pd 1851 Tres dones kurdes a París

(arafa...)

"La impunitat és la recompensa que s’atorga al terrorisme,... quan és d’estat"   Eduardo Galeano

Vuit trets a boca de canó, amb silenciador i al clatell. Aviat farà sis anys i al cor de París. I es va fer un silenci eixordador que encara perdura. A terra queien, executades al migdia i enmig d’Europa, tres activistes kurdes: Sakine Cansiz, Fidan Doğan i Leyla Şoylemez... Tres dones kurdes, lluitadores i compromeses, cotitzen res o poc al mercat cínic de la hipòcrita política internacional...  . A canvi dels diners que mouen el món i capgiren en un tres i no res els principis, que queden bescanviats pels interessos. I que imposen la llei del silenci:... tapen sempre els continuats, des de fa anys, bombardejos turcs sobre la resistència kurda que es deixa fins al darrer alè en la lluita contra l'Estat Islàmic... Ja fa massa anys que hi ha un desplaçament i un patró de conducta en les vies autoritàries de mercat per forçar-ho tot, violentar voluntats populars i alterar projectes democràtics. El que no guanyen a les urnes –els sona?– ho pretenen guanyar als judicis farsa de tribunals monitoritzats. Del cop d’estat militar hem passat al cop d’estat togat, de la violència militar a la violència del dret... Com se sostenen les situacions i les societats injustes? ... Santiago Alba Rico ens ho va aclarir: "Bé per ignorància, bé per por, bé per interessos; o per totes tres alhora". Ignorància ja no en podem adduir. Queda la por i queden els interessos. Tots dos iguals de foscos i perillosos. I ens queda, sobretot i també, la memòria xiulant contra el vent el nom de tres dones kurdes resistents: Sakine, Fidan, Leyla

David Fernàndez

pd 1850 Pentecosta 2

(arafa...)

... Pentecosta és la festa de la plenitud. En una seqüència prodigiosa l’Església catòlica demana a l’Esperit que vingui, i se li diu Pare dels Pobres, Donador de Tresors, Llum dels Cors, Òptim Consol. Se’l tracta de Dolç Hoste de l’Ànima. I se li demana que renti tot allò que és brut, que regui tot allò que és àrid, que sani tot el que està malalt, que faci flexible tot allò que és rígid, que escalfi tot allò que és frígid, que doni una joia perdurable… En un sol text, la llista de les nostres mancances i tot un programa del nostre desig. I en el famós 'Veni Creator', l'himne de les vespres de la festa, es demana a l’Esperit fèrtil que ens visiti la ment, que ompli amb dolls de gràcia els cors que va crear. I se li diu que és el Defensor, la Font, el Foc, l’Amor, el Dolç Ungüent de l’ànima. I se li demana que allunyi l’enemic, que faci llum als sentits, que vessi l’amor als cors… Totes aquestes coses, un cop a l’any, la gent les sentia i, amb més o menys fe, se li posaven a dins. I aquestes estructures lingüístiques d’expressió exacta i plenes de sentit poètic, és a dir creatiu, podien ajudar-los en els seus moments difícils...

Narcís Comadira

pd 1849 Pentecosta 1

(arafa...)

Demà és la Pentecosta. Pasqua Granada, com es deia popularment, donant un sentit de coronament a l’altra Pasqua, la de Resurrecció, coneguda com a Pasqua Florida... Pentecosta és la festa de la llengua, de la defensa de la llengua i de les llengües. De totes. Fins i tot de les més petites... L’Esperit no va pas parlar en llatí, la llengua de l’imperi, sinó que es va fer entendre en una multitud de llengües, perquè cadascuna de les llengües en què havien nascut els presents tenia el dret de ser tinguda en compte, per petita que fos... Pentecosta també és la festa de la intel·ligència, de la comprensió del món, que sempre es fa a través d’una llengua. Pentecosta és la festa de la plenitud... Jo voldria ... que l’Esperit es posés sobre el nostre país cansat i sofrent i ens fes generosos per perdonar i forts per continuar lluitant i intel·ligents per poder comprendre aquest garbuix presidencial a què ens ha abocat la repressió dels qui poden permetre-se-la... Jo m’estimo més veure el president de fora com el cap de l’estat i el d’aquí com a primer ministre. Però, esclar, això és una fal·làcia. Una fal·làcia patètica. Que l’Esperit Fèrtil els il·lumini a tots dos. I a nosaltres ens doni força per suportar una història tan trista i castradora.

Narcís Comadira

pd 1848 "Socios a la fuerza" (i 2)

(arafa...)

.. Però no em demanin que tiri enrere perquè no puc... així que mentre em toqui i no ho sapiguem fer millor, pagaré els meus impostos perquè m’hi obliguen, portaré els documents espanyols perquè no em queda cap altre remei, i hauré de fer la bondat mínima exigible... Però que no em demanin cap més compromís perquè no l’acceptaré. Per força, sí, esclar, perquè per força tot s’hi val, pots atonyinar els súbdits -que per això ho són- per impedir-los votar, i pots voler que siguin, tant sí com no, espanyols. Però tant per força que també sembla una condemna, perquè el que no s’accepta amb acords s’accepta de manera imposada: com si la condemna que demanen per als presos polítics ens anés tancant també a tots els que pensem com ells. L’Estat no vol pacte, demana condemnes contra els presos polítics i ens condemna a la resta a ser espanyols...

El mentrestant serà molt incòmode o fins i tot penós: ... perquè hem après que les arrels d’aquest malestar són profundíssimes i que els analgèsics o els pal·liatius no són guaridors. Hi ha fractures enormes... L’única petició que se m’acut fer als constructors de ponts - als dialogants benintencionats i als aprofitats cínics, a tots dos - és que no tornin a construir en fals, quaranta anys de ficció és un termini insuperable, una pena massa gran. La mentida ha creat un distanciament tan gran que fa que avui el compromís amb l’Estat sigui només conseqüència de la força. Que s’assembli a una condemna.

Francesc Serés

pd 1847 "Socios a la fuerza" 1

(arafa...)

... Qualsevol de les bestieses judicials, policials o mediàtiques han sobrepassat, de lluny, el que es pot esperar d’un estat democràtic i plausible. Per això Espanya només és el meu estat per l’imperatiu legal que em sotmet. De la mateixa manera que no puc reconèixer una monarquia hereva del franquisme i emparada en la inviolabilitat com a autoritat, soc també súbdit per força. La monarquia no és que sigui un anacronisme, és que és un llast enorme i la punta d’un iceberg que té submergides parts d’estat encara més pesants. El rei, però, em pot amenaçar i pot fer servir la violència, el que no pot esperar és que somrigui, ni que jo no faci tot el que pugui perquè no pugui amenaçar-me més...

Quina pena de país, si tota la vida hem de viure així, avançant amb peus de plom per no despertar el feixisme ni la judicatura, tot el dia disculpant-nos per no ser qüestionats des d’aquesta superioritat moral que la dreta li ha concedit a l’esquerra a canvi de no fer gaire res. No en tinc pas cap gana, de viure en un país així, i que no sàpiga com fer-ho per sortir-me’n no vol dir ni que m’estigui quiet ni que ho accepti. No hi ha marxa enrere...

Francesc Serés

pd 1846 L'Estat contra nosaltres

(arafa...)

Aquest és un procés d’estat. L’Estat contra nosaltres... L’Estat fent de part i de jutge, amb el cap d’estat al davant, fent servir totes les seves eines, convencionals o no. I s’ho juga tot a una carta, al tot o res. Les acusacions de la Fiscalia, però també les de l’Advocacia de l’Estat, participen d’aquesta operació per castigar, escarmentar i escapçar el sobiranisme i venjar la humiliació de l’1 d’Octubre. L’operació d’estat és arrogant, però també perillosa. No es deixa cap marge. Vol la victòria total. I això és probable que li surti bé, a curt termini, amb la sentència del judici. Però li pot sortir malament a mitjà termini, quan el cas arribi a tribunals externs (de fet, ja li ha sortit malament quan han parlat jutges d’altres llocs) i hi hagi una reacció cívica. L’Estat està jugant tan fort que si no guanya del tot hi haurà una crisi d’estat...

Vicenç Villatoro

pd 1845 Corrents interns

(arafa...)

... Tant Ada Colau com Miquel Iceta són dos mestres de l’equidistància. Ara com ara, ni el PSC ni els comuns no es poden permetre arrenglerar-se amb la majoria independentista ni amb l’hiperespanyolisme de PP i Ciutadans... Però els independentistes escèptics han de pensar en el que els pugui resultar útil; el seu 47% de vots (pot esdevenir un 70% si la causa nacional s’associa al republicanisme, les llibertats bàsiques, la decència, la voluntat de plantar cara a la ultradreta rampant. En aquest sentit, aïllar el PP, Cs i Vox és un imperatiu de país; en canvi, arraconar el PSC cap a posicions numantines és donar aire a l’espanyolisme més agressiu. Que els “catalanistes” del PSC i els “sobiranistes” dels comuns facin part d’aquesta feina de retrobament és saludable. Això no vol dir que s’hagi d’anar amb el lliri a la mà, sinó amb la ferma voluntat de captar votants que encara no són independentistes, potser perquè pensen que l’independentisme està condemnat, com la pedra de Sísif, a rodolar muntanya avall cada 27 d’octubre. Cal un relat i una estratègia que donin forma a aquesta nova majoria, que és incipient, però inevitable.

Toni Soler