pd 1918 Un anticapitalisme no tan "anti" (i 2)

 

(arafa...)

... Són dos fracassos provocats per un excés de cinisme i un excés d’utopia, i en el centre d’aquests excessos hi ha tenir, o no, una visió realista de la naturalesa humana. Si som bàsicament egoistes i sempre ho serem, només el desig d’acumular farà que ens esforcem i crearà riquesa. Si som bàsicament solidaris, només en la igualtat podrem sentir-nos bé. Però és evident que som totes dues coses i, encara més important, que ho som en diferent grau en funció de la cultura que ens ha format com a persones. Marx i Engels tenien clar que el seu socialisme es construïa sobre els progressos del capitalisme. Dit altrament, posant com a motor l’interès propi es crea riquesa, la riquesa crea cultura -progrés moral, científic i tecnològic-, i és aquesta cultura la que, humanitzant la societat, ens empeny a lluitar per un model econòmic més solidari... ¿Hi ha països amb més drets i llibertats que els capitalistes? No, i comença a ser hora que un anticapitalisme menys dogmàticament "anti" ho reconegui...  Aferrar-se al que fins ara ens ha servit, ens ha enriquit, ens ha civilitzat -tot s'ha de dir, pagant l'alt preu de monstruoses crueltats-, només ens portarà al desastre. La utopia és ara més realista que la fi de la història perquè sense humanitzar-nos no sobreviurem.

Albert Pla Nualart

pd 1917 Un anticapitalisme no tan "anti" 1

 

(arafa...)

...  l'esquerra reté una utopia de la qual no es pot renegar sense semblar cínic. La utopia que separa els que accepten com a inevitable -com a mal menor desitjable- la desigualtat, dels que consideren que humanitzar la societat, civilitzar-la, és tendir a aconseguir que tots comencem a viure amb uns drets semblants...  Els excomunistes que ara simpatitzen amb Cs ens venen a dir que el capitalisme és el sistema menys dolent per aconseguir una vida millor per a tots, sumant rics i pobres; i condemnen el comunisme perquè, volent partir de la igualtat, acaba retallant llibertats i fent que més gent passi gana... Fins ara tenia coartada moral: la desigualtat permetia als més pobres del capitalisme viure millor que els més pobres del comunisme i sentir que la part del pastís que els tocava, per petita que fos, anava creixent. Això està deixant de ser cert, i aquest fracàs el rebla el fet que el capitalisme necessiti sempre créixer, quan créixer, en un planeta al caire del desastre ecològic, ha passat a ser inviable.... (continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 1916 Un maquillatge natural i seductor

 (arafa...)

​ ... Abans d'aquest empresonament, nosaltres i ells ens podíem pensar moltes coses de la manera d'actuar de l'estat espanyol, però no ens podíem pensar de cap manera que s’inventarien els delictes. Publiquen ara un informe secret de la FAES, del 2008, on un magistrat es mostra amoïnat pel fet que si una “comunitat autònoma” proclamés la independència no hi hauria rebel·lió, ni sedició, perquè “no afectaria l’ordre públic ni comportaria cap alçament en forma de tumult”. Per tant, llavors, encara, no havien pensat que se saltarien la pròpia llei. Aquesta arbitrarietat cap als independentistes (un policia et pot detenir, un jutge pot admetre a tràmit que ets terrorista) ha desmaquillat per sempre la cara del Regne d'Espanya...

Empar Moliner

pd 1915 Espanya a judici

(arafa...)

... Som on som per culpa de la indolència de Rajoy, la hipocresía de Sánchez, el patrioterisme de Rivera, la demagògia d'Arrimadas i l'odi amb prou feines contingut de Casado i d’Abascal. En lloc d’intentar resoldre un problema tan gros i complex com el català, els polítics espanyols s'han dedicat a fer-lo gros per pur electoralisme o per un orgull nacional malferit des de fa segles. L'han deixat en mans de l’eterna casta dels alts funcionaris, els policies i els jutges, que són el record més viu del règim anterior. El judici mostrarà gent pacífica i honesta, potser maldestra i naïf, enfrontada a la manada de Vox i a les escridassades d'una premsa histèrica que continua tenyida d’aznarisme. I mentre el judici provoca escàndol rere escàndol, veurem com el govern espanyol es manté covardament inactiu, incapaç d’articular cap solució, per por a l'empenta electoral d’aquesta incipient aliança entre la dreta i l'extrema dreta. Aquesta és l’Espanya real, que s’agrada tant que voldria que el judici fos només un malson...

Llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Espanya-judici_0_2173582692.html

Toni Soler

 

pd 1914 Control del territori

(arafa...)

 ... en política, una cosa és com creiem que haurien de ser les coses i una altra com són en realitat. En la confrontació entre ...  es poden posar damunt la taula consideracions polítiques, morals i jurídiques diverses, dir qui és més demòcrata, qui té més suport popular, qui compleix més fidelment els preceptes constitucionals. Però al final qui guanya dels dos és qui té el control efectiu del territori...  El reconeixement internacional és importantíssim, però el món acaba reconeixent de fet com a govern legítim el que pot certificar que controla efectivament el territori. I si des de l'exterior es vol apostar per un canvi, el que importa no és la solidesa dels arguments morals, polítics i jurídics que avalen la decisió, sinó la voluntat i la capacitat de pressionar políticament, econòmicament o fins i tot, arribat el cas, militarment... . Resulta més decisiu el que és que el que hauria de ser.

Vicenç Villatoro

 

pd 1913 L'altre esperit del 12 de febrer

(arafa...)

 Veure marxar els presos polítics cap a Madrid a bord d'un autocar de la Guàrdia Civil ha estat com veure passar la història de Catalunya, i no en la seva hora més bella, precisament. Tampoc en la d’Espanya. Considerar que un problema polític tan democràtic com la reclamació d’un referèndum es pot traslladar, jutjar, condemnar i empresonar és un error de càlcul. El judici és la solució si Espanya aspira a la victòria. Si s’aspira a una solució acceptable per a Catalunya, el judici és un error encara més gran que la violència policial desplegada l’1 d'Octubre, perquè més de dos milions de persones se senten asseguts al banc dels acusat... 

Antoni Bassas

 

pd 1912 De la A a la Z

 

(arafa...)

Les anomenades “minories sexuals”, o col·lectius que durant molt de temps han sofert discriminació a causa de les seves tendències en aquest camp, frueixen cada cop més de les llibertats que els pertoquen, la permissivitat que és del cas i els drets consuetudinaris de tothom... uns quants d'aquests col·lectius s’han aplegat -si més no als diaris i amb vista a la publicitat- en unes sigles força irreconeixibles: LGTBI, que representa lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals; cosa, la darrera, que no s'acaba d'entendre a qui representa exclusivament... Si tenim present que la vida sexual presenta unes variacions gairebé infinites, no serà estrany que calgui afegir-hi alguna lletra més... Per exemple: ¿no hi ha zoòfils, al món? Per tant, haurem de dir LGTBIZ. ¿No hi ha, també, onanistes? Doncs una altra lletra, la O. ¿No hi ha nimfòmanes? Ja ho crec, que n’hi ha; doncs ara tenim LGTBIZON. Home! També hi ha homes que els agraden -només això- les mènades, nimfes furioses del seguici de Dionís. Doncs ja tenim LGTBIZONM. ¿I els sadomasoquistes? Entra de cop una altra lletra, la S: LGTBIZONMS. Tantes realitats i amb un nom tan impronunciable! La llista es faria tan llarga que només tenim, vist el problema per endavant, dues solucions: o anomenem aquesta suma de “minories” maltractades i mal enteses durant molt de temps amb el qualificatiu de “la gent de l’abecedari”, o sempre en quedarà una o altra per identificar, catalogar i defensar. Això sembla una facècia, però com tantes coses que passen als nostres temps “políticament correctes”, amaga una qüestió molt preocupant: la catalogació simplista de determinades minories a efectes de la propaganda (i també de la llibertat, esclar) dissimula una vegada més el problema de fons, el de debò: mentre ningú no faci mal al seu proïsme i tot es faci amb aquiescència, és millor defensar la llibertat i els drets de tot el gènere humà sense discernir i catalogar les persones pels seus costums de llit i d’entrecuix, que són, comptat i debatut, peccata minuta.

Jordi Llovet