pd 2170 Catalunya ha canviat, Espanya no

(arafa---)

S'ha dit sovint que la sentència contra l'Estatut del 2006 va ser el tret de sortida del moviment independentista. Amb el pas dels anys, he arribat a la conclusió que va ser just el contrari: el nou Estatut va ser l’excusa que van utilitzar els poders de l'Estat per justificar una frenada en sec d'un procés de reforma que amenaçava de prendre formes federalitzants i corregir tres segles d’inèrcia centralitzadora...

Entre el 2010 i el 2014 (amb la consulta del 9-N) vam viure una primavera que seduïa el món pel seu caràcter cívic i transversal. A partir d’aleshores, quan l’entusiasme es va traduir en un mandat electoral, van començar els problemes. Mas i Junqueras es van trobar atrapats entre l’obligació moral de satisfer els seus votants i la impossibilitat d'arribar a cap acord amb el govern espanyol, que anhelava una exhibició de força. Per a Espanya, el repte català suposava una oportunitat d’afirmació nacional (convertint Catalunya en una mena d’enemic exterior intern) i una excusa per a la recentralització. El resultat va ser el xoc institucional del 2017, i l’epíleg que encara estem vivint. Una dècada després, malgrat el fracàs objectiu de les seves expectatives, Catalunya és un país del tot diferent, mentre que Espanya és una versió més obscura d’ella mateixa. La dècada del gran canvi, pel que sembla, durarà més de deu anys.  

Toni Soler 28.6.2020

 

pd 2169 Els bons mestres

(arafa---)

Els bons mestres sempre se'n surten, sempre hi posen tota la seva intel·ligència, enginy i passió... Sóc dels que pensen que no hi ha un únic mètode vàlid, sinó que el que hi ha són precisament mestres vàlids. Segur que de casos reeixits en trobem tant en instituts i centres innovadors com en d'altres de tall més tradicional. La fórmula màgica no existeix, ni per ensenyar ni per avaluar. El que hi ha són bons mestres que no escatimen esforços ni dedicació. Quan això passa, la resposta dels alumnes està garantida...

Igual que parlem d’esforç, feina callada i entrega quan ens referim als bons mestres, també ho hem de fer amb els nois i noies. Els hem de poder demanar dedicació, temps, interès. Autoexigència. No posar-los les coses massa fàcils. Dir-los la veritat: s’hauran de passar la vida estudiant, aprenent, formant-se, pensant... 

... són mestres vocacionals, grans professionals, i n’hi ha molts, el que passa és que... la seva veu ha quedat tapada, silenciada, victimitzada, corporativitzada.

Ignasi Aragay 28.6.2020

pd 2168 "Les dones sempre en surten més mal parades"

(arafa---)

"...

James Matthews i Pedro Corral han mostrat en els seus estudis que la gent ideològicament convençuda, tant d’un bàndol com de l'altre, eren una minoria. A la majoria els reclutaven per força i no tenien cap ganes d'anar a la guerra. A molts els importava un rave canviar de bàndol i si ho feien era per coses tan bàsiques com ara poder menjar. Vaig parlar amb antics soldats de la Lleva del Biberó. Moltes de les coses que explico me les van dir aquests antics soldats i és un material inèdit. Durant anys el règim va vendre la imatge d'un país exaltat i patriòtic, i era una gran fal·làcia perquè la gent el que volia era salvar la pell..." Care Santos

Entrevista de Valèria Gaillard 20.6.2020

 

pd 2167 Amnistia o barbàrie 2

 (arafa---)

...

I mentrestant hem de sentir tants catalans d'ordre que troben que reobrir aquest debat és avorrit... ¿No recorden, els catalans no independentistes, que els seus adversaris democràtics porten dos anys i mig a la presó? ¿Pensen de debò que podem girar full tots junts, en una paròdia de reconciliació? Em costa de creure. Deuen pensar que l’exhibició de força del 2017 ha inoculat prou por a la ciutadania perquè el plet català quedi resolt o silenciat, com tants cops abans. Però s'equivoquen. Perquè és cert que molts pensem que tots els problemes de Catalunya s'han de resoldre -si mai es resolen- amb majories qualificades, i amb eines de transformació que potser encara no tenim. Però som encara més els que pensem que la vergonya dels presos i els exiliats no és un epígraf més en la carpeta catalana, sinó una situació d’injustícia que clama al cel, que embruta tots els debats, que políticament és esterilitzadora i humanament és inacceptable. I cal advertir que en aquesta qüestió s’està jugant amb foc, que els poders espanyols no transmeten una imatge de pacificació sinó d’acarnissament, i que si una espurna qualsevol provoca episodis de protesta o incidents com els de plaça Urquinaona, a molts no ens sentiran clamar contra la barbàrie perquè la nostra primera obligació és denunciar les injustícies, i no els estralls que se'n puguin derivar. No sortirem del túnel sense una llei d'amnistia que repari el mal que s'ha fet. Una amnistia pot alliberar-nos a tots, no només als que estan entre barrots; perquè tots els demòcrates sabem que aquesta situació és intolerable: ens empresona a tots. Si aquesta amnistia no arriba, no hi haurà a Catalunya cap ombra de normalitat.    

Toni Soler 21.6.2020

pd 2166 Amnistia o barbàrie 1

(arafa---)

A Catalunya tenim un problema no greu, sinó intolerable, que és un grapat de polítics empresonats després d’un judici com a mínim dubtós. No parlo d’un grapat qualsevol, sinó de la major part del govern elegit per majoria absoluta, a més de la presidenta del Parlament, i dos activistes d’impecable trajectòria pacífica i democràtica, la situació dels quals escandalitza fins i tot Amnistia Internacional. A més, tenim uns quants polítics més empesos a l’exili per eludir una justícia desacreditada, i una llarga llista de persones imputades per col·laborar en l’organització d’un referèndum. Aquest referèndum va ser sabotejat pels policies espanyols a cops de porra. Molts han estat condecorats, mentre que el major del Mossos s’enfronta a càrrecs de sedició per no reprimir amb prou entusiasme. Em sento una mica estúpid repetint això, però no puc fer altra cosa per denunciar aquesta situació, que no només és greu, com els altres problemes que ens assetgen, sinó que és, insisteixo, intolerable. I em costa de creure que els qui tenen palanques de poder al seu abast no s’adonin que la nova normalitat... és una falsa normalitat, és, de fet, el blanqueig d’una política d'estat indecent, fonamentada en la repressió exercida sobre una part importantíssima de la població catalana... 

Toni Soler 21.6.2020

 

pd 2165 L'abstinència de la "viatgitis"

(arafa---)

... Havíem arribat a aquell punt en què si no viatjaves no eres ningú. El low cost ens havia convertit en esclaus del turisme ultraràpid... 

La pandèmia ens ha alliberat de la dictadura del viatge com a norma, com a mesura de la nostra felicitat, com a desfogament de totes les misèries i rutines hivernals. Hem passat anys col·leccionant destins com si fossin segells. Qüestió d’estatus. En els temps llunyans dels pares i avis, quan no existien vols barats, viatjar era cosa de rics o de hippies amb motxilla. Un dia, però, de cop tots vam poder donar-nos una pàtina cosmopolita. Es tractava de sumar a la llista països, ciutats, illes, postes de sol, cims, animals ferotges, restaurants, monuments, obres d'art...

Però ara... l’obligació moral de no viatjar. Per no contagiar ni contagiar-se, perquè tenim les butxaques buides i per respecte a la natura... es tracta d'un efecte pèndol, d'una reacció defensiva circumstancial, amb data de caducitat. Tot plegat tindrà efectes limitats. Potser durarà una temporada, la d’aquest estiu. Perquè resulta molt difícil aturar els guanys tecnològics. En realitat, resulta impossible...  ... l’abstinència del vici de la viatgitis no serà tan traumàtica. Serà com una petita, agradable i forçada cura de desintoxicació. L'any que ve és probable que tornem a marxar lluny, a la recerca d’un fals paradís perdut, però potser ho farem amb nostàlgia d’aquell estiu del confinament tan reposat, tan poc estressant, tan íntim i lliure.

Ignasi Aragay 21.6.2020

pd 2164 Torna el debat sobre el sexe dels àngels

(arafa---)

Com en tots els moviments socials, dins del feminisme hi ha hagut sempre tendències diverses, cosa comprensible donada la diversitat de les condicions de vida de les dones...

La discussió trans té molts aspectes de debat mal plantejat. L’argument que diu que el sexe és també una construcció social em sembla totalment fal·laç: certament, les maneres de practicar el sexe, de parlar-ne, de relacionar-nos-hi, han anat canviant amb els temps, i per tant són un constructe cultural; però això no té res a veure amb el fet que els humans naixem, en la majoria dels casos, amb un sexe mascle o femella que implica una funció diferent en la reproducció. Assumir o no les funcions reproductives que ens marca el sexe ja és una decisió personal, i el feminisme ha lluitat enormement perquè ho sigui...

Sisplau, no fem més classificacions, més divisions, més calaixets tancats. Sempre establir models i barreres implica jerarquies i limitacions a la llibertat. Classifiquem-nos com a homes o dones, d’acord amb el sexe que ens ha donat la naturalesa, i visquem com vulguem, i deixem que tothom visqui com vulgui. Aquest ha de ser l'objectiu comú. 

Marina Subirats 21.6.2020