.

Aquesta política de reducció del temps de treball es completaria amb una nova política de redistribució de la riquesa i del benestar...

Es tracta, en síntesi, de subordinar i/o fer compatible el creixement (limitat) quantitatiu amb el qualitatiu (salut, oci, educació, etcètera)... El creixement limitat, l'escassetat (relativa i de "necessitats" quantitatives i alienades) i un consum de necessitats qualitatives constitueixen l'única via cap al benestar i l'existència digna. Altrament, m'ho temo, no farem sinó governar (en profit d'uns pocs) la desocupació i la injustícia pretextant lluitar contra la inflació.

pd M16

EL MÓN, 23 de març de 1984

PER UNA POLÍTICA DEL BENESTAR (1)

Miquel Porta Perales

... el creixement econòmic - accelerat capitalista - està arribant al seu final...

... però una àmplia gamma de polítics i economistes creuen encara en la il·lusió nostàlgica d'assolir els nivells de creixement i total ocupació propis de postguerra. I dic que es tracta d'una il·lusió per les dues raons següents: en primer lloc, perquè el ritme de creixement de postguerra és ja físicament impossible d'obtenir...

en segon lloc, perquè la tecnologia d'altíssima productivitat hipotèticament capaç d'impulsar aquest colossal creixement és productora del que s'anomena "desocupació tecnològica". En resum: creixement il·limitat i ocupació total han topat amb uns límits objectius impossibles de superar.

... el creixement econòmic tampoc no augmenta el benestar social general, sinó que el disminueix a causa dels costos que això comporta (desocupació, insatisfacció de necessitats socials bàsiques, sobretreball, etc.)... "el capitalisme s'ha convertit en una societat de "suma zero", en una societat estroncada en la qual qualsevol benefici en una persona o grup sols es conqueria mitjançant una pèrdua equivalent en una altra persona o grup"...

pd M15

​LLATINOAMERICANA 1999

PER QUÈ SEGUIM AIXÍ?

Agenda Llatinoamericana. Editorial​

Anem arribant a la fi del segon mil·lenni. Amb la modernitat i la postmodernitat a sobre, globalitzats en la comunicació i en ple imperi (caduc) del neoliberalisme...

Aquesta és hora de definir-se: seguim o no seguim?... La utopia ja és, com ens diria irònicament Galeano, un "cavall cansat"? En baixem, doncs? Podem seguir somniant amb una societat justa, igualitària, fraterna? Enterrem en l'oblit la sang dels nostres màrtirs? El vertader Déu, la vertadera religió, la vertadera Església de Jesús, poden tolerar el tancament, la por, la desesperança, la insolidaritat, la transigència, la claudicació...?
...

El que fou substancialment vàlid ahir, continua essent vàlid avui i ho serà demà. Hi creiem o no hi creiem, en la justícia, en l'alliberament, en la fraternitat universal? Ho creiem o no ho creiem, que és possible una altra societat? Ho creiem o no ho creiem que la humanitat és la filla del Déu de la vida i de l'amor?
...

El paradigma major continua essent, per a tots els compromisos, una humanitat justa, lliure, solidària, que respongui, en la nostra fe cristiana, al paradigma últim del Regne. "Cultivar la justícia i les roses", diria el poeta peruà; no pas substituir la justícia per les roses...

En aquest ambient de canvi i sota aquest clima de perplexitat, les certeses més grans han de ser més radicalment assumides, més clarament promulgades, viscudes amb una passió més gran. Prescindint potser dels aplaudiments... Sense claudicar davant del pensament feble i la postura light, que acaben essent dictatorialment postura i pensament únics.

Grans perplexitats, però més gran encara la certesa. Com més densa és l'obscuritat, més necessari és "donar raó de la pròpia esperança".

Seguim així, doncs, perquè la història segueix i perquè amb la història segueix el Regne.