pd 1883 En camp contrari

(arafa...)

La jornada de divendres va deixar algunes imatges significatives. La majoria, no totes, prou favorables al sobiranisme. La principal:  l’enèsim certificat de l’existència d’un problema polític de fons. El govern espanyol volia deixar dit que és igual reunir-se a Madrid, Sevilla o Barcelona, que tot és territori sota la seva sobirania. Doncs no és igual. I la diferència no és que hi hagi petits grups d’exaltats -locals o d'importació- que ho boicotegin, sinó que fer un consell de ministres a Barcelona genera el rebuig d’una part molt important de la societat. Fins al punt que demana un desplegament de seguretat absurd. Certament, hi havia alguna imatge de tanques per terra. Però n’hi havia moltes més de protesta serena, pacífica i massiva. I un clima de anormalitat palpable. La segona imatge rellevant, al meu parer, i la que més m’emociona: la de tot de manifestants renyant a cara descoberta, compungits però enèrgics, pedagògics, els encaputxats que volien fer destrosses i reparant alguns dels danys. No és una imatge fàcil de veure. Demana coratge i convicció. Qui es pregunti de veritat què és el sobiranisme majoritari -no qui el vulgui caricaturitzar per buscar rèdits polítics- hauria de mirar-se amb atenció aquestes imatges.

Vicenç Villatoro

pd 1882 Desbordar

(arafa...)

... Davant de la persistència de l’onada sobiranista, l’Estat vol posar una barrera, un dic. El dic que proposa la dreta és negar que hi ha hagi cap problema polític, dir que hi ha un cop d’estat fet per delinqüents i que l'han de castigar els tribunals. Plantar-se en aquest dic significa desfigurar la democràcia, donar el volant a l'extrema dreta i provocar el descrèdit internacional d’Espanya. Pot frenar l'onada, però no desactivar-la. Per tant, el govern socialista entén que cal posar-la a un altre lloc. I signa un paper –sincer o no, però el llenguatge crea realitat– on es diu que hi ha un conflicte que s'ha de solucionar amb diàleg i que ha de desembocar en una proposta política que tingui l’ampli suport de la societat catalana. No sé si ja se n’ha adonat, però aquest camí és incompatible amb l’existència de presos polítics i porta tard o d’hora a un referèndum on es pugui votar sobre la independència, per saber precisament quina solució política és la que té l’ampli suport de la societat catalana.

Vicenç Villatoro

pd 1881 Mil·lenaristes i revisionistes

(arafa...)

... les  doctrines revolucionàries sovint divideixen els seus seguidors entre aquells que confien en el col·lapse immediat de l’estat de coses i aquells que creuen que prèviament és necessari un llarg esforç de transformació.

Tot això ve a tomb d’un lamentable fenomen que està vivint l’independentisme i que l’ha dividit en dos bàndols enfrontats... En un bàndol hi ha els que creuen que el procés d’independència serà llarg perquè exigeix “eixamplar la base” fins al punt que el referèndum esdevingui “inevitable”. Aquí trobem ERC, Òmnium i una part del PDECat. Per a ells, està clar que cal convèncer algun centenar de milers de catalans, cosa que passa per governar i pactar. En el bàndol contrari hi ha els que creuen que el procés podria ser curt (de fet, que ja ho hauríem aconseguit) si l'esforç fos prou intens,... En aquest bàndol hi ha Waterloo, la Crida, l’ANC, la CUP i una part del PDECat....  Dissortadament, i com en tots els antecedents històrics, les relacions entre els dos bàndols són difícils... No ens ha de sorprendre, doncs, que les crides a la unitat d'acció resultin tan estèrils. La desavinença només pot resoldre's de dues maneres: o bé l’Estat, efectivament, s'ensorra, o bé passa prou temps sense que ho faci. Puc estar equivocat, però molt em temo que anem cap a la segona opció...

Miquel Puig

pd 1880 Què espero del dia 21

(arafa...)

... És per això que em sembla que els somriures –que tant costen, ara, perquè hi ha mig Govern a la presó i a l’exili– hi han de seguir sent. Els que hem sortit al carrer demanant la independència, votant il·legalment, però legítimament, hem fet una cosa sense precedents: ser intergeneracionals. Avis i néts. Sogres que duien menjar i joves que feien pancartes. Tot controlat. Català 'style'...

M'imagino la foto del dia vint-i-u. Em sembla que tots nosaltres hem de tenir al cap, en tot moment, els Jordis... En aquest carrer hi veig avis, que són els que sempre hi han sigut. I també hi veig la gent del 15-M, que segur que hi seria, si no tingués càrrec. Hi veig moltes pancartes, en català, amb lemes que expliquen que a Catalunya tenim pobres, molts pobres, tot i la riquesa que generem. I que això no pot ser. Que som republicans. Que volem votar el nostre futur... I que quan se'n tornin a Madrid seguirem vivint en pau, tots, els uns i els altres com fins ara, perquè l'única violència que exercim és contra el tió.

Empar Moliner

pd 1879 La millor companyia per a presos polítics i exiliats

(arafa...)

... a targeta, Forn escriu "Estic bé, convençut i determinat. No perdo l'esperança de revertir aquesta injustícia". I Turull cita Casaldàliga: "Encara hi ha Nadal en la lluita solidària". Injustícia i lluita són dos bons resums de la situació, que demanen a crits la companyia de dos conceptes més perquè acabi bé: unitat i intel·ligència.

Antoni Bassas

pd 1878 Tristesa

(arafa...)

  En aquests moments a Catalunya hi ha molta més tristesa que violència. Diria que hi ha una tristesa força generalitzada en el camp sobiranista. Tristesa humana per la situació de presos i exiliats... Tristesa per la sensació de picar ferro fred, de no obtenir cap resposta, de topar amb una indiferència absoluta en l'àmbit espanyol i amb una solidaritat molt gasiva i prudent en l'àmbit europeu. Una tristesa, però, que, ni tan sols barrejada amb la desorientació, que n'hi ha, no li fa renunciar a l’ideal d'independència... Arreu, més tristesa que violència. L’excitació eufòrica, companya de la violència gairebé prebèl·lica que ens diuen que hi ha –i que algú sembla necessitar per fer el màrqueting del judici als presos–, no la sé veure, a Catalunya, gairebé enlloc. I el 'gairebé' va, sobretot, per l’extrema dreta.

Vicenç Villatoro

pd 1877 Els altres 6-D (i 2)

(arafa...)

... 2028. Mirall del temps, demanar-se on volem ser d'aquí deu anys i com arribar-hi és la pregunta més urgent. Sobretot perquè alguns han planificat –repressió d’ampli espectre i llarga durada– que aquell any encara hi hagi presos i exiliats i cap república. La doctrina del xoc va amb els llums llargs fins que aprenguem a ‘votar correctament’. Salvant les corresponents distàncies, recordin Pinochet el 1989: "Estic disposat a acceptar el resultat de les eleccions si no guanya cap opció d’esquerres".

hi ha qui confon i blanqueja reial excepció amb ficcionada normalitat en format consell de ministres, fet que justifica del tot el dret a la protesta general i a la mobilització social a la ciutat de la vaga dels tramvies. La Pantera Rosa –refugi i escut de la intel·ligència col·lectiva de la desobediència civil activa, pacífica i no-violenta– mai no compareixeria allà on l’esperen, en format trampa i amb tots els canons i tota l'artilleria. Ho faria, èticament i estratègicament, amb allò que avui més desarma el poder, el despulla del tot, li arruïna els plans i sempre el fa emmudir: pacíficament dempeus.

Corol·lari inconstitucional. Si Pedro Sánchez vol consensos del 75%, en té un que el supera i tot: el 83% de la societat catalana vol presos i preses en llibertat. La vella consigna: per Nadal, us volem a casa. Són els munyidors de la imposició, invocant sempre el 6-D, els que ho impedeixen. Però passa que un, entre molts i entre tantes, serà per sempre més del primer dia d'octubre. I divendres vinent caldrà donar la cara, la veu i la paraula per recordar-ho.

David Fernàndez