pd 1721 Borrell/Maragall

(ara fa ...)

Trobar Borrell i Maragall en trinxeres oposades és una manera com qualsevol altra d’explicar el que ha passat a Catalunya en la darrera dècada. Hi ha hagut un realineament de forces que ha arrasat el vell sistema de partits, com a conseqüència de l’eclosió popular de l’independentisme. Les caretes han caigut i ja no són vàlids els consensos ficticis que van fer possible l’ensopiment pujolista, la pax olímpica i el gran miratge de l’Espanya plural. És significatiu el ressorgiment de Borrell, el desinfectador, l’home que fa gracietes sobre els seus rivals quan són a la presó i no poden contestar-li, el català ocasional que pensa, com a bon jacobí, que si un vol fer coses importants a la vida les ha de fer a Madrid. Borrell marca els límits del socialisme somrient de Pedro Sánchez. I també és molt rellevant el pas endavant de Maragall, un home que s’ha mogut durant dècades en segon terme, a l’ombra del seu brillant germà, i que ha hagut d’esperar massa per mostrar la solidesa del seu discurs social i nacional, un discurs que, al contrari del de Borrell, té com a objectiu portar l’independentisme més enllà dels seus límits.

Toni Soler

pd 1720 El millor mètode educatiu (i 2)

(ara fa ...)

Tolstoi, una mena de cristià àcrata, amic de Gandhi, suposo que tenia ben present la primera carta de sant Pau als cristians de Corint, aquella que posa l’estimació per sobre de tot, i sabia que la clau de l’èxit estava en l’amor, però no un amor abstracte i ideal, un amor pur i immaculat, sinó un de concret, personal, gairebé diria que físic, un amor per allò que fas.
Em va impactar molt veure l’Oriol Junqueras donant classes de filosofia grega antiga als seus companys de presó. Ho porta a dins, això de transmetre coneixement. El que ell ensenya no és tant història com curiositat per la història. És a dir, amor per la història. I que consti que hi ha moltes menes d’amor, moltes maneres de dominar una matèria i transmetre-la: pot ser un mestratge seriós, concentrat; pot ser-ne un de graciós i juganer; o un de distant i tímid. I després hi ha la diversitat de mètodes, cadascú té la seva fórmula. Hi ha tantes maneres d’ensenyar i d’estimar com persones.
La passió que portem dins és el que dona sentit al que fem. És el millor mètode educatiu. La resta només són teories.

Ignasi Aragay

pd 1719 El millor mètode educatiu 1

(ara fa ...)

Deia Tolstoi que, si vols educar l’alumne a través del coneixement, has d’estimar i dominar la matèria que ensenyes, i llavors l’alumne agafarà gust per l’assignatura i t’estimarà a tu. És així com podràs influir en la seva educació. L’alumne té sempre la llibertat d’escoltar o no escoltar el mestre, d’admetre o no admetre la seva influència, és l’únic que pot decidir si el professor coneix la matèria que ensenya i si se l’estima... més enllà de les cares conegudes i a vegades admirades, hi ha senzillament persones que s’esforcen i que estimen el que fan. L’amor és invencible com a mètode educatiu... la vocació, és a dir, la passió, també s’adquireix. És qüestió de posar-s’hi amb ganes, esclar. I les ganes -les pròpies o les alienes- fan venir més ganes. S’encomanen. I porten l’estimació pel que fas. A estimar se n’aprèn estimant. S’aprèn a llegir llegint. S’aprèn a ensenyar ensenyant. S’aprèn a viure vivint....   

Ignasi Aragay

pd 1718 Democràcia i immigració

(ara fa...)

... les democràcies reals, en el millor dels casos, han creat illes d’un cert respecte pels drets humans en territoris concrets i per a grups humans concrets. Els drets humans han avançat molt en l’àmbit dels ideals però en la vida real i concreta de la gent continuen sent el precari privilegi d’uns pocs... Necessitem migrants? I tant!, amb la nostra raquítica demografia. Quants? Aquesta és la pregunta clau que els polítics responsables no poden ignorar...  Quins són els límits d’un efecte crida? ... el context neoliberal ja ha eixamplat la desigualtat i ha abocat classes mitjanes a un massiu precariat. ¿Podem convèncer els que llisquen cap a la pobresa que l’entrada d’immigrants juga a favor seu?... Necessitem migrants i tenim l’obligació moral d’acollir els refugiats, però necessitem abans que res revertir l’eixamplament de la desigualtat i aconseguir que aquest precariat que veu trepitjats drets tan bàsics com el de l’habitatge torni a sentir-se classe mitjana, perquè només quan senti que va endavant i no enrere deixarà de votar polítics xenòfobs...

Albert Pla Nualart

pd 1717 El VAR de la història

(ara fa...)

Hi ha opinions, interpretacions i fets. Les opinions són lliures. Les interpretacions poden ser variades, contradictòries. Els fets, previs a les interpretacions i a les opinions, són com són i només d’una manera. Poden tenir interpretacions diverses, però els fets són en ells mateixos inequívocs... La més gran virtut del documental sobre el 20-S que va passar TV3 amb gran èxit és que mostrava fets. I que els fets que mostrava desmentien aspectes de la narració en què es fonamenten els relats judicials. No era un documental d’opinions... No era només una proposta d’interpretació. Era sobretot la presentació de fets, per la via de les imatges, que permetia establir amb claredat què és veritat i què és mentida. És el mateix principi que el VAR en el futbol... El documental va fer de VAR de la història i de la política: va fixar els fets. I va desemmascarar els errors i les mentides. La diferència és que, al futbol, els àrbitres fan cas del VAR.

Vicenç Villatoro

pd 1716 Rostollar

(ara fa ...)

Fem república. Us pregunteu què vol dir. Ho vol dir tot, i com que ho vol dir tot, de moment no vol dir res. Voldríem ser una república? Sí. És molt estrany voler ser súbdit d’una monarquia... costa més de dir “Jo no soc monàrquic, soc felipista”, perquè el nou hereu té el carisma d’un ou dur i amb Catalunya ja va demostrar que l’interès general de l’Estat és ell mateix i la seva reial família... Fem república. Què vol dir? Res i tot. Es tracta, com sempre, de posar-hi o no posar-hi article determinant... Per això, si dic “Fem república” puc estar dient qualsevol cosa. Que anirem a un concert, que escriurem un llibre, que ens posarem una samarreta, que direm que ens cau malament el Borbó. Però només si dic “Fem una república” o “Fem la república” rostollarem.

(Nota de l'amanuense: per entendre què vol dir l'Empar amb rostollar cal llegir la resta de l'articulet: https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-rostollar_0_2045795550.html )

Empar Moliner

pd 1715 Autodeterminació

(ara fa ...)

​P​arlo de la reunió Torra-Sánchez, encara que no ho sembli.​ Al Pròxim Orient tothom sap que si es vol obrir una negociació efectiva entre israelians i palestins, el gran problema és Jerusalem, perquè és una qüestió central i emotiva en la qual les dues parts tenen posicions del tot contradictòries que consideren irrenunciables. Per tant, el consell a les parts –si realment volen arribar a un acord– és no obligar-se a resoldre la qüestió de Jerusalem el primer dia, perquè tot quedaria encallat. Que en parlessin d’entrada, que quedi clar que és el tema, però que no ho diguessin públicament. Perquè si diuen que Jerusalem queda exclosa de la negociació i no se’n parlarà mai, el diàleg és un pur 'paripé': no hi ha solució pactada sense Jerusalem. Però si anuncien d’entrada que en parlaran algun dia, tots dos es trobaran amb les oposicions simètriques dels seus, que ho interpretaran com una renúncia inacceptable. Per tant, el consell seria introduir el tema discretament, avançar en altres coses i no fer gaires proclames emfàtiques dient que se’n parlarà o se’n deixarà de parlar. Això sí, les dues parts han de dir coses simètriques. Si canviem els protagonistes, canviem la paraula 'Jerusalem' per 'autodeterminació' i el consell seria el mateix. ​

Vicenç Villatoro