pd 2359 Encadenats per les emocions

(arafa<d'1any)

... “Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”, diu el president Quim Torra en una entrada de Les hores greus... Torra es mostra superat per una realitat que podria trencar qualsevol persona i explica com no té equip, com s’escridassen, com no li preparen la documentació que demana, i com tampoc té un Govern cohesionat, ni tan sols té bona informació interna ...   Tampoc té el suport dels seus, als quals considera immersos en la politiqueria i la “tertúlia” constant de JxCat, que el “deprimeix”. Quim Torra no té fusta de president i, de fet, diu textualment que no entén perquè l'han triat a ell. “No estava preparat per a la crueltat de la política catalana -admet-. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres”... Torra va ser víctima de la seva manca de coneixement de la política, de la manca d’estratègia conjunta del Govern i sobretot de la manca de veritat... Torra ha sigut víctima d'una coalició que no tenia objectius comuns, ni estratègia externa, però també d’un partit que el va impulsar a la presidència però no li va donar suport...

Esther Vera, 21.3.21

 

pd 2358 Drets i silencis

 (arafa<d'1any)

Els adversaris dels drets individuals situen sempre el debat en l'absurd: la confusió deliberada entre dret i obligació. Un dret individual és una opció, és donar a qui ho vulgui la possibilitat de fer coses que estaven prohibides. És per tant una ampliació de les llibertats -que és el que s'espera d'una democràcia- que òbviament no obliga ningú més que el que vulgui fer-la efectiva. Sembla ridícul haver-ho de dir: ningú està obligat a divorciar-se, al matrimoni homosexual, a avortar o a l'eutanàsia. És simplement afavorir que la gent decideixi sobre el seu pas per la vida amb llibertat.

L'absurd i demagògic intent de presentar allò opcional com a obligatori expressa els límits de la idea de democràcia dels que el fan servir: un règim organitzat en funció d’un sistema doctrinal prèviament definit per ells. Tot ciutadà té dret a defensar les seves idees i a oposar-se a tot allò de què discrepa, fins i tot a l'ampliació dels drets individuals. Però no a pretendre imposar la seva restrictiva doctrina als altres. La diferència entre una democràcia i una dictadura és que la primera tracta les persones com a ciutadans i la segona com a súbdits. I precisament per això la qualitat de la democràcia depèn de la llibertat de fer i actuar de les persones.

Josep Ramoneda, 21.3.21

pd 2357 La feina ben feta i el futur del món

(arafa<d'1any)

Un fuster carregat d’ofici i envoltat d’eines que s’inclina sobre el banc per fer una fina incisió de marqueteria... Una investigadora que... Un director d'orquestra que fa repetir de forma obsessiva un passatge a la secció de cordes perquè vol que tots els músics moguin els arquets a la mateixa velocitat, sense tenir en compte que es passaran del temps previst i caldrà pagar hores extres (però el so és cada cop més homogeni, cada cop millor). Tots tres -el fuster, la investigadora i el director d’orquestra- són artesans, perquè es concentren a fer la feina tan bé com saben. Fan una activitat de caràcter pràctic, però no es limiten a complir l'expedient. ... tots tres van més enllà. Són artesans, en el sentit ampli del terme: amics de la feina ben feta. “És cert que a la vida es pot anar passant sense implicar-s'hi gaire, però l’artesà simbolitza una condició humana particular: la de la persona que s'involucra i es concentra en allò que fa”. (Richard Sennett) El seu concepte d’artesà és aplicable a qualsevol persona compromesa amb la feina ben feta per la satisfacció de fer-la bé...

Penso en aquell text de Joan Maragall: “Estima el teu ofici, la teva vocació. Esforça’t en la teva tasca com si de cada detall que penses, de cada mot que dius, de cada peça que hi poses, de cada cop del teu martell, en depengués la salvació de la humanitat. Car en depèn, creu-me. [...]”. És això: el món només el poden arreglar els artesans.

Eva Piquer, 20.3.21

 

pd 2356 La grandesa de Charlie Brown

(arafa...poc)

...Podria haver dit Charlie Brown, però Snoopy és molt més efectiu, segurament el seu personatge més famós. És l’estrella de samarretes, bosses, llibretes i mil coses més... però tot aquest marxandatge em fa una mica de ràbia. Per què? Doncs perquè d'alguna manera redueix, fins i tot infantilitza, un personatge i una sèrie que són una de les millors coses que, com a lectora, m’han passat a la vida. D'entrada, diguem-ho clar: el protagonista de Peanuts, la tira creada per Schulz i on desfilaven la Lucy, el Linus, la Sally, la Peppermint Patty o l’Snoopy, era el Charlie. Jo el vaig descobrir gràcies a un còmic de la meva mare, No pots guanyar Charlie Brown, d'una col·lecció fantàstica que va publicar, als anys 70, Edicions 62 (i que, si teniu esperit col·leccionista, encara podeu trobar). No s'assembla a res del que havia llegit: un nen amb el cap molt gros, insegur, una mica aturat, i que, com el títol indicava, no se'n sortia. La seva germana Sally li passava contínuament la mà per la cara, i la seva amiga Lucy podia arribar a ser bastant dolenta i tenia una consulta psiquiàtrica, per als amics, de pagament. Fins i tot el seu gos semblava més lúcid que el Charlie. Què era allò, on m’havia ficat? Per què reia i alhora tancava el llibre una mica trista? Doncs perquè Peanuts és una genialitat. Perquè els seus protagonistes tenen totes les pors, inseguretats, alegries i desitjos que vam tenir com a nens i que, esclar, encara arrosseguem. Perquè ens hi reconeixem. Perquè és d’aquelles lectures que et marquen, i que d'alguna manera et fan ser com ets. (Jo també cobro pels consells. Seran cinc centaus, gràcies).

Anna Guitart, 4.12.21

 

pd 2355 L'anacrònica obsessió per l'anglès

(arafa<d'1any)

Les jornades de portes obertes a les escoles han permès tornar a constatar l’obsessió d'alguns pares perquè els seus fills aprenguin anglès... Saber anglès és un dels grans nous marcadors socials. I la idea que no anglicitzar-los des de la més tendra infància suposa un terrible hàndicap plana sobre l'inconscient col·lectiu dels progenitors. Ningú els explica que si bé dels 0 als 10 anys són portentosos adquirint una segona llengua, són també pèssims aprenent-la. Ningú els diu que si aquell fill que –amb grans sacrificis econòmics i logístics– arriba als 14 anys havent fet 10 cursos d’anglès extraescolar, l’ajuntem llavors amb un veïnet que no ha fet cap curs i els fem fer a tots dos un curset d’un mes a Anglaterra vivint amb famílies del país, és molt probable que l’acabin amb un nivell similar. Dels 0 als 10 anys, exposar-los a adquirir una segona o tercera llengua és altament efectiu i del tot recomanable. En canvi, pretendre que l'aprenguin té uns resultats molt minsos i els condemna a un esforç que en aquesta etapa no estan preparats ni motivats per fer i que, sàviament, no fan. És cert que la frontera entre adquisició i aprenentatge no és una ratlla, hi ha zones intermèdies... Veure pares xampurrejant als seus propis fills en anglès és un espectacle depriment i dóna una idea de com pot arribar a ser d’aberrant fer passar el competir per davant del formar i estimar.

Albert Pla Nualart, 7.3.21

 

pd 2354 Prou de joc de la gallina

(arafa<d'1any)

Apuntava l’altre dia Salvador Cardús que l'objectiu final d'un diàleg civilitzat amb l'Estat no pot ser la independència. I jo afegiria que tampoc pot ser un referèndum que es limiti a preguntar als catalans si volen la independència i que comprometi l’Estat a facilitar-la en cas de victòria del sí... La via del diàleg civilitzat només pot dur –en el millor dels casos– a un punt intermedi: a un reconeixement més explícit de Catalunya com a nació dins d’un estat que es reconeix plurinacional; i al consegüent augment d’autogovern, de sobirania, de la nació reconeguda... Caldria que ERC admetés que el millor desenllaç del diàleg no serà la independència, sinó més autogovern, i que el seu independentisme és només un horitzó: no un objectiu a mitjà termini. Caldria que Junts reconegués que les dretes i les esquerres existeixen, i deixés de brandar l’unilateralisme per dissimular que té una posició en aquest eix. Caldria que la CUP entengués que fer política passa per deixar de flotar en el món dels ideals i enfangar-se en el món del que és possible. I caldria que tots tres busquessin complicitats amb el sobiranisme entès en el sentit més ampli...  

Albert Pla Nualart, 14.3.21

 

pd 2353 Allibereu els peus de les presentadores

(arafa<d'1any)

Fisioterapeutes, osteòpates i traumatòlegs desaconsellen l'ús habitual de sabates de taló d'agulla. Causen problemes d'esquena, als genolls, als malucs i als peus. Poden provocar tendinitis en el tendó d’Aquiles, fascitis, varius, desgast dels cartílags dels genolls, artrosi i artritis. També poden originar metatarsàlgies, galindons, dits de martell i neuroma de Morton. En canvi, tant en teles públiques com privades cada dia veiem a les presentadores amb aquest calçat. En els informatius de TV3, excepte la Raquel Sans i l’Ariadna Oltra i la Núria Solé, la resta de companyes fan equilibris damunt d’uns talons ben prims. La proesa màxima la fan les presentadores d’Antena 3 i La Sexta, que també calcen els anomenats stilettos per explicar-nos les notícies... La televisió està imposant i perpetuant una estètica de l’elegància en les dones que no només és antiga, arquetípica i limitada sinó que és perjudicial per a la salut. ...  per què trien aquestes sabates per posar-se davant de les càmeres? Qui ha decidit que aquest és el model d’elegància femenina? Els mitjans de comunicació estan col·laborant a reforçar una estètica per a les dones que fragilitza la seva imatge i les limita físicament. Les sabates de taló d'agulla són incapacitants i transmeten la idea que la dona a la feina hi és per fer bonic... Si de veritat voleu celebrar el Dia de la Dona, allibereu els peus de les presentadores.

Mònica Planas Callol, 7.3.2021