E.E.85 La setmana de Tots Sants

... El novembre enfilarà el seu camí, més fred o menys fred, amb vent o sense, amb pluges o no. Segur que amb una mica de tot. I abans no ens n’adonem serem a la tendresa de l’advent, a tocar Nadal com aquell qui diu. 

Aquests darrers anys hauran passat plens d’entrebancs. El famós Procés, la famosa pandèmia. Procés i pandèmia. Dues paraules que abans no havíem dit gairebé mai, que no sabíem ni tan sols que existissin com una cosa nostra. El procés cap a la independència va acabar molt malament, com tothom sap... Una mena d’acudit d’aquests que la gent fa córrer per les xarxes diu que abans lluitàvem per la independència i ara per la presència del català a Netflix. De la independència a l’autonomisme light. Ens volem autogovernar, però poc. No fos cas que prenguéssim mal. Ara el que importa és... el canvi climàtic, diuen. Potser sí. Quan penso en tot plegat, en com hem estat enganyats i humiliats, tinc unes ganes enormes de plorar i penso en aquell poema de Carner que precisament es titula Tots Sants: "El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; // sospira el pany de porta, / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai".

Narcís Comadira, 6.11.2021

 

E.E. 84 Neguits d'octubre 2

... Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a l'enemic. Doncs no.I els administradors del poder local, com que s'acosten eleccions, vinga fer obres i més obres. ... A Sant Feliu de Guíxols ha començat una altra temporada de disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma; la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig, senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern, diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es tracta d'anar extirpant tots els signes d'identitat, tot allò que era peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns, universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern, un món sense història, sense peculiaritats…  Octubre. Destrucció i angoixa...

Narcís Comadira. 22.X.22

E.E. 83 Neguits d'octubre 1

El mes d'octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marron glacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l'any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la meva ciutat regalimosa... Haurem d'esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats? Potser per Nadal farà una mica de fred... Aquest sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies...

Narcís Comadira, 22.X.22

 

E. E. 82 Decreixement?

... La història d’Ehrlich i Simon ens hauria de prevenir sobre les lectures simplistes dels fenòmens econòmics, ja que sovint infravaloren, per bé i per mal, el paper clau en el futur de l'economia de la creativitat humana i els incentius del sistema de lliure mercat.

El creixement econòmic és compatible amb la reducció d’emissions. De fet, ho hem comprovat a l'economia espanyola al llarg dels darrers quinze anys. Les emissions totals s'han reduït en un 38%, al mateix temps que l'activitat econòmica, el PIB, augmentava un 21% en euros constants. El creixement econòmic no sols és compatible amb la lluita contra l’escalfament global. És, a més, necessari per poder portar a terme aquesta lluita amb èxit... el creixement econòmic és absolutament imprescindible per generar els recursos financers que seran necessaris per portar a bon terme l'estratègia de reducció d'emissions...  la inversió productiva, la inversió en noves tecnologies, no és possible si no hi ha prèviament un creixement que permeti generar estalvi i finançar de manera sòlida els projectes de futur.

Jordi Gual, Professor de l'IESE, 16.10.2022

 

E.E. 81 Independència...

Manel Fontdevila, 9.10.2022

 

E.E. 80 Preservem la dieta Vicenç Pagès

Sempre he cregut que la dieta literària i fílmica dels nens i nenes ha de ser, en part, clàssica i adulta. En garanteix la qualitat i els dona els referents universals, intergeneracionals, que els fan ciutadans del món. Permet, a més, gaudir-la i pair-la en família: fa madurar els petits en lloc d’infantilitzar els grans. Rebutjo els llibres i films que ho donen tot mastegat, que no deixen espai per a les preguntes, el misteri, la perplexitat. I em nego a deixar les meves filles davant un cine que crida, atabala i serveix, sobretot, per mantenir-les passives i hipnotitzades...

Amb la mort de Vicenç Pagès es fa difícil no sentir com minva el petit exèrcit que encara lluita per l'excel·lència d'una cultura catalana local i universal, dos adjectius inseparables...La cadena de passions escapçades per morts prematures és interminable. Tota mort és prematura per a qui viu una passió...

Sigui advers o no, encomanar la passió pel bon cine i la bona literatura; i fer-ho des del jo més autèntic –el que parla la teva llengua– no és, entre totes les possibles vies de transmissió cultural, un mal menor, un cant del cigne, una elegia resistencialista. És la millor via, la més efectiva, per fer millors persones les generacions a qui passem el relleu. No som lliures per triar la cultura amb què fertilitzem la terra on creixen, com no som lliures per triar el passat i tot el que ens ha fet ser qui som. Tant de bo els nostres poders públics l’encertin a l'hora de subvencionar els que han d’ajudar a preservar i eixamplar el reducte de cultura catalana digna, normal, local i universal que en temps més o menys adversos van conrear amb passió la Maria Mercè Marçal, en Joan Solà, la Montse Gómez o en Vicenç.

Albert Pla Nualart, 4.9.2022

 

E.E. 79 Llarga vida al "Per molts anys!"

“Anys i anys, per molts anys, a la una per molts anys…”. Si heu llegit aquesta primera frase cantant, és que heu crescut amb el Super3. I segurament sou dels que encara poseu aquesta cançó a les festes d’aniversari...  els responsables de l’entranyable club infantil català van aconseguir el que tan sovint sembla impossible: que les formes tradicionals sonin modernes i, gràcies a això, pervisquin. Jo mateixa, de petita, reservava el “Per molts anys” per als meus avis. “En vida teva”, em responien. O “Per molts anys que ho puguem celebrar”. Tan bonic que és desitjar llarga vida i tan poc que t’importa quan no has sortit de l’ou… Doncs gràcies a la màgia del Super3, la pàtina d’antigalla va desaparèixer.I, esclar, quan ets conscient que dir “Felicitats!” és una manera recent (calcada del castellà) de felicitar algú pel seu aniversari, t’alces com el paladí del “Per molts anys”, malgrat que cada vegada més gent (catalanoparlant, eh!) et miri com si fossis d'un altre planeta quan els hi dius pel sant. I això que fins no fa pas tantes dècades aquí només es felicitava pel sant!. Ara bé, ¿ens hem de flagel·lar perquè cada vegada es diu més “Felicitats” o (oh, sacrilegi!) “Moltes felicitats”? A veure, són expressions que també han fet forat per donar l'enhorabona, i segurament a molts parlants ja no els resulten estranyes. O com a mínim no els grinyolen tant com el “Feliç Nadal” o les “Felices festes” o, valga’m déu, la “Feliç Diada” estampada en les imatges que circulen pels grups de WhatsApp. La felicitat s'ha cruspit la bonança i cada cop costa més sentir o llegir un “Bon ... el que sigui”.

Maria Rodríguez Mariné, 15.X.2022