pd 987

​ARA 25 de desembre del 2016

CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (i 2)

Ignasi Aragay
​
Però no us escric per parlar de mi sinó de vosaltres, del futur immens que teniu al davant. Quina vida voleu? Com voleu anar deixant llast familiar? Com voleu ser i estar al món? Teniu moltes més coses sobre les quals prendre partit: viviu en societat, en un món injust, esbojarrat i imprevisible. Però també meravellós! Depèn de vosaltres que vagi a millor o a pitjor. Un cop us feu grans, sou vosaltres els qui essencialment decidiu quina relació voleu tenir amb els pares i quina petjada voleu deixar al món. Si decidiu ignorar aquestes tries, si decidiu no triar, us passaran dues coses: que sereu uns ignorants i que algú triarà per vosaltres.

Passar de fill a persona adulta i autònoma vol dir essencialment començar a decidir per tu mateix. La decisió més fàcil, i més vella que l​'​anar a peu, és optar per seguir sent un adolescent el màxim de temps possible. Prendre només compromisos individuals, recrear-se en el petit món particular, aïllar-se de tot, no agafar responsabilitats, deixar-se anar en un desordre més o menys controlat, concentrar-se en un mateix, en el propi plaer, el propi guany, el propi cos, el propi èxit... Fins que un dia t’adones que necessites els altres, que necessites alguna cosa més, que amb un mateix no n’hi ha prou per donar sentit a tot plegat.

​... ​

les excuses per no fer-lo són moltes: la precarietat laboral (ben certa i escandalosa), la voracitat del sistema econòmic (contra el qual és tan difícil lluitar), la perversió i corrupció de la democràcia (una altra lluita interminable), l’absència d’horitzons i utopies (ens hem quedat sense religions ni ideologies).

Sí, tot això és cert i real i a voltes dramàtic. Esclar: viure la vida de debò demana esforç, passió, risc. És més senzill deixar-se portar per una onada superficial que un dia, quan menys t’ho pensis, et deixarà tirat a la sorra, despullat i sol. L’alternativa és lluitar cada dia, gaudir a cada cruïlla, de cada decisió, ser conscient de tot el que fas i deixes de fer. Respirar fons i capbussar-te dins l’onada, nedar a contracorrent, si cal. Empassar aigua i sal. La sal de la vida! Sense por, anant a totes. Aquesta és la vida que val la pena viure, fills meus.

pd 986

​ARA, 25  de desembre del 2016

CARTA (DE NADAL) ALS FILLS (1)

Ignasi Aragay​

Us estimo. Molt. No us ho acostumo a dir, oi? Però quan arribes als cinquanta anys i fas balanç, què en queda? Poques coses essencials, i entre aquestes, vosaltres al centre, donant sentit al que no en té gaire: sou alhora un xuclador i un generador d’energies. Sou un neguit permanent i un incendi inapagable de felicitat. Sí, més o menys ho sou tot. Traieu el millor i el pitjor dels pares. Ens feu pensar, ens feu riure, ens feu plorar, feu que ens qüestionem a nosaltres mateixos, feu que ens enrabiem, i tot això sense fer ni la meitat del que voldríem que féssiu... I ves per on faríem el que fos per vosaltres, però sabem que al capdavall heu de recórrer sols el vostre camí. No és fàcil: no se us pot ajudar ni massa ni massa poc. Hiperprotegir-vos és debilitar-vos. Deixar-vos anar és patir en silenci. 

I tanmateix toca deixar-vos anar. Observar-vos en la distància, si pot ser en la mitjana distància. Aconsellar-vos tot i saber que no seràs mai del tot escoltat... però alguna cosa queda. No fer-te pesat ni fer-te absent. Ser-hi, senzillament, per quan et necessitin. Ser pare o mare és una cura d’humilitat permanent. Ets molt important i al mateix temps no ets res. Durant uns anys ets com un déu o una deessa imprescindible i després, a poc a poc, vas perdent poder i influència fins a convertir-te en accessori. Un accessori de luxe, si voleu, una peça de col·leccionista, revestida de sentimentalitat, però accessori al capdavall. És així i així ha de ser. Llei de vida.

pd 985

​ARA, 17 de desembre del 2016
LA CRUELTAT S'ENCOMANA

Carles Capdevila
​

La cultura de la crueltat avança, i està guanyant. Té extrems notoris com el bullying, els abusos, els desnonaments, el maltractament als refugiats. Té alhora un substrat social i diria que fins i tot cert suport intel·lectual.

La crueltat és indiferència o plaer en el patiment dels altres. El pas previ a la indiferència és la resignació. És assumir que el món és així i no el podem canviar, és entendre i acceptar que la vida és dura, i donar per bo que l’única solució és acostumar-s’hi, aguantar. Aquest discurs arriba a culpabilitzar el dèbil, perquè s’ensorra davant de violències físiques o verbals o grupals que trobem normals.

Una societat resignada passa a ser indiferent. I el següent pas és el gaudi en el patiment aliè. L’individualisme i la competitivitat són ingredients bàsics en aquesta recepta. Partim d’un malestar personal, que ens mereixeríem més, i per tant celebrem fracassos aliens, derrotes dels nostres “rivals”. Ja li està bé. S’ho ha buscat. Què és pensava, que a ell no li tocaria el rebre?

... persones amb formació i capacitat discursiva argumenten i exerceixen la crueltat. Hi ha articulisme i tertulianisme agressiu, insultant, que busca la humiliació, el descrèdit, que ridiculitza la compassió, que es permet fer burla dels que pateixen des d’una superioritat immoral.

No és la ment la que ens lliurarà de la temptació de la crueltat que tots podem tenir, sinó el cor. L’educació. L’exemple. El contagi. Però ara per ara mediàticament la crueltat és més seductora, comercial, addictiva. I cal anar alerta perquè es comença sent voyeur de les accions cruels, gaudint-ne en silenci, i un cop superada la primera barrera se n’acaba sent practicant.

pd 984

ARA, dissabte 5 de novembre del 2016

AMICS

Sílvia Soler

S'ha mort un bon amic del meu pare. Tenia noranta anys... Em sap greu, entre altres coses, perquè quan el veia imaginava com hauria pogut anar envellint el meu  pare...

...

Tot d'una, sense adonar-me'n ni ser-ne conscient, m'he preguntat com hauria estat el retrobament d'aquests dos amics, tants anys després. He imaginat l'abraçada, les bromes i les rialles recordant els vells temps. I he desitjat per enèsima vegada poder ser creient i confiar que, efectivament, hi ha un cel on, després de morts, tots retrobarem les persones que estimem i podrem abraçar-les.

No m'estranya gens ni mica que la humanitat hagi buscat refugi en aquesta fantasia per poder suportar el dolor infinit que és assumir que no veurem ni abraçarem mai més els que van marxant.

I, com ja he fet altres vegades en situacions semblants, m'he concedit una estona - res, un parell de minuts - per creure que és veritat. He pogut sentir l'alegria del meu pare pel retrobament amb l'amic i els he vist marxar agafats per l'espatlla. La meva mare també hi era i el saludava amb afecte.

Encara amb el somriure als llavis, he tornat a la realitat. Com quan s'acaba una bona pel·lícula i encenen els llums del cinema i t'enxampen amb les llàgrimes cara avall.

pd 983

​ARA, 20 de novembre del 2016

EDUQUEM LES CRIATURES

​Carles Capdevila

Hi ha un llibre deliciós de Natalia Ginzburg titulat "Les petites virtuts" (Àtic dels Llibres).
...

L'escriptora diu que no cal ensenyar a la canalla les petites virtuts sinó les grans. No l'estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap els diners; no l'astúcia, sinó la franquesa i l'amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l'amor als altres; no el desig de l'èxit, sinó el desig del ser i del saber.
...

Ginzburg troba que les petites virtuts creen una atmosfera que ens pot portar al cinisme i la por de viure. Per això ens convida a tenir el valor de considerar les grans virtuts com a fonament educatiu, perquè són fonamentals. No creu en els premis i càstigs, perquè la vida no tendeix a premiar les bones accions ni a castigar les dolentes, i perquè pensa que és millor ensenyar a estimar el bé i odiar el mal al marge de les conseqüències que tingui.
...

"perquè l'amor a la vida engendra amor a la vida"

pd 982

ARA - dissabte 13 de febrer del 2016

L'OBLIT ÉS UNA FORMA DE MORT

Sílvia Soler

... "El que ens aterreix de la mort no és la pèrdua del futur, sinó la pèrdua del passat... L'oblit és una forma de mort que sempre està present a la vida". (Milan Kundera)
...

Quan es mor una persona que estimem, comença per a nosaltres una àrdua batalla que no s'acaba mai: el dilema entre mantenir-nos arrapats al record o cedir davant del gran benefactor, el temps, i oblidar per sobreviure... l'oblit és una forma de mort. Si oblidem, ens morim una mica.
...

Ens desassossega que desaparegui allò que érem quan aquella persona -el pare, l'amiga, l'àvia, el germà - encara vivia. Abans de la pèrdua... es tracta de trobar l'equilibri entre la memòria i la vida.

... (Kundera) assegura que en política l'oblit és també el gran problema. "Quan una gran potència vol desposseir un petit país de la seva consciència nacional, recorre al mètode de l'oblit organitzat" . I rebla el clau: "La nació que perd consciència del seu passat també va perdent gradualment la consciència de si mateixa".

Parla de Txèquia, esclar. Però mira m'ha fet pensar en el Born, i en les raons per les quals alguns hi estan en contra i altres hi estem a favor.

pd 981

​ARA, 20 de novembre del 2016

I LES COSES ESSENCIALS, QUI LES DIU? (i 2)

Ignasi Aragay

(...continuació)

Ara diré una heretgia: trobo a faltar els sermons dels capellans progres de la meva joventut. El pare Llimona, per exemple. Trobo a faltar els debats ideològics -suposo que d’un marxisme de manual i un catalanisme sentimental- que fèiem amb els monitors de l’esplai. Trobo a faltar les lliçons del professor d’ètica de l’escola, i els recessos -així en dèiem- al Miracle. Trobo a faltar les xerrades del pare per arreglar el món. Trobo a faltar aquells programes de TVE interminables de La clave de Balbín on, els divendres a la nit, homes savis -sí, tot eren homes- conversaven fins a altes hores de la matinada sobre el bé i el mal.

Em direu que tenim la il·lusió de la independència de Catalunya. Sí, molts la tenim. I és una il·lusió que va acompanyada d’una esperança de canvi, de regeneració, d’un replantejament de moltes coses. Em direu, també, que hi ha molts moviments de base per canviar la societat, per frenar el canvi climàtic, per combatre les desigualtats, per retornar el sentit a la democràcia i el prestigi a la cosa pública. D’acord, és veritat. Hi ha molta gent inquieta que es mou, que pensa i que actua. Però així i tot penso que alguna cosa hem perdut, que l’aire general està viciat, que impera un pensament soterrat que juga a la contra. Digueu-ne consumisme. O materialisme. O capitalisme. O presentisme. O egoisme. O com vulgueu. Però hauríem de començar a dir tots, més alt i més fort, les coses essencials.

​